"Els editors són molt porucs"

L 'il·lustrador i autor de còmics mallorquí Pere Joan forma part d'una generació avantguardista que va esclatar creativament entre el pioner grup dels 70 (Pacheco, Asun Balzola, José Manuel Boix, Carme Solé, Viví Escrivá...) i els novíssims (Jordi Labanda, Juanjo Sáez...). Amb el seu col·lega Max publica la revista Nosotros somos los muertos i ha fundat l'editorial Inrevés. L'exposició itinerant Blau i cendra -retrospectiva que li va dedicar la Fundació Sa Nostra a Mallorca-, no arribarà a la capital catalana. "S'acomiadarà el pròxim gener a Madrid. No he trobat ningú interessat a muntar-la a Barcelona", lamenta el dibuixant.

Pregunta. El mercat ja no és el que era...

Resposta. La diferència està en què abans tot es publicava a revistes. Era un mitjà molt bo perquè t'apropava al lector mensualment i podies experimentar. Ara hi ha un mercat molt important d'àlbums amb una gran varietat d'estils. Però era abans quan podies anar creixent com a artista cada mes, perquè tenies una resposta immediata del lector. Treballar en un àlbum és sempre un risc, perquè no saps si acabarà funcionant. Hi ha fenòmens, com el manga, que es van rebre com una amenaça. Però això ha canviat força. Al principi només arribaven les publicacions més banals, però en l'actualitat hi ha al món del manga una oferta creativa per adults força interessant i diversa.

"Els nins estan acostumats a veure de tot a la televisió, els agrada molt 'Sin Chan' i els 'Simpson' sense que s'haguin tornat bojos"

"Hi ha moltes editorials a Catalunya que es dediquen a publicar sistemàticamnet contes, però el còmic en català mai ha acabat d'arrencar"

P. Es pot viure, d'això?

R. És difícil viure exclusivament de la il·lustració, necessites d'altres complements. També han desaparegut la majoria de revistes juvenils. En català només en conec tres dedicades al públic infantil, la clàssica Cavall Fort, Tretzevents i la mallorquina Esquitx.

P. El còmic en català està pràcticament desaparegut.

R. No sé per què és així. No tenc ni idea. Hi ha moltes editorials a Catalunya que es dediquen a publicar sistemàticament contes infantils, però el còmic en català mai ha acabat d'arrencar.

P. Va ser autodidacte?

R. Vaig estudiar Belles Arts a Barcelona, però el que vaig fer llavors no tenia cap rellevància. Els dibuixants purs solen ser autodidactes. Avui és diferent en el camp del còmic, perquè molts autors novells han aconseguit una sòlida formació d'art i tenen una visió més universal de les historietes.

P. Què distingeix la seva generació?

R. Pertanc a la generació dels anys 80, que va ajuntar l'experimental i el comercial. Ara tot està molt més compartimentat. En aquest sentit sí que va ser influent l'ambient de la transició política.

P. Es consideren hereus del grup dels 70?

R. No, no sortim d'aquella generació. Les generacions es conformen com a reacció, però tampoc va ser el cas. Em considero hereu de la tradició franco-belga amb l'afegitó d'un interès literari. Busco un punt de vista narratiu personal, per això no segueixo la norma de presentació, nus i desenllaç. Això no vol dir que vulgui ser original a tota costa...

P. Les seves historietes per a lectors adults mai tenen continuïtat. En el còmic això no és habitual.

R. És com si edités un llibre. És veritat que els meus personatges no tenen continuïtat, perquè considero que un àlbum és un treball poètic que comença i acaba en si mateix. Amb el temps, començo a creure que això ha estat un error. Podria haver desenvolupat el meu treball al voltant d'un únic personatge que es convertís en una referència per al lector.

P. Per què no ho fa ara?

R. Ja és massa tard.

P. Com esquiva les limitacions creatives que acompanyen els encàrrecs?

R. A molts encàrrecs has de sacrificar la part més personal de la teva obra, perquè el tema et ve imposat, si bé ets lliure en termes d'estil i dibuix. En alguns casos és lògic. Quan faig per a institucions una campanya de sensibilització social o cívica, no puc ser políticament incorrecte. Llavors has de fer un dibuix molt clar, atractiu i amb un significat unívoc. Per contra, un treball personal també és atractiu, però molt més fosc.

P. Els contes clàssics són cruels i sàdics, però a les il·lustracions per a infants regnen sovint les imatges ensucrades.

R. Els nins no són tontos. A més, els gustos dels pares, que finalment compren els llibres, són més oberts del que els editors es pensen. Els editors són molt porucs. Els nins estan acostumats a veure de tot a la televisió, els agrada molt Shin Chan i els Simpson sense que s'hagin tornat bojos.

P. A la seva obra, a diferència de la d'altres dibuixants -com Max-, no hi ha cap influència del còmic underground.

R. M'ha influït més un vessant literari. M'agrada que el meu lector llegeixi l'àlbum amb tranquil·litat, com si fos una novel·la o un assaig. Aquesta tranquil·litat no és compatible amb l'estil punyent del còmic underground. Vull que la força de les il·lustracions permeti també un temps de reflexió. El que faig és un mescla de pop i un intent de bussejar a l'inconscient.

P. Segueix els novíssims?

R. He tingut contacte amb il-lustradors joves gràcies a la revista Nosostros somos los muertos. No crec que siguin hereus de la nostra generació, però compartim el mateix afany: donar una empenta personal a projectes comercials. És a dir, compartim la mateixa actitud.

P. El somni dels dibuixants encara s'anomena The New Yorker?

R. Home, és un referent. Però la meta dels il·lustradors és en l'actualitat la premsa, que permet almenys un contacte setmanal amb el lector. Hi ha il·lustradors que fan una mica de tot, com Besamans, que dibuixa còmics i té una línia de ninots. Aquesta diversitat de mitjans és també una de les metes dels dibuixants actuals.

P. Ha parlat d'influències literàries. Un autor, per acabar.

R. Cioran. La gent el considera un pessimista, però jo el considero un humorista. No és possible parlar tant de la decadència i de la mort sense un rerefons de broma. Aquesta barreja, ajuntar conceptes que no tenen res a veure, és el meu objectiu. Sóc conscient que aquesta dèria no m'ajuda a tenir un públic massa ampli.