Contes per acabar amb Irlanda

La vella de Bheara i altres contes populars irlandesos

Segons les versions recollides per G. Dottin i H. Huerre

Traducció i presentació d'Anna-Maria Corredor

Quaderns Crema

Barcelona, 2006, 207 pàgines

És sabut que James Joyce sentia una indiferència, més aviat una hostilitat atrabiliària pel patriotisme irlandès, confessada en molt diverses ocasions, especialment en aquell conte seu de la sèrie Dublinesos anomenat Els morts, que molts lectors deuen conèixer si més no per la magnífica pel·lícula de John Huston. En aquest conte, després d'haver discutit el protagonista masculí, Gabriel Conroy, sobre la qüestió nacional irlandesa, al temps que era més virulenta, amb una senyoreta histèrica, d'esquerra i republicana anomenada Miss Ivors, li etziba: "Ja n'estic tip, del meu país, n'estic fins al capdamunt!".

No gaire temps després d'haver escrit aquesta sèrie Joyce va decidir allunyar-se per sempre més d'una terra que li semblava massa complaguda amb aquella entitat que un veí seu d'Anglaterra, el Doctor Johnson, havia qualificat temps enrere com "l'últim refugi dels canalles". Joyce no va tornar al país de Galway (tan carregat de mitologia que també és una referència constant en els contes que ressenyem avui), se'n va anar a l'exili italià, suís i parisenc, com és sabut, i es va estalviar per sempre més tant la melopea insuportable de les gaites d'Irlanda i les violes de roda -que només coneixen, al món sencer, un equivalent de pitjor timbre: les gralles del camp de Tarragona-, com aquesta tradició oral minso-literària de la qual, en el nostre llibre d'avui, La vella de Bheara i altres contes populars irlandesos -això sí: molt ben traduïts per Anna-Maria Corredor-, en rebem una mostra més que significativa. Posats a fer, la veritat, jo hauria animat l'editor a fer un recull de les rondalles mallorquines recollides per Moll i editades per ell mateix, que són d'allò més amenes i tenen, entre altres virtuts, la d'anar encapçalades amb una fórmula que va despertar l'admiració fins i tot del lingüista Roman Jakobson: "Això era i no era...".

A la col·lecció de contes irlandesos d'avui la cosa va de tota altra manera, perquè la majoria d'ells es tanquen amb aquests enunciats: "És una bona història"; "I és una història certa". Realment, un país que considera el conte -el gènere més fantàstic de tots, i el més elemental- com una "història certa" demostra posseir una visió més que errada del que és, ha estat i serà tota la vida la literatura: mentides ben explicades, aventures versemblants en el millor dels casos, tot sempre pura invenció. Per a la veritat, com va dir Aristòtil a la seva Poètica, ja posseïm el gènere de la història pròpiament dita -i ni així, com és sabut d'ençà que el discurs històric és construït pel periodisme.

Tal com llegim en un capítol dedicat a la literatura irlandesa del volum II de la prestigiosa Histoire des littératures de la Bibliothèque de la Pléiade, dirigida per Raymond Queneau: "El moviment romàntic i el nacionalisme polític que el va acompanyar van aportar a la literatura gaèlica una revifalla; i a Irlanda, gràcies al suport dels poders públics, han estat reeditats recentment nombroses novel·les, narracions, contes i obres d'allò més diverses, més o menys inspirades en els models anglesos o continentals, però reflectint tanmateix una ànima i una filosofia pròpiament gaèlica. És poc probable, fet i fet, que la llengua gaèlica pugui, malgrat aquests encoratjaments oficials, mantenir-se molt de temps com a llengua parlada, i aquests esforços coratjosos per suscitar una nova literatura en un país que ha conegut el naixement, la florida i la decadència d'una gran literatura medieval semblen abocats al fracàs". Com que això va ser escrit ja fa uns quants decennis, no podem sinó reconèixer que aquell articulista posseïa una enorme perspicàcia: la llengua gaèlica ha desaparegut quasi del tot, i gairebé tots els grans escriptors irlandesos del segle XX han escrit en anglès: així John Millington Synge, William Butler Yeats, Bernard Shaw o, el més eminent de tots, el ja esmentat James Joyce.

En aquella famosa entrada de 1912 continguda als seus Diaris, Kafka no feia sinó lloances de les literatures "petites" (kleine Literaturen), assegurant-los prosperitat i molta supervivència. No hi ha dubte que aquest ha estat el cas de la literatura txeca, i també el de la literatura catalana, per exemple; però això mateix no es pot dir de cap manera de la literatura irlandesa en llengua nacional. Nosaltres, és clar, vam ser els amos de la Mediterrània durant quasi un segle de l'Edat Mitjana, i ben sobirans durant una colla de centúries modernes. Els irlandesos, pobres, per culpa de les invasions anglonormandes de tota la vida -com els occitans per culpa d'una llarga sèrie de dinasties hostils i centralistes, que van de Francesc I fins al general De Gaulle, passant per Lluís XVI i per Napoleó- es van quedar primer sense patates -que ja és quedar-se en la inòpia-, i després amb una llengua que ha caminat indefectiblement cap a la desaparició: una llengua de la qual només queden aquests vestigis medievalo-romàntics com els contes de què hem parlat avui, els quals, la veritat -com hauria passat amb les lletres catalanes si s'haguessin quedat tan sols amb els contes de l'ínclit Folch i Torres- no els deixen precisament en un lloc elevat en els annals de la literatura.

Potser per això podem a Catalunya, avui, exultar (exultate, jubilate!): ens n'han passat de gairebé tan grosses com als irlandesos, però, a més de compartir amb ells un excel-lent destí per a les nostres respectives literatures medievals, hem estat capaços de donar al món una de les més notables poesies de tot el segle XX. La nostra llengua no ha desaparegut, malgrat tot averany sinistre. Ara es tracta de veure si no desapareix, tampoc, el riquíssim llegat que signifiquen els nostres grans autors, els nostres clàssics, del passat segle. La literatura gaèlica d'Irlanda està acabada; la nostra té la responsabilitat, i també la possibilitat, de demostrar que encara li queda molta corda. No és una qüestió patriòtica, com es pensaven els irlandesos; és qüestió d'escriure dignament, i prou.