Anunci

Em tranquilitzen a parts iguals l'anunci de Dolce&Gabbana i les crítiques que ha suscitat. Tot està perfectament al seu lloc. La publicitat té per obligació buscar el missatge d'impacte, la sortida de to, que les notres mares creguin una vegada més que toquem el piano en un bordell quan en realitat ens dediquem a una altra activitat. I això és així com a mínim des que Miquel Àngel va pintar a la volta de la Capella Sixtina un esplèndid, rosat, carnós cul de Déu que deixa en foteses negligibles les suposades provocacions d'Oliviero Toscani per Benetton o les decapitacions en massa de divinitats a l'escena operística berlinesa. Per la seva banda, l'Observatori de la Imatge de l'Institut de la Dona demana a la firma de moda que retiri un anunci amb una al·lusió explícita, buscada i trobada, a un fet tan execrable com és una violació col·lectiva. Un organisme com l'esmentat no pot fer més que protestar, està expressament dissenyat per això, ho ha de fer gairabé d'ofici. Correcte.

Ara, allò que sorprèn és que a aquestes alçades de la pel·lícula el nom i la rosa es continuïn confonent. És a dir, que es relacioni aquesta imatge amb l'augment de la violència de gènere, del gènere masculí cap al femení, s'entén. Què més voldríem que tot plegat fos tan senzill i automàtic, que el sol fet d'anomenar la realitat tingués poder per canviar-la. Si així fos, després d'haver repetit fins a l'extenuació allò del "tots i totes", a hores d'ara hauríem de tenir ja una societat amb igualtat d'oportunitats, salaris i responsabilitats per homes i dones, com a mínim al País Basc. Però no, el nom no fa la cosa, ni la rosa, ni res de res. Es limita a posar unes etiquetes més o menys afortunades i avall. Confondre els dos planos és una ingenuïtat només autoritzada al nen que encara no parla, sinó que tan sols indica, denota. Pobrissó d'ell.