Un univers literari

La passió segons G.H.

Clarice Lispector.

Traducció de Núria Prats

Editorial Empúries

Barcelona, 2006. 158 pàgines

A l'hora d'abordar qualssevol de les novel·les o contes de Clarice Lispector (Ucraïna, 1920-Brasil, 1977) s'imposa la ironia cautelar que professava l'argentí Ezequiel de Olaso: "Cuando un crítico cree haber descubierto la fuente de un escritor puede sentir malignamente, rencorosamente, que ha reducido la presunta originalidad de una obra al tamaño de una copia más o menos lograda". ¿És reductible l'obra d'una escriptora com Lispector que, des de l'interior d'un cercle de reverberacions, existeix literalment en allò que escriu?

Laplace -astrònom francès del segle XVIII- sostenia que si hi hagués una intel·ligència capaç de conèixer totes les forces que en un determinat instant "animen la naturalesa"", podríem descobrir una fórmula on es xifrés tot el passat i tot el futur. ¿Quin crític literari gosarà, des de la seva modesta disciplina, culminar en part el desig de Laplace i atrevir-se a codificar (tant d'estil, tant d'argument, tant de ritme, tant de proporció, tant de llenguatge, tant de tradició, tant de ruptura...) la màgia transparent que envaeix tota l'obra de Lispector? Costa d'atrapar el sentit d'una autora que escriu: "No m'agrada el que acabo d'escriure -però estic obligada a acc eptar el fragment sencer perquè ell m'ha esdevingut. I respecto molt el que m'esdevinc" (Aigua viva). ¿Com es consigna la bellesa agonitzant d'un epíleg de capítol com aquest: "Però hi ha alguna cosa que s'ha de dir, s'ha de dir" (La passió segons G.H.)? ¿Quina interpretació totalitzadora aplicarem a una literatura que es reivindica extingida: "Estic absolutament cansat de literatura: només la mudesa em fa companyia. Si encara escric és perquè no tinc res més a fer al món mentre espero la mort" (L'hora de l'estrella)?

El lector que desitgi fruir llegint aquest monòleg entretallat que és La passió segons G.H. -obra publicada el 1964 i que ben aviat va revolucionar la literatura brasilera- haurà de tenir, tal com expressa Lispector en la nota inicial del llibre, "l'ànima formada".

En català, després que Pagès Editors publiqués l'any 2006 les obres Aigua viva i L'hora de l'estrella (traduïdes per Josep Domènech), podem continuar formant-nos l'ànima, ara amb aquesta novel·la major de Lispector, La passió segons G.H., traduïda per Núria Prats.

Si el lector pertany a una d'aquelles estirps de lectors que no llegeix una novella únicament per buscar de manera obsessiva i gairebé malaltissa l'hàbi l assassí que deixa darrere seu una immisericorde rastellera de morts; si el lector no creu que només cal llegir "aquelles obres que llegeixes d'una tirada perquè un cop les has començat ja no pots deixar-les"; si al lector li provoca goig sentir-se reptat per la forma amb què Lispector violenta el llenguatge; si el lector entén que expressions com ara "desheroïtzació", "complir-me", "autovida" o "la vida se m'és", són contrasenyes per poder travessar les sumptuoses posts de guàrdia d'una novel·la que mostra els límits d'allò inefable, els últims confins pròpiament humans; si el lector penetra a través d'aquesta incisió espacial i temporal propiciada per una dona (G.H.) que està sola a casa i que entra en una habitació on fa sis mesos que no ha entrat i, mentre l'endreça, veu com de dintre l'armari en surt un escarabat; si el lector té el goig de comprendre que l'escarabat que veu G.H. -a diferència del terror visceral que experimenta el Gregori Samsa de La metamorfosi, de Kafka quan s'adona que un destí incomprensible s'ha abatut damunt seu- és una transformació aquiescent i lenta d'ella "en ella mateixa"; si el lector, després de pàgines i pàgines de felicitat, subjugat pel poder versàti l de la literatura de Lispector -una literatura que en el seu intent d'atrapar l'instant i viure en el goig efímer de la frase, crea una bellesa eterna- accepta que l'escarabat és la imatge del temps còsmic enfront del temps psicològic i fluent de G.H.; si el lector pot commoure's amb el bellíssim soliloqui de G.H. que, després d'haver ferit de mort l'escarabat colpejant-lo amb un dels batents de l'armari, abandona totes les passions (l'esperança, la moralitat, l'amor, la bellesa, la voluntat d'expressió...) i devora la seva "pròpia por" menjant-se la irrupció escumosa que expulsa l'animal malferit; si el lector comprèn la bellesa diabòlica de la trama d'una novel·la que comença essent matèrica (l'esmorzar a la taula, una habitació, una dona, un escarabat...) per elevar-se i culminar en un arquetipus de l'existència humana on l'esperança és tant inevitable com impossible d'atènyer; si el lector se sent atret pel poder tornassolat d'una escriptura inesgotable que incita a la relectura...

Si el lector compleix totes aquestes condicions hipotètiques, aleshores La passió segons G.H. no serà només una novel·la memorable, sinó que serà part constitutiva de la memòria d'aquest afortunat lector.