Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

La cuina dels Cézanne

Badoquejant pel parisenc Marais, entro a la llibreria de madame Ignazi, al carrer François Miron, i veig i compro un llibre que es titula La cuisine de Mamine Cézanne. Penso, d'entrada, que Mamine deu ser el nom familiar de la dona del gran pintor, Hortense Fiquet, però veig de seguida que no. Adéu, doncs, xafardejar sobre què menjava Cézanne, sobre què li agradava. El llibre ve profusament il·lustrat amb natures mortes del pintor d'Aix i de Renoir. I penso què hi fa Renoir aquí, però aviat m'adono que té tot el dret de ser-hi. De seguida els ho explico. A més, hi ha fotografies dels plats cuinats i també fotografies de família, però Cézanne no surt a cap. Es tracta d'un llibre, suposo, fruit de la ressaca del seu centenari. El text és d'Aline Cézanne, néta del pintor, i les receptes que s'hi publiquen són, com diu el títol, de Mamine Cézanne, de soltera Renée Rivière, que es va casar amb el fill del pintor, que es deia Paul com el seu pare.

Mamine Cézanne va ser una mena de nora pòstuma del pintor i aquest mai va tastar els seus plats

Paul i Renée es van casar el 1913, és a dir, set anys després de la mort del mestre, i van tenir dos fills, Aline i Jean-Pierre. I van ser aquests dos marrecs, quan ho eren, que van batejar els seus pares amb els noms de Mamine i Papoute. O sigui que Mamine era la nora de Cézanne, i es veu que era un gran cuinera. Però, és clar, si es va casar el 1913, va ser una mena de nora pòstuma del pintor i aquest mai va tastar els plats que feien les delícies de la seva descendència i dels amics de la seva descendència.

Vaig llegint i mirant els sants del llibre i, com els he dit, de seguida veig què té a veure Renoir amb tot això. El fet que Renoir fos amic de Cézanne, que haguessin pintat junts des del mateix motif, no justificaria les natures mortes de Renoir que il·lustren el llibre. Hi ha una altra raó. El senyor Rivière, pare de Renée, era amic de Cézanne i de Renoir, i, havent quedat vidu molt jove, les seves dues nenes, Renée i Hélène, van ser pujades pels Renoir. Va ser en aquest cercle que la futura Mamine va aprendre de cuinar amb madame Renoir, que es veu que també ho feia molt bé, i va ser en aquest cercle que va conèixer, de nena, al pintor de la Sainte-Victoire. Per això sabem que a Cézanne li agradaven amb passió les tomates al forn, a la provençal. O sigui que el llibre ens parla de la cuina i de la vida dels fills i els néts dels dos pintors, perquè si bé Renée Rivière es va casar amb el fill de Cézanne, la seva germana ho va fer amb un cosí dels fills de Renoir, i aquests, amb les seves dones i les seves criatures feien colla plegats, anaven i venien, passaven vacances junts, i la infatigable Mamine cuinava i cuinava i pastissejava, que sembla que també era una excel·lent pastissera.

Entre les il·lustracions del llibre, m'hi trobo l'estampa de primera comunió de Jean-Pierre Cézanne. I saben qui la va dibuixar? Un gironí com jo no pot explicar això sense una certa emoció. Ho va fer Ricard Guinó, conciutadà meu, que va ser ajudant de Renoir en la seva obra escultòrica, que va continuar essent amic dels Renoir i de la colla dels Cézanne. Guinó va dibuixar també la participació de casament d'Aline Cézanne, el 1931, i el llibre reprodueix un menú d'un àpat organitzat per Mamine i dibuixat pel gironí. Volen saber què va cuinar la nora de Cézanne aquell dia? Doncs, Timbales Victoria, Homard du Mardi-gras, Poularde Fabrice, Turban de poires i Pièce montée, que és un pastís de profiteroles, el preferit de Jean-Pierre Cézanne. Déu n'hi doret! I m'assabento que el fill de Cézanne, a diferència dels fills de Renoir, un dels quals és el cèlebre director de cinema, va viure sempre de renda.

Explica la seva filla que es traslladaven de París a la casa de Marlotte, per passar-hi l'estiu, amb la col·lecció de pintures, bàsicament de Cézanne i de Renoir, i que el seu pare llogava un camió per al transport dels quadres que, a la casa d'estiueig, es penjaven amb la mateixa disposició que a París.

Una vida en troupe, nonchalante, deliciosament burgesa. I, és clar, no puc sinó pensar en l'esforç quotidià i auster del pintor, en la facilitat amb què el geni acaba traduït en confort, en com la grandesa solitària acostuma a diluir-se en un consomé familiar d'horitzó reduït. No, evidentment, no tenim cap obligació de ser uns herois, però que bé que vivim de les seves rendes!

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 25 de enero de 2007

Más información

  • COMPOSICIONS DE LLOC