Desequilibris agosarats

Qui vam ser

Lolita Bosch

Empúries

Barcelona, 2006

94 pàgines

Hi havia una expectativa lògica per saber cap on encaminaria els passos Lolita Bosch (Barcelona, 1970) després d'haver entrat la temporada passada amb tanta i tanta força en el panorama literari català: Això que veus és un rostre i Elisa Kiseljak eren dues propostes narratives que s'allunyaven diametralment dels paràmetres establerts i que dominen la fantasia novel·lesca.

Lolita Bosch no militava en cap realisme sermonaire, evitava la imaginació pesadament culturalista, a pesar de la brevetat dels textos no participava de cap lleugeresa postmoderna, i transitava per uns àmbits ben distants de la sentimentalitat feminista: optava pel risc experimental, no oferia un argument treballat amb ortodòxia, i no s'espantava ni per la incomoditat moral que sabia crear la veu narradora ni per l'elaboració conscient d'un discurs on els motius dels contes infantils es trencaven i adquirien un caràcter tenebrós i inquietant.

Era, al cap i a la fi, la demostració que era possible escriure des d'un espai diferent de l'habitual i amb uns referents covats en unes altres tradicions, des d'una posició on l'únic que importa és la voluntat exclusivament literària i on, amb sensatesa i criteri, se sap que la xifra de vendes no és cap categoria crítica ni garanteix cap mena de valor estètic.

Després del triomf innegable de l'escriptura i el talent de Lolita Bosch s'havia d'esperar amb confiança el seu pròxim llibre, i ara que ja es pot llegir Qui vam ser, un text molt breu, on és lícit equiparar la veu narradora amb l'experiència vital de la pròpia autora, il·lustrat amb fotografies i amb una sèrie llarga de poemes d'altres autors inclosos com a contrapunts de l'argument que es relata, es pot afirmar que ha aconseguit crear una altra vegada una forta exhibició de la seva personalitat narrativa, un clar desconcert, i una perillosa alarma.

A Qui vam ser hi ha la voluntat d'un repte formal, hi ha un desafiament a la convenció argumental, i hi ha el desig de construir una història d'abast universal amb unes anècdotes mínimes, però malauradament també s'hi observa una espècie de monotonia creativa, un to poc rigorós i una excesiva deixadesa verbal.

El que es narra obsessivament a Qui vam ser és la paulatina desintegració d'una història d'amor viscuda en dues ciutats diferents, Ciutat de Mèxic i Barcelona.

La veu que protagonitza el relat recupera la memòria de la pèrdua dels sentiments, recorda la crueldat de les paraules, especula sobre els laberints morals que s'amaguen al fons de l'instint amorós, i dibuixa una geografia del fracàs d'una relació conflictiva, però al mateix temps realitza també una declaració d'amor cap al paisatge i la literatura mexicana: no és en va que la majoria dels textos que figuren com a il·lustració superior del que es narra en prosa estiguin escrits per poetes mexicans, des de Xavier Villaurrrutia fins a sor Juana Inés de la Cruz, ni és tampoc casual que la novel·la conclogui amb un llarg poema concebut en l'època d'esplendor de l'avantguarda mexicana.

És un epíleg en honor de l'experiment, i Qui vam ser és, en efecte, un text experimental, però el lector no acaba d'entendre per què Lolita Bosch li regala una petita antologia de poemes memorables en lloc d'intentar ella mateixa descriure els entrebancs i els avatars de la història d'amor que protagonitza. També és veritat que el lector pot agrair que hagi optat per aquest sistema perquè quan és ella qui explica els diversos accidents de la història que vol narrar es perd entremig de detalls irrellevants, no transforma els tòpics sobre les circumstàncies de l'amor, i cau en la temptació de creure en l'exclusivitat de les peripècies dels sentiments que narra.

Al darrere del nucli que sustenta el relat potser s'hi poden detectar els exemples de Marguerite Duras o Nathalie Sarraute, les seves conjectures mínimes i gairebé silencioses sobre les mecàniques diverses que construeixen la il·lusió de l'amor, però el lector de Qui vam ser només hi localitza un repertori d'experiències trivials que ni tan sols estan magnificades per la gràcia i el luxe verbal: més enllà de la música embafadorament romàntica que s'escolta de fons, més enllà de la poca perícia a l'hora de distribuir la matèria narrativa, més enllà de la recerca d'una actitud ràpida i veloç en el moment d'executar el relat de la història, hi ha sobretot els grinyols i la poca fluïdesa d'una prosa poc meditada que no persuadeix sobre la versemblança del que s'està llegint.

Qui vam ser no és un llibre que entusiasmi, ni se li pot atribuir cap dels mèrits que acompanyaven els dos anteriors, però a l'altra banda de la decepció que irradia s'ha de tenir present que si Lolita Bosch ha escrit una obra plena de desequilibris és perquè gosa prendre actituds que marginen el conformisme, que busquen espais inèdits, i que lluiten amb coratge a la recerca de fòrmules gens rovellades. És lògic, per tant, que s'esperi amb expectativa cap on encaminarà els passos Lolita Bosch a partir d'ara.