La necessitat d'atrapar el lector

Blau de Prússia

Albert Villaró

Columna

Barcelona, 2006. 335 pàgines

En una entrevista que girava al voltant de les raons per les quals el gènere policíac havia aconseguit envair el món modern i segrestar l'imaginari col·lectiu, Ricardo Piglia, un fanàtic d'aquest model literari, responia que creia que passava això perquè era un tipus de literatura que contemplava la societat des del crim i establia tota una sèrie de vincles entre la llei i la veritat, entre la riquesa i la moral, entre el poder i la corrupció, i perquè narrava el que s'esdevenia a la societat sense caure en la temptació de fer literatura política. Acabava dient que la novel·la policíaca permetia establir la relació que mantenien la literatura i la societat, que l'espai de la novel·la policíaca era un lloc idoni per construir ficcions en sincronia amb el funcionament social, però més enllà dels fonaments i les explicacions teòriques, també és cert que l'èxit massiu i popular d'aquesta línia narrativa es troba en la incògnita que planteja sempre sobre qui és el responsable d'haver intaurat el caos anòmal per damunt de l'ordre normal: la curiositat i l'afany de saber l'origen del mal atrapa el lector, però malauradament les expectatives i les il·lusions que acostumen a persuadir per avançar en la novel-la durant el plantejament i el nus es transformen en decepcions quan s'arriba a la conclusió, massa sospitosa d'haver-se emparat en les lleis de la casualitat i l'atzar.

És el que passa amb Blau de Prússia, d'Albert Villaró (Seu d'Urgell, 1964), una novel·la policíaca d'atmosfera andorrana on la versemblança dels protocols de la investigació s'esgarria quan cal tancar el cercle de la trama i unir els fils escampats a través del relat. Seria una descortesia revelar els daltabaixos que es produeixen a Blau de Prússia , però sí que es pot dir que el lector hi troba els elements estereotipats propis de la convenció del gènere: el protagonista i narrador és un policia desenganyat i trist perquè recentment ha enviudat (i que, evidentment, s'enamora d'una collaboradora en el cas que investiga), i que contempla els fets trivials de la vida ordinària a través d'una òptica gris i cansada; el crim d'una noia jove restauradora d'obres d'art, que ha estat contractada per algú d'Andorra, és l'excusa per a l'aparició d'un segment del país que s'ha enriquit a canvi de perdre els trets identitaris d'un poble educat tradicionalment segons les lleis de la muntanya; i la descoberta del crim és el motiu que desencadena la irrupció d'uns fets del passat en el balanç del present. Potser Villaró no crea amb prou força unes noves propostes per superar els elements convencionals de la narració policíaca, però el lector agraeix la naturalesa eficaçment rudimentària de la prosa de Blau de Prússia i la capacitat i la qualitat imaginativa amb què l'autor s'esforça per aconseguir que la intriga no decaigui: s'ha d'agrair, per exemple, que el culpable mori al final de la primera part, deixant obertes tota una sèrie d'interrogants i qüestions laterals que conviden a submergir-se amb interès en la part següent per saber com gosa solucionar l'autor el repte d'escriure una investigació detectivesca on el nom del mal ja ha estat pronunciat.

En una entrevista, a la pregunta sobre què li faltava a la literatura policíaca per convertir-se en una obra artística, Juan Carlos Onetti, un entusiasta d'aquesta fórmula narrativa, va respondre que, de fet, no li faltava res, sinó tot el contrari, que li sobrava justament la necessitat de tenir atrapat al lector. Era una altra manera de dir que potser sovintejava massa en els escriptors militants en el gènere una certa imprecisió verbal, una despreocupació exagerada per la concepció formal del relat, i una lleu superficialitat cap als enigmes de la condició humana, uns aspectes que el lector no ignora que també bateguen en l'entrallat del text de Blau de Prússia : sap que aquí no hi ha res que inciti a la relectura, sap que el nucli de l'anècdota i les peripècies argumentals amb el pas del temps se li aniran esborrant de la memòria, i dubta que l'experiència de la lectura li hagi modificat cap zona moral i que li hagi proporcionat una emoció literària perdurable, però no pot tampoc oblidar que mentre anava llegint aquesta novel·la d'Albert Villaró se sentia còmode, entretingut i feliç per estar davant d'un autor que el volia seduir sense pretensions, amb la sola voluntat d'explicar-li senzillament una història, amb nitidesa i sense maldecaps gratuïts.