"He llegit molt poc Pla i cap llibre de Montalbán"

Aigua bruta

Pau Vidal

Empúries

Barcelona, 2007, 190 pàgines

De la mateixa manera que hi ha una gran zona de la literatura de caire detectivesc on el protagonisme recau en professionals experts en l'art de la investigació -des del policia competent fins el periodista desenganyat que topa amb algun misteri que vol desxifrar-, n'hi ha una altra on el nucli de l'acció se centra en els infortunis i les adversitats que l'atzar regala a un personatge que no manté cap vincle amb el descobriment dels responsables dels delictes que alteren l'ordre de la vida normal: Aigua bruta, la novel·la que ara publica Pau Vidal (Barcelona, 1967), és una història detectivesca al voltant de la contaminació d'aqüífers produïda pels abocaments de les indústries farmacèutiques, però el seu protagonista i narrador, a pesar de tenir un cognom que homenatgeja Andrea Camilleri, el creador del policia Montalbano, està més a la vora del personatge excèntric amb què Eduardo Mendoza, per exemple, parodia i dinamita el gènere negre en novel·les com El misterio de la cripta embrujada. El protagonista d'Aigua bruta és un filòleg que treballa recollint argot per l'Acadèmia d'Estudis Catalans, que té el projecte d'actualitzar el Diccionari etimològic de Joan Coromines, i que recorre els pobles de l'interior de Catalunya a la recerca del mot perdut. I en una de les seves excursions filològiques topa, evidentment, amb la casualitat que desencadena el gruix de l'anècdota i que el condemna, involuntàriament, a una investigació quixotesca per denunciar els culpables de la contaminació del medi ambient. Com que Pau Vidal és respectuós amb les lleis no escrites del gènere, és natural que l'atzar faci que el protagonista compti en la investigació amb l'ajuda casual d'algú que no té tampoc cap experiència detectivesca i que es revela, en contra de tot pronòstic, com la peça indispensable per resoldre amb eficàcia l'entrellat del misteri.

Pau Vidal fa que Aigua bruta camini per tres zones que es complementen amb una constatable habilitat estratègica: si d'una banda la formació filològica del narrador serveix per criticar el reduccionisme verbal ocasionat per la correcció política de TV3, per submergir-se en l'argot preponderant en els espais marginals, per un altre costat la irritació personal del protagonista, sempre a frec de la misantropia, procura a l'autor la possibilitat de la indignació contra els vicis i els costums que dominen la vida quotidiana dels habitants d'una gran ciutat o d'un poble perdut enmig dels Pirineus. Tant la decadència verbal que es denuncia en el primer camí com la decadència moral que es representa en el segon actuen de marc idoni per desenrotllar el tercer camí de la novel·la i que, al capdavall, n'és el nucli principal: els avatars narratius de la investigació detectivesca i, al mateix temps, la voluntat de denunciar la impunitat amb què s'assassina l'equilibri ecològic. Aigua bruta és una novel·la amena, escrita amb una consciència verbal gens desdenyable, però tampoc no és difícil creure que s'està davant d'una obra massa propera als excessos argumentals i a les gràcies no gaire ben perfilades d'un escriptor exageradament interessat en voler fer riure amb simpatia al lector. Pot haver-hi qui contempli Aigua bruta com una mostra de la competència narrativa de Pau Vidal, és veritat, perquè el ritme de la novel·la convida a llegir-la d'una sola sentada, però no seria tampoc estrany que hi hagués un grup de lectors més gran que no pas petit que es cansés una mica de tanta lleugeresa i enyorés, per exemple, un augment del pes i la càrrega de profunditat, les ombres i les obsessions que podrien alimentar unes zones més altes en la literatura que fa Pau Vidal.

HORITZONTALS: 1. Aquest pàgina en sol estar plena, però no a tots els llibres n'hi ha / 2. Flirteja parlant sobre el bon mot. Culpable de la rosor de moltes novel·les / 3. En Simenon la duia al cor. Atrapar al vol la morta oculta, com a les de lladres i serenos. S'interposa entre en Josep Maria i en Sagarra / 4. Negres Fabricant Originals. En Tísner el va conèixer de vell, però encara parlava / 5. La Dolors Miquel ha estat l'única capaç de fer-la entrar a missa. Resi a la grega pel Carlos Edmundo / 6. Sempre conclouen el conjur. Estrany arrest, el del filòsof nauseabund / 7. Amic de l'amic d'en Llull. Tres dies d'exercicis religiosos a can Joan el crític literari / 8. Deu ser una jove escriptora, perquè té la dèria d'escriure el diari al revés / 9. Aquest mot, en canvi, no és gens correcte. Està ben invertit. Va causar la fi d'en Pedrolo / 10. Deixa anar la primera obra d'en Baulenas. Sense ell les obres d'en Tolstoi i en Dostoievski no serien el mateix. VERTICALS: 1. Matèria primera de tot això que estem dient. Abracen en Marsé / 2. Obren totes les il·lustracions. Per Sant Jordi els lectors solen tornar a casa amb els llibres així / 3. Canta poemes d'en Guillem de Berguedà amb ferotgia de gall dindi. Inspiració per a l'autor enfiladís / 4. A còpia de publicar s'acaba hipertrofiant. Vi en pastilles, com a cal Sebastià (Juan Arbó). L'indissoluble / 5. La Montserrat Roig li digué adéu, car no era bona marona. El més petit és a l'aigüera i a l'escopeta d'en Carles Casajuana / 6. Mort a Venècia. Així sol voler viure el poeta, en un racó de Correus / 7. Ja es veu que un infant trastocat, perquè fa el pi. Moix com un tigre d'en Cabrera Infante / 8. L'últim que es posa al currículum. En Calvino n'era d'adopció i l'Umberto Eco de província / 9. El bosc més frondós de la literatura catalana del XX. Nucli històric de Bearn / 10. Aplec de pedres espriueres. L'humor tal com sona, sense aspiracions.

SOLUCIONS Horitzontals: 1. Literatura / 2. Lliga. Amor / 3. E. Tomar. De / 4. Nfo. Opoton / 5. Gitana. Ory / 6. Ur. Sartre / 7. Amat. Tridú / 8. acitàinaM / 9. Mto. àtsE. O / 10. Escup. Tsar. Verticals: 1. Llengua. Me / 2. IL. Firmats / 3. Titot. acoC / 4. Ego. Asti. U / 5. Ramona. Tap / 6. A. Apartat / 7. tarO. Trist / 8. Um. Torinès / 9. Rodoreda. A / 10. Areny. umor.