Sobre poetes i sobre poesia

Dos poetes. Impressions

d'Espriu i Vinyoli

Miquel de Palol

Columna

Barcelona. 2006. 79 pàgines

Converses

Antoni Clapés/Carles H. Mor

Cafè Central/Emboscall/H.AAC

Vic, 2006. 115 pàgines

Vet aquí dos llibres que ens recorden com és d'important la reflexió, històrica o del dia a dia, sobre les tasques intel·lectuals, inclosa, per descomptat, la poesia. Miquel de Palol (Barcelona, 1953) fa a Dos poetes una memòria personal de la seva relació amb Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Una memòria feta no tant de documents, sinó dels records i de les vivències, i que esdevé una radiografia de grup, ja que sobretot presenta les relacions del jove grup de poetes aplegats a l'entorn d'Edicions del Mall amb dos autors consagrats (que en aquells anys eren encara denominats com a patums perquè no s'havia començat a emprar el mot canònic). Els records i les anècdotes de Palol són substancials perquè indiquen posicions molt clares, no sols per part d'Espriu i de Vinyoli, sinó, evidentment, per part dels, aleshores, joves poetes. Potser sobtarà la cordialitat d'Espriu envers aquesta generació més jove, però jo la interpreto com una mena de vàlvula de seguretat des de la qual el poeta nacional podia exercir el seu sarcasme i uns judicis esmolats que no hauria gosat manifestar de manera pública (sempre equilibrat i educadíssim), però que, a més, servien per bocabadar els joves i eliminar l'aparent rigidesa i hermetisme de la seva obra lírica o social. L'encert de Palol és contraposar dues figures com Espriu i Vinyoli i descriure'ns-els com dos móns que s'obren als joves poetes que entraven en escena a la darreria dels anys 70. Vinyoli és també un poeta que busca en els joves un espai de projecció: ara gairebé com un company de sortides i copes. Però tant en Espriu com en Vinyoli, hi endevinem l'angoixa de massa anys trasbalsats, de por i de silenci, sense un públic normal, sense uns criteris acadèmics o crítics que els col·loquessin a lloc. El contacte directe amb una nova generació -al saló rígid de casa seva o a la barra d'un bar, tant se val- eren un grop d'aire fresc. Amb la distància dels anys, en valorem les obres respectives com no les van poder valorar ells mateixos, ni aquells nois que, com el jove Palol, els retien visita. Tots dos han crescut, diferentment, i el retrat de Palol també ens en mostra algunes raons: pel control constant d'Espriu i per la desesperada força humana de Vinyoli. Les peces que Palol aporta al petit trencaclosques de la història literària recent són, encara que poden ser completades amb moltes altres facetes, impagables i d'una escriptura brillant i amena.

Converses, d'Antoni Clapés (Sabadell, 1948) i Carles Hac Mor (Lleida, 1940) és, de fet, el segon lliurament d'un altre llibre similar en què Clapés entrevistava Carles Hac Mor sobre la seva poesia, aparegut en aquesta mateixa sèrie, En comptes de la revolució. Converses. Aquí, canviades les tornes, Antoni Clapés respon a les incitacions d'Hac Mor i fa un repàs a la seva trajectòria de creador i d'incitador cultural, inclosa la seva faceta ímproba d'editor de poesia. A destacar alguns elements molt singulars: l'absolut lliurament de Clapés a la poesia com a gènere específic, ben diferent d'altres formes d'expressió literària; la seva immersió en totes les manifestacions de la creació poètica, sense menystenir les de divulgador i promotor, quasi com un poeta de porta a porta; l'èmfasi constant en el ventall de possibilitats que ha de quedar obert i en l'absoluta llibertat, sense cap mena d'imperatiu, que ha de regir la tasca del creador; i, finalment, el seu interès personal per aquelles formes poètiques que s'acosten a l'efímer, a l'enigma i a la immaterialitat (p. 85). És, si de cas aquí, en aquesta via cap a un nou misticisme de la paraula on es podrien encetar moltes altres converses per aprofundir en l'acord o el desacord d'aquestes tesis.

Com segurament ja apuntaven les actituds d'Espriu i de Vinyoli, delerosos d'una certesa alhora pública i individual, sembla que el món actual deixa poca esperança a aventures que no siguin tan immediates i efímeres. Aquesta emoció, sens dubte, pot cercar justificació en la fragilitat del misteri del silenci que atrau Antoni Clapés. Però confesso que també m'agradaria poder reflexionar sobre la perdurabilitat, l'objectivitat, i la comunitat emotiva (o simplement intel·ligent) dels lectors de poesia com a alternativa a l'angoixa. I la materialitat i els paranys de la llengua hi han de tenir alguna cosa a veure.