Teixits i decoració

Rojo Inna

(a l'espai de Print it!)

Casa Decor 06

Edifici del Banco

Español de Crédito

Plaça de Catalunya, 10-11, Barcelona

Fins a l'11 de desembre

Tèxtil i arquitectura,

segle XX

Col·legi d'Arquitectes

de Catalunya.

Demarcació

de Barcelona

Plaça Nova, 5, Barcelona

Fins al 9 de desembre

Visitar Casa Decor és saltar de cop dins d'una revista de decoració i, com si fóssim una Alícia moderna, travessar el mirall del paper couché per moure'ns a cor què vols dins les seves pàgines, a vegades encertades però també, sovint, vàcues i banals, atapeïdes d'interiors, ostentosos i poc pràctics, de gent que no menja mai a casa ni a penes hi fa vida, quan no es tracta de simples escenografies muntades per vendre un producte que pot ser, fins i tot, el de la publicació mateixa.

Aquest any, Casa Decor s'ha muntat a l'àrid i franquista Banco Español de Crédito, obra de l'arquitecte Eusebi Bona, que espera ser reformat per convertir-se en apartaments luxosos. El concorregut esdeveniment és, doncs, una première de la futura configuració interior de l'edifici, amb exemples reeixits i d'altres de terribles.

Art i decoració d'interiors sempre es disputen competències i l'un acaba maltractat per l'altra. A Casa Decor, d'art n'hi ha poquet; de fet, no és pas cap prioritat, sinó un simple complement per si de cas cal omplir un pany de paret. Per això hi abunden banalitats que fan joc amb el sofà, el mobiliari o l'entapissat. Hi ha poques obres destacables: un Millares i un Vilacasas a l'espaiosa sala d'estar dels endolls Simon, i, entre alguna altra cosa, un dibuix geomètric de Doménica Sanchez al hall d'Artur Ramon, però també cal mirar amb atenció la paret de teixits impresos, mig perduda al costat de la cafeteria, que presenta Rojo camí dels banys públics, amb imatges d'autors dels EE UU, Alemanya, Itàlia, França i Catalunya.

Rojo és una organització molt curiosa, molt segle XXI, que té seu a la plaça del Sol, a Gràcia i el web: revista-rojo.com. Tal com diuen els seus promotors, David Quiles Gilló, Marc Mascort i Alejandra Raschckes, és una peixera buida que s'omple cada vegada amb les col·laboracions d'artistes de tot el món que els presenten obra seguint les instruccions del web . Es tracta d'una plataforma multidisciplinar dedicada sobretot a la imatge i oberta a tots els autors visuals que hi vulguin participar.

Des de la seva fundació, l'any 2001, Rojo ha difós l'obra de 550 artistes per mitjà d'una revista bimensual sense text, com la majoria d'activitats que promou, amb presentacions i punts de venda a capitals de tot arreu, llibres, edicions d'obra gràfica -per exemple, les teles de Casa Decor-, objectes seriats i campanyes publicitàries com la que, també, es presenta aquests dies a Barcelona, dedicada a una coneguda marca de whisky i situada a diversos punts neuràlgics de la ciutat. Rojo es mou en un curiós terreny entre l'art alternatiu i el capitalisme, ja que, tot i que rep ajudes de la Generalitat, són les grans marques les que l'acaben aguantant.

I també a mig camí entre la promoció cultural i la d'un producte seriat, es troba Tèxtil i arquitectura, segle XX, l'exposició que es pot veure a la planta baixa del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona. De fet, la cosa va néixer com una exposició de teixits dissenyats per arquitectes famosos, però tot va canviar quan, ja fa més d'un any, el COAC va proposar la iniciativa als dissenyadors de moda que signen conjuntament Ailanto, Iñaki i Aitor Muñoz (Bilbao, 1968), afincats de fa molt de temps a Barcelona.

Els bessons Muñoz van proposar el model d'un llum de nova creació com a suport dels esmentats teixits, i d'aquí va sorgir Garbo, una de les darreres produccions de la casa Santa&Cole, coproductora de l'exposició pensada com una instal·lació artística. Cal anar a veure-la cap a la tarda, que és quan el bosc encantat de pantalles tèxtils llueix de debò. I potser també convindria -i això ja és una mica més difícil- poder-s'hi passejar pel mig de quatre grapes perquè si no, és difícil poder gaudir plenament de les precioses i delicades robes de William Morris, Alvar Aalto, Josef Frank, Josef Hoffman, Kolo Moser, Charles i Ray Eames, Frank Lloyd Wright i, entre altres, Gio Ponti, que hi té dos meravellosos jacquards en ras dels anys trenta.

Igual que a Rojo, aquí hi ha poques explicacions i, si un no sap de què va la cosa, de la missa n'agafa la meitat. No hauria estat malament aprofitar l'avinentesa per ajudar a diferenciar al públic un estampat d'un jacquard o un ras d'una cretona. Les discretes cartel·les de terra només posen nom i any; i aquí no val el cèlebre eslògan de Mies "less is more".

Però només una passejada a l'hora baixa entre els atractius bolets lluminosos ja és de per si una experiència excitant i, de passada, agafats de la mà dels Ailanto, també podem retre com ells "un homenatge a tots aquells creadors que van maridar arquitectura i disseny tèxtil fins aconseguir que allò que podria ser un simple bocí de tela arribi a commoure".