L'art d'entrevistar
Un mes enrere, el programa de TV-3 Alguna pregunta més oferia una selecció d'imatges del seu paisà La nit al dia feta amb un criteri exòtic, que donava com a resultat el pretès efecte humorístic. Era el relat d'una història d'amor: la de la periodista Mònica Terribas i el meteoròleg Tomàs Molina, construïda matinada rere matinada, amb el testimoni en directe dels seguidors de l'informatiu noctàmbul. Bromes a part, el recull tenia la virtut de mostrar la cara més desenfadada i amable de Terribas, una professional a qui sovint s'ha titllat d'agressiva però a qui la majoria reconeix el mèrit d'haver sabut posicionar el programa com un espai de referència. No només de les matinades de la cadena, la qual cosa seria un èxit relatiu, sinó d'una manera de fer periodisme seriós i en profunditat. Una feina reconeguda pel jurat dels Premis Ciutat de Barcelona, que li ha concedit per unanimitat el guardó d'enguany en l'apartat de televisió, un premi que s'afegeix a una llarga llista encapçalada pel Nacional de Cultura.
Si amb els col·laboradors habituals (Molina, Toni Puntí, Gemma Ruiz) és quan se la veu més distesa, l'entrevista, pota central de La nit al dia, fa aflorar la Terribas més seriosa, sovint també la més rígida, si és que es pot aplicar l'expressió a algú tan gesticulant. En alguna ocasió, ha respost els que l'acusen de crispada dient que, de ser un home, ningú li faria el retret. Però, posats a especular sobre les causes, es diria que aquesta actitud té més a veure amb una forta personalitat i amb la voluntat d'impedir que cap entrevistat marxi a passeig davant d'una pregunta compromesa. Això la fa estar sempre alerta, tal vegada en excés. Però també és cert que d'entrevistadors complaents ja n'hi ha massa.
A més, s'ha de tenir en compte que, de l'ampli ventall de gèneres periodístics, l'entrevista és un dels més complicats perquè requereix dues habilitats que semblen senzilles i no ho són gens. Cal saber fer les preguntes adequades. I cal saber escoltar. Per interrogar amb solvència s'ha de tenir molta curiositat i un bon domini del tema de què es parla. I pel que fa al sentit de l'oïda, estem més acostumats a conduir-lo cap a la nostra veu interior que cap als nostres interlocutors.
Cada nit, Terribas convida a seure a la butaca groga del plató del programa a un (o a diversos, segons els casos) dels protagonistes de l'actualitat més vigent. No cal dir que, com que l'actualitat és voluble i capritxosa, el perfil dels entrevistats és també divers. Un dia és un especialista en canvi climàtic, un altre una ministra d'Afers Estrangers d'un país llatinoamericà, ara li toca el torn a un antropòleg i suara a un polític. El nivell d'apassionament és major quan la notícia del dia té per protagonista a un membre del Govern o de l'oposició.
La periodista vibra especialment amb aquests temes, i l'entusiasme sempre es tradueix en el nivell del resultat. Però en qualsevol cas, no es pot negar l'interès que aconsegueix extreure de les qüestions més variades. Perquè una altra cosa que vol l'entrevista és temps per poder aprofundir en el tema i això es té molt en compte a La nit al dia, on la intensitat prima per sobre de la quantitat i l'espectador curiós (i que no ha de matinar gaire, cosa incompatible amb l'horari de l'espai) se n'anirà al llit amb un bon resum del més important que ha passat al llarg del dia. Però tal volta el tret més remarcable de l'espai i de la seva presentadora és que no deixen indiferent. I això, en una societat de tarannà abúlic com la nostra, no és cap premi menor.
