Joventut i maduresa de la literatura

La hipòtesi d'aquest article és enormement senzilla: no hi ha literatura juvenil -és a dir, que pugui destriar-se netament del que entenem per literatura per a adults- sinó, solament, graus de lectura diferents a diferents etapes de la vida: seria, doncs, literatura juvenil aquella literatura que, llegida pels joves, encara diu molt poques coses i senzilles, però llegida pels adults en pot dir més i de més gran complexitat.

No entrarem a discutir què carai deu ser això de la literatura infantil perquè, al nostre entendre, llevat de molt escasses excepcions -com ara la sèrie francesa de Jean de Brunhof sobre l'elefant Babar-, la literatura infantil és exactament el mateix que l'infantilisme portat a la literatura: tot això dels principets amb pantalons acampanats que van en un altre planeta i coneixen una guilla fidel, o aquelles germanetes vestidetes amb granotes de colors, i totes aquestes coses per l'estil (¿l'estil?) són una manera de permetre, sovint impunement, que la infància s'allargassi molt més enllà dels seus límits cronològics naturals. Amb altres paraules: és induir les criatures a ser-ho tota la vida, cosa que ha quedat molt ben demostrada amb la pervivència dels jocs de consola a unes edats que fan paüra.

La literatura juvenil només significa una densitat de lectura d'obres que, més endavant, tindran un altre relleu, més ric í més complex

Llegida de cap a cap i amb la Bíblia a la mà, Mobby Dick resulta una lectura molt més pròpia per a un adult que per a un jove

¿Algú que conegui els adolescents es pot imaginar que Alícia en terra de meravelles és un llibre adequat només per a ells? De cap manera

No hi fa res que, de jovenets, caiguem en una certa perplexitat: amb els anys els llibres despleguen el seu sentit i donen sentit a la vida

La major part dels contes per a infants que es troben a les llibreries són com una apoteosi de la falsa idea que els nens seran ximples inexorablement, tota la vida: la història de Peter Pan i Wendy, de J.M. Barrie, n'és l'arquetip. Una altra cosa eren els contes terrorífics dels germans Grimm, responsables de la infantil intuïció del terror i del perllongament, en la vida adulta, de la coneguda pulsió de criminalitat que escau als anys de la infantesa. Però els de Perrault ja no s'aguanten: han sobreviscut més bé els d'Andersen i, especialment, les històries extretes de Les mil i una nits.

Deixem, doncs, aquest aspecte tenebrós de la història de la literatura, que, no per casualitat, no es troba representat en cap diccionari seriós de literatura: no en parlen ni la prestigiosa The New Princeton Enciclopedia of Poetry and Poetics, ni el Dictionnaire des Genres et Notions littéraires, editat a Albin Michel, ni l'Encyclopedia of Literature and Criticism, de Martin Coyle i d'altres, ni la magnífica Norton Anthology: Theory and Criticism, ni tan sols els nostrats Diccionario de términos literarios, d'Estébanez Calderón, o el Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana , que sí que porta, almenys, la llista dels Premis de Literatura Juvenil Joaquim Ruyra -entre els quals hi figuren, guardonats, els noms rellevants de Robert Saladrigas, Emili Teixidor, Jaume Cabré, Joaquim Carbó o Maria Barbal.

Deixem això i anem a la hipòtesi de l'article d'avui: la literatura juvenil només significa un grau o una densitat de lectura d'obres literàries que, més endavant, seran capaces d'adquirir un altre relleu, més ric i més complex.

És veritat que algunes fites de la història literària universal semblen avenir-se poc amb una tesi com aquesta: i als lectors els deu semblar molt inversemblant, si no impossible, que les epopeies homèriques, l'Eneida, la Comèdia del Dant, el Paradís perdut de Milton o la Duncíada de Pope puguin mai passar la prova que acabem d'esmentar, o sigui, que admetin lectures adolescents distintes de les lectures que escauen als adults.

Però, quan s'hi pensa bé, llavors resulta que hi ha molt pocs llibres, fins i tot de la complexitat dels que acabem d'esmentar, que no puguin ser convertits en literatura juvenil (una altra cosa és que pugui ser considerada "literatura per a joves" La mort de Virgili, de Hermann Broch, o L'home sense qualitats, de Robert Musil).

Hi ha magnífiques versions abreujades de molts d'aquests llibres que, quan estan ben fetes, resulten d'un interès enorme per als adolescents, per no parlar de l'interès que sempre despertarà en una ànima jove qualsevol història de Llucià de Samòsata.

En el cas de les adaptacions, només cal preservar allò que més interessa a la classe menuda de lectors: l'espina dorsal de la història (és a dir, el mythos, la llegenda primigènia) i unes quantes escenes fàcils de visualitzar (per exemple, la manera com Odisseu clava l'estaca roent d'olivera a l'ull solitari de Polifem, i l'espetec que fa la cosa; o, per parlar de Dante o de Boccaccio, l'episodi dels sodomites a l'Infern, o la història de la mestressa que fica el seu marit dins d'una tina perquè la fregui bé, mentre ella, de fora estant, rep una altra mena de massatge per part d'un seu amant.

De fet, doncs, i salvant molt escasses excepcions, la tesi sembla adequada: els joves s'assabenten només d'una part (primordial, espinal) d'una història, amb el mateix text que, llegit després in extenso i in intenso, excita en els adults una sèrie de sensacions i de coneixements de més elevada complexitat.

Els exemples sobre aquesta qüestió són interminables. Moby Dick, de Herman Melville -i també Billy Bud, mariner - poden ser llegides perfectament per persones d'edat escassa; i, de fet, la primera d'aquestes dues novel.les sempre ha estat considerada literatura juvenil: les aventures del capità Ahab en cerca de la balena que una vegada va menjar-se-li una cama sembla matèria més que adequada per a un públic adolescent i juvenil; i, pròpiament, quan algú ha tingut la paciència d'espigolar en el llibre de Melvillle les escenes més "aventurades" -perquè, de fet, és en la força de l'aventura, per ella mateixa, despullada de tot afegitó, on resideix el quid de tot el que separa el llibre juvenil del llibre adult- la novel·la gran de l'escriptor nord-americà s'ha llegit quasi exclusivament com a llibre per a joves. Ara bé: llegida de cap a cap i amb la Bíblia a la mà, Mobby Dick resulta una lectura molt més pròpia per a un adult que per a un jove.

La transformació, de Franz Kafka, com els seus contes A la colònia penitenciària o Informe per a una acadèmia, aquesta protagonitzada per un mico com els que aquests dies anuncien la Marató de TV3, són infal·libles en una aula d'adolescents; però aquestes mateixes obres, llegides quan un ja té trenta o quaranta anys, resulten colpidores pels efectes d'unes qüestions que passen inadvertides a tot lector jovenet: ben mirat, l'escarabat Gregor Samsa és al·legoria d'un estat de la burocràcia molt determinat en l'Imperi Austro-hongarès en temps de l'autor, o, més lluny encara, la història resulta el transsumpte de molt complicats problemes psicològics en la relació entre un pare i un fill... els mateixos que en aquells moments molts joves ja viuen a casa seva, sense ser encara capaços de descobrir-los en un llibre que llegiran, d'entrada, com una metamorfosi aparatosa, però simple, d'un home en un escarabat.

Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, semblen haver estat escrits pensant només en joves, però, de fet, són una de les obres literàries que més s'acosten al contingut de fons del llibre de Montesquieu De l'Esprit des lois, i fins i tot, per anar més lluny, al passatge sobre la relativitat que separa els conceptes de barbàrie i de civilització segons que es llegeix al capítol sobre els caníbals dels Assaigs, de Montaigne.

Candide, de Voltaire, apassionarà un lector jove només que s'enfronti amb la pàgina en què es descriu la manera com Cunegunda, la protagonista (que porta una part del nom derivada del llatí cunnis, d'on surt la no menys llatina, i neollatina, pràctica i paraula cunnilingus), s'ho fa darrere d'un paravent amb el jovenet i no tan càndid Candide; o aquell capítol XVI del mateix llibre en què es narra com, en el país del "orelluts", els micos persegueixen les noies indígenes i els fan agradables mossegadetes a les natges nues i carnoses; el mateix llibre, llegit amb una mica d'instrucció, demostra ser la millor il·lustració de l'escepticisme il.lustrat davant les tesis optimistes del filòsof Leibniz, segons el qual "vivim en el millor dels mons possibles".

Un lector jove agafarà Els documents pòstums del club Pickwick, i xalarà segur, de cap a cap del llibre (més que amb el Quijote, però igual que amb Joseph Andrews, de Henry Fielding); però si agafa el llibre a la maduresa, aquests papers d'un club anglès d'homes afeccionats a l'excursionisme i el deport es convertirà en una de les novel·les més serenament i antidogmàticament cristianes que mai s'hagin escrit (l'altra, la de Fielding, també).

Imagineu que un lector jove s'aficiona a Rudyard Kipling: cert que aquell llibret que agrada tant a Francesc Parcerisas, Justly So, (Precisament així), sembla haver estat escrit pensant l'autor directament amb jovenets; però El llibre de la Selva , o Kim , són unes novel·les que agradaran als joves, però mostraran als adults la legitimació, els secrets i les pràctiques més amagades i punyents de l'aventura colonial anglesa en terres índies.

¿Què us diré dels llibres de Jules Verne? D'una banda és autor de novel·les que rarament interessaran als adults -llevat, potser, dels navegants o dels astrònoms-, com ara Viatge a la lluna o Vint mil llegües de viatge submarí; però, de l'altra, és l'autor de novel·les tan neguitejants o tan plenes de substància històrico-política com ara Mathias Sandorf -preciosa rèplica d'El comte de Montecristo, de Dumas, que celebra l'heroisme d'un patriota contra l'opressió d'Àustria-Hongria- o la pòstuma Els nàufrags del Jonathan -d'un pessimisme absolut, i gran elogi del credo anarquista quan les democràcies parlamentàries, després de Napoleó III, ja havien demostrat els seus límits i les seves vergonyes-. La llista, com ja s'ha dit, seria interminable: posem-hi dues fites més i recapitulem.

¿Algú que conegui de debò els adolescents o els joves es pot imaginar que Alícia en terra de meravelles és un llibre adequat només per a ells, o, encara -com hi ha gent que s'afigura-, que es tracta d'un llibre per a infants? De cap manera: és un llibre per a mentalitats retortes, lògics matemàtics, i pederastes de tota llei. És estrany que no l'hagin prohibit a les escoles de l'orbe protestant. En aquest mateix sentit, ¿què me'n dieu, de Lolita, de Vladimir Nabokov? Sembla una banal aventura amorosa entre un home d'una certa edat i una noia joveneta que es passa el dia rosegant xiclets; però, en realitat, alhora ensenya tots els matisos psicològics de les relacions amoroses entre un adult i una nena (molt més bé que qualsevol història de Salomé, ni que fos la tan perversa d'Oscar Wilde), i presenta una filosofia del carpe diem tan enrevessada, que acaba guanyant-hi inevitablement la del memento mori.

Un conegut meu universitari de Galícia (saludat i tot!), especialista en Cervantes, va decidir d'explicar al seu fill, des que era petit, aventures diverses, llamineres i de bon passar, de Don Quijote. No sabia exactament quin èxit tindria una comesa tal. Però, per a sorpresa seva -i dels amics que freqüenten la casa, que queden meravellats en veure que un nen de vuit anys ja conegui els episodis fonamentals del llibre, cosa que, sens dubte, li dóna un aire relatiu de nen repipi -la criatura ja dorm amb el Quijote damunt la tauleta de nit. Martí de Riquer, que ja sabia que els seus estudiants de Filologia Romànica havien llegit molt improbablement el llibre de Cervantes, solia preguntar-los si el coneixien.

Quan li deien, avergonyits -o tan frescos i amb desvergonya!-, que no, llavors els felicitava perquè, deia, encara els quedava un goig per satisfer en aquesta vida: la primera lectura de la novel·la de Cervantes. Ell mateix, ho sé del cert, la rellegeix cada any; de manera que, com que la va llegir per primer cop quan tenia set anys -entenent-ne sens dubte només una part, per avalar la hipòtesi d'aquest article- a hores d'ara ja la deu haver llegida vuitanta-cinc vegades: a cada lectura hi haurà trobat alguna cosa nova, un plaer nou, i més coneixement del que tenia. Aquest sembla el destí de tota literatura de patent: romandre al marge de l'edat dels lectors, per assegurar-se que sempre els quedarà, a aquests lectors que rellegeixen, un tros de vida i de saber per descobrir: la saviesa d'un gran llibre no s'acaba mai. No hi fa res que, de jovenets, caiguem en una certa perplexitat: amb els anys els llibres despleguen el seu sentit i donen sentit a la vida. Els mateixos adolescents que llegeixen aventures que els semblen només discretes, les rellegiran més endavant per adonar-se que el temps s'escola i que no hi ha forma més agradable de passar a l'altre món -com s'hi passa, de fet, cada vegada que ens submergim en la lectura- que haver-se passat la vida, fins fer-se ben adult, vell i decrèpit, descobrint de mica en mica la interminable riquesa dels bons llibres.