L'ingenu llibertí

Memòries

Lorenzo Da Ponte

Edició a cura d'Antoni Seva

Quaderns Crema

Barcelona, 2006. 667 pàgines

En matèria de memorialisme, no hi ha cosa que s'agraeixi més que topar amb la narració de la vida d'un home qualsevol, o quasi. Per citar precedents notables d'aquestes Memòries que ressenyem avui, les del Duc de Saint-Simon us afeixuguen de tan prolixes i erudites; per citar un contemporani de l'escriptor d'avui, les de Casanova delaten sempre un cínic de fenomenal categoria; per esmentar-ne unes de recents, les de Simone de Beauvoir ensenyen tota la mesquinesa que pot arribar a decorar una dona de virtuts esmorteïdes per la majestàtica figura del seu home. Prou de memòries alliçonadores, exhaustives, saberudes, ressentides, fulgurants, auto-exultants o superbioses. Visquen unes memòries com aquestes, les de Lorenzo Da Ponte (que no es deia ni Llorenç ni Del Pont), home d'una subtil elegància espiritual, mai exaltada; home d'uns coneixements suficients, no pas esborronadors, dels clàssics llatins i italians; home de grans aventures amoroses mai despatxades amb fatxenderia; home enormement dotat per a l'escena, sense ser Shakespeare ni Molière, autor dels tres millors llibrets per a respectives òperes de Mozart, amic i veí seu a la ciutat de Viena; i home gentil, honest, sense un punt d'arrogància, responsable, entre altres gestes glorioses, de l'entrada de la llengua i dels estudis italians a la costa atlàntica dels Estats Units al primer terç del Dinovè. No menys lloada sigui, i així tanquem aquest paràgraf, tant la traducció d'Antoni Seva d'aquest llibre -que al meu entendre supera l'italià més aviat mixt, desballestat i vacil·lant de Da Ponte- com el centenar de pàgines que hi posa per encapçalar-lo, que són el millor resum de la vida i el millor estudi de les memòries corresponents de l'autor que puguin trobar-se en aquest moment a tota la província dita tarraconensis (que arribava, no s'oblidi, fins a La Corunya).

Si esmento una divisió territorial mig eclesiàstica mig romana és pel fet que el mateix Da Ponte va tenir una vida, d'allò més atzarosa, que oscil·la entre el seu naixement com a jueu, la seva conversió al cristianisme i ulterior abraçada del sacerdoci, el seu abandonament d'aquest estat, i l'enorme sèrie d'aventures vàries que van derivar, no del fet que pengés els hàbits, sinó més aviat del fet que l'autor es pengés literalment de la vida secular: l'amor, els negocis, la literatura lírica i dramàtica, i moltes coses més. En efecte: Da Ponte (Ceneda, Veneto, 1749 - Nova York, 1838) va ser primer sacerdot, després home libidinós a cor què vols (va ser expulsat de Venècia a causa del suposat segrest d'una joveneta), refugiat a Dresde, habitant de Viena (on va escriure llibrets de primera categoria per a Mozart, Martín y Soler y Salieri), llibreter i editor a Londres i finalment exiliat als Estats Units degut a la persecució dels creditors anglesos, units països en els quals va fer de bell antuvi d'adroguer (!), i on després va convertir-se en introductor de la llengua i la literatura italiana, i on va fundar, amb la seva darrera esposa, sengles Manhattan Academies, per a homes i dones, dedicades a l'estudi de l'italià, la literatura italiana i fins i tot el llegat clàssic llatí: així va aconseguir una mena de càtedra interina al que, amb els anys, seria Columbia University, a més de proveir l'actual Biblioteca del Congrés amb milers d'obres italianes, algunes en magnífiques edicions acumulades al llarg dels anys, salvades de les legítimes exigències de tots els creditors que va tenir.

Cal destacar, per damunt de tot, el fet que més fama li ha donat, no solament en vida, sinó en mort: el fet d'escriure els libretti per a les òperes de Mozart Les noces de Fígaro, Don Joan i Són totes iguals (Così fan tutte). Les dues primeres van partir respectivament de Beaumarchais i de la tradició que uneix els noms de Tirso de Molina i Molière; però Così fan tutte -que és una òpera tan extraordinària com les altres dues- va sortir exclusivament, que se sàpiga, de la capacitat il·limitada de fabulació del nostre italià d'avui. Per aquestes pàgines, centrals i cabdals del llibre, sabem les trifulques que va tenir Da Ponte (més que Mozart) per aconseguir que l'emperador Josep II acceptés la inclusió del ballo famós a l'Acte III de Le nozze, circumstància molt ben aprofitada per Milos Forman a la seva pel·lícula Amadeus.

Sorprèn, potser, que Da Ponte no es faci en absolut ressò en les seves Memòries, o a penes, ni dels fets de 1789 a França, ni de la guerra dels austríacs contra el turc (sembla que a la guerra només n'hi va anar un!), ni, als últims decennis de la seva vida, de la Revolució Americana. Però tot s'entén per allò que hem dit al bell inici de l'article: Da Ponte era i tenia consciència de ser un home de la plebs, un home qualsevol, i és llei universal que als homes qualssevol sempre els ha preocupat més què menjaran a l'hora de dinar, com pagaran calces i camises, i amb qui s'allitaran a manca d'una muller perseverant, que fama i glòria mundanals. Així es desprèn de la lectura del llibre, en especial d'entrades com aquesta, mentre escrivia sense aturador el llibret per a Don Joan: "Una noieta maca de setze anys -que jo hauria volgut estimar només com a filla, però...- venia a la meva cambra al so de la campaneta, que, per dir la veritat, jo tocava força sovint, i especialment quan em semblava que la inspiració començava a refredar-se [mutatis mutandis, és el mateix que feia Menéndez y Pelayo al seu despatx de la Biblioteca Nacional, a Madrid]: ella em portava ara una galeteta, ara una tassa de cafè, ara res més que la seva cara bonica, sempre alegre, sempre rient i feta a propòsit per desvetllar la inspiració poètica i les idees més enginyoses ... Al principi, li permetia sovint aquestes visites; a la fi, vaig haver de fer-les menys freqüents per no perdre massa temps en tendreses amoroses, en les quals era una mestra perfecta". Compareu això amb qualsevol passatge libidinós de la vida de Casanova, que va ser amic seu (en especial, la història de la vella que aquest havia de convertir en una tendra joveneta gràcies a una apòzema, beuratge que només va servir per adormir-la, cosa que va permetre Casanova de robar-li joies i diners), i veureu la diferència de qualitat moral que hi havia entre aquests dos llibertins i esbojarrats del divuitè.

Va morir l'any 1838 a Nova York; van enterrar-lo al Roman Catholic Cemetery del carrer Onzè, a Manhattan; el cementiri va ser desafectat i demolit l'any 1912; i, doncs, no tenim tomba de Da Ponte. El mateix va succeir-li a Mozart, però a Viena, com a semblant testimoni d'haver tingut una vida només digna passablement, però haver deixat una obra (fos solament la que van fer conjuntament) que constitueix un dels grans monuments de la història de les lletres i la música acordades.