Digne de reflexió

Inquisitio

Alfred Bosch

Columna

Barcelona, 2006. 431 pàgines

Costa una mica de creure que un premi com el Prudenci Bertrana, que té el privilegi d'haver aconseguit que figuressin en la llista de guanyadors, per exemple, Biel Mesquida i L'adolescent de sal, o Baltasar Porcel i Cavalls cap a la fosca, o Julià de Jòdar i L'home que va estimar Natàlia Vidal, s'hagi transformat en un territori idoni on les màquines de fer llibres col·loquin els seus productes en sèrie a la recerca de l'atenció del públic no lector.

Queda enrere l'afany estètic, la voluntat d'estil, la necessitat del risc formal, el desig d'investigar en espais narratius verges i de subvertir la convenció moral, i enrere queda, evidentment, el coratge de convertir el lector en un còmplice el qual se'l maltracta amb dificultats tècniques a canvi d'oferir-li un cabal inoblidable de plaer literari.

La conseqüència immediata, és clar, no pot ser cap altra que la següent: el lector constant s'escapa de seguida cap a uns àmbits diferents, ben lluny de tot el que faci olor d'escriptura industrial, i el no lector que obre un llibre d'aquestes característiques s'acaba ben aviat preguntant quin deu ser l'enigma que s'amaga rere el prestigi de llegir perquè és i ncapaç de descobrir-hi cap virtut ni cap espècie de recompensa més enllà d'un entreteniment forçós i posat en entredit de pressa: al cap i a la fi, pensa, és més agraït i fàcil seguir una història a través de les imatges d'una pel·lícula.

Sense l'interès dels lectors de veritat, i sense tenir la capacitat de crear autènticament la vocació lectora en cap no lector, els productes fabricats per les màquines de fer llibres tan sols aconsegueixen que el lector desconfiï, que el lector vagi desertant d'una literatura, i que s'instal·li còmodament en uns altres llocs (en Javier Marías, per exemple, o en sud-americans il·luminats com César Aira o Mario Bellatin) on existeixi una garantia literària al darrere dels títols de les obres, dels noms dels escriptors i dels premis que es concedeixen.

Inquisitio, d'Alfred Bosch (Barcelona, 1961), és la novel·la que va guanyar l'últim Bertrana i ve a demostrar sense exageració tot el que s'ha esbossat anteriorment, com una mostra canònica de tots els ingredients que ha de tenir un llibre que pretén ingènuament aconseguir el favor del públic no lector. Ha de tenir, en primer lloc, una trama històrica que compensi el dolo r d'invertir un temps en una ficció: el personatge protagonista és Gaietà Ripoll, un mestre d'escola de València que va ser acusat d'heretge i condemnat a la forca per la Inquisició l'any 1826. Com a rerefons ambiental, hi ha les vicissituds d'una ciutat dividida ferotgement entre els liberals i els conservadors ultracatòlics, un grapat d'anècdotes costumistes per evidenciar que l'autor s'ha informat sobre el període en qüestió, i les elementals dades sobre una societat secreta, l'aparició de la qual sembla imprescindible en un argument d'arrel històrica d'ençà del desvari unànime provocat per El codi da Vinci. En segon lloc, i present ja des del llatinisme del títol, Inquisitio també té la voluntat pedantesca d'acostar el lector cap a unes zones on el que importa és la disquisició filosòfica, l'aclariment històric i la reflexió moralista i sentimental, com si al no lector li convingués rebre alguna classe sobre el pensament de l'època que li compensés el temps invertit en una novel·la. Deixant de banda el caràcter manifest de decorat d'època que acompanya l'argument, com d'obra de teatre d'una representació escolar, més enllà de la incomprensible acti tud pedagògica de la veu narradora, res no seria desdenyable si no fos perquè Alfred Bosch crea uns personatges que semblen putxinel·lis en mans d'uns nens, sense gruix ni fondària, perquè la construcció del relat abunda en desequilibris a l'hora de fer avançar la història, perquè és difícil no tenir la sensació que l'autor escriu a raig, com si l'estil i el ritme de la prosa fossin una experiència ja caducada i que només podia succeir en un passat remot, perquè al cap i a la fi Inquisitio , que persegueix l'anhel d'arribar als lectors que només van a les llibreries dues vegades l'any, s'acaba erigint com un monument majestuós al tedi, a la fatiga, i a la vergonya aliena per qui creu en els beneficis morals de la literatura.

Escrit sense cap ímpetu i sense regalar cap emoció de cap mena, construïda sense cap habilitat ni cap estratègia adequada, sense que provoqui cap trasbals favorable als interessos lícits del lector, caldria preguntar-se per què Alfred Bosch no va afinar una mica més a l'hora de construir Inquisitio, i per què un premi com el Bertrana ha baixat tant el llistó de la qualitat: és probable que les respostes fossin dignes de reflexió.