Nihilisme cinematogràfic

Les pel·lícules del laberint

Jordi Ramírez

Pagès editors

Lleida, 2006. 236 pàgines

Allà on hi ha un ésser humà hi ha una escala de valors. Fins i tot un assassí o un suïcida expressen unes determinades preferències vitals amb els seus actes. Per això s'ha d'anar amb compte a l'hora de parlar del nihilisme com a absència total de valors. Aquesta associació sol amagar un afany de presentar els propis valors com els únics possibles per part de qui parla, tot foragitant les actituds que no agraden vers una exterioritat no humana, definida només per negacions o absències. La interpretació habitual del sentit i el paper del nihilisme en l'obra de Nietzsche és sens dubte una bona mostra de l'ús esbiaixat i interessat d'aquesta noció, clau per entendre qui som i d'on venim. Recordem que el pensador alemany certament caracteritza com a nihilista l'atmosfera intel·lectual de la seva època, en què, com a resultat del fenomen de "la mort de déu", dominarien la desorientació i el pessimisme pel fet de creure que sense els valors tradicionals la vida ja no tindria sentit. Però el que se sol passar per alt és que, segons Nietzsche, els valors que han dominat tradicionalment a Occident són també nihilistes o decadents, pel fet de negar o reprimir les forces vitals. I en aquest sentit el nihilisme contemporani vindria a ser una mena de negació de la negació, que en bona mesura ajudaria a alliberar els antics valors tràgics i afirmatius que el cristianisme i el platonisme haurien atacat i pervertit.

Doncs bé, tot això fa al cas perquè l'ús que Jordi Ramírez fa del terme nihilisme al llarg d'aquest llibre presenta una certa indefinició. A vegades és identificat amb "la buidor existencial", amb "el totalitarisme", amb "l'animalitat", o fins i tot és entès com "el triomf de la mediocritat i la banalitat", tot menyspreant, però, la seva funció terapèutica. És a dir, s'identifica sobretot amb la crisi dels valors tradicionals, com si aquests fossin els únics possibles, tot pressuposant que el millor seria recuperar-los. De fet, la recurrent invocació a "l'obertura al proïsme", entesa en el sentit transcendent de Lévinas, com a millor antídot contra el nihilisme, així sembla indicar-ho. Però si és discutible el rerefons ideològic que inspira la selecció de les deu pel·lícules analitzades al llibre, el que sí que és inqüestionable és que l'autor ens ajuda a entendre-les millor, i d'aquesta manera també a nosaltres mateixos, en tant que referents ineludibles de la cultura contemporània. Apocalypse now , À bout de souffle, La dolce vita o Taxi driver no només ens atrauen perquè posen en evidència les nostres pors i els nostres fantasmes, sinó també perquè han contribuït a crear-los. En aquest sentit, les vinculacions personals i generacionals que Jordi Ramírez va establint al llarg del text amb les pel·lícules tractades aporten un contrapunt molt suggerent a la tendència inevitable a l'abstracció, atesa la seva formació filosòfica, al marge, és clar, d'haver triat la concreció del món de les imatges com a objecte de reflexió. Tot i els anys que ja fa que conviuen "l'amor a la saviesa" i "el setè art", sembla que se segueixin comportant com dos desconeguts que experimenten una atracció mútua, però alhora també malfiança, atès el prestigi de l'altre. La mateixa formulació usual de "filosofia i cinema" o de "cinema i filosofia" ja connota una certa por a ser fagocitat per l'altre. Per això mateix, cal donar la benvinguda a obres com aquesta de Jordi Ramírez, pel fet de contribuir a fer baixar la guàrdia, i a mostrar com el cinema i la filosofia estan condemnats a enriquir-se mútuament.