De l'École de Paris a l'art autre

École de Paris Galeria Friends Art

Beethoven, 15. Barcelona.

Exposició en permanència

Joan Capella (1927-2005)

Homenatge

Sala Dalmau

Consell de Cent, 349. Barcelona.

Fins al 10 de novembre

Informalisme a Catalunya, 1957-1967

Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Víctor Balaguer, s/n. Vilanova i la Geltrú.

Fins al 3 de desembre

Vilacasas o les planimetries laberíntiques

Principal Art

Còrsega, 288, pral. 1a. Barcelona.

Fins al 25 de novembre

Modernitat

Col.lectiva

Manel Mayoral. Galeria d'Art

Consell de Cent, 286. Barcelona.

Fins al 30 de desembre

El concepte École de Paris és tan ampli com la pila de noms que s'hi aixopluga i és un plurivalent calaix de sastre per aplegar qualsevol col·lectiva d'artistes de tot el món amb el comú denominador d'haver treballat a París un moment o altre de la seva vida. Aquest plantejament, força corrent, és el de la galeria antiquària Friends Art, que celebra els seus 10 anys d'existència i mostra part del fons dedicat a l'escola parisenca en el sentit més variat i generós de la paraula: de Celso Lagar a Emili Grau Sala, passant per Crèixams, De la Serna, Orlando Pelayo, Ginés Parra, Xavier Vilató, Antoni Clavé -amb obres bonnarianes i altres abstractes, molt posteriors-, i un Togores tipus Sala Parés que, de fet, ja no té res a veure amb cap escola francesa.

Més específic és el plantejament de la Sala Dalmau des que va obrir, ara fa 27 anys. La galeria està enfocada en dos punts fonamentals: l'escola parisenca i la uruguaiana de Torres-García -la propera exposició serà precisament una retrospectiva d'Alceu Ribeiro, un dels seus fidels seguidors-. L'École de Paris que proposa la Sala Dalmau és hereva del fauvisme i el cubisme, amb referències al paisatge urbà i a la natura morta, bastant refractària al surrealisme i a l'abstracció -geomètrica o informal- tot i que hi coquetegés alguna vegada. Cronològicament se situaria després de l'esclat de les primeres avantguardes i s'allargaria fins ben entrats els anys cinquanta o encara més enllà. Bona part dels components més emblemàtics serien estrangers residents a França i, quasi tots, seguirien un camí fressat. Joan Capella (Montcada, 1927-2005), homenatjat aquests dies a la Sala Dalmau, va néixer just quan es consolidava aquesta escola, i des del seu poble vallesà es va convertir en un assenyat i polit seguidor dels fruits saborosos de Bores i Viñes, a qui va arribar a conèixer en un obligat viatge a la capital francesa.

Cap als anys cinquanta, l'expressionisme abstracte americà va sacsejar el confort de l'escola parisenca i el gest va arraconar la imatge. Naixia llavors l'Art autre, batejat pel crític francès Michel Tapié. L'abstracció de caire informal es va estendre ràpidament a Europa i Amèrica i els ibèrics no van ser menys. Aquest dies es pot veure a la Fran Daurel del Poble Espanyol una revisió del grup madrileny El Paso i, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, un repàs de l'informalisme català coetani a cura del crític d'art Joan Gil, que ha remenat una munió de documents de l'època. A la tria de Gil, Tàpies no està ben representat -una simple fusta en forma de lluna- però, en canvi, altres autors com Hernàndez-Pijuan, Ràfols-Casamada, Vilacasas, Bechtold, Roman Vallès o Narotzky hi tenen obres cabdals. La sala de la planta baixa del Museu Víctor Balaguer, amb peces molt triades i de gran format, fa patxoca, però quan pugem al primer pis tot es comença a desmanegar, també entre altres coses per culpa de la desastrosa reforma de disseny a què es va sotmetre l'abans encantador museu vilanoví.

Un dels representants més fins de l'informalisme -junt amb Tàpies i Romà Vallès- és, sens dubte, Joan Vilacasas (Sabadell, 1920). Les seves planimetries dels anys 1957 al 1960 són molt interessants i encara estan pendents del reconeixement unànime que es mereixen, més enllà del d'alguns seguidors incondicionals. En elles, l'artista hi desplega una cal·ligrafia hereva d'algunes decalcomanies de finals dels anys trenta d'Óscar Domínguez i de l'obra de caire oriental de Mark Tobey. El nom planimetria, però, no les afavoreix gens perquè els atorga una anècdota que no necessiten. A vegades, el pitjor enemic és un mateix i d'aquest tòpic Vilacasas no se n'escapa. Principal Art ha sabut apostar per un artista maleït -una qualificació per ell beneïda, naturalment, amb una certa rancúnia- i presenta una tria que va del 1957 al 1967. Llàstima d'uns marcs excessius, fets massa per agradar i fer bona una obra que, ja de per si, ho és en molts casos.

I per acabar, entre l'École de Paris i l'Art autre es pot situar Modernitat, de Manel Mayoral, una exposició que, d'uns anys ençà, obre temporada en aquesta galeria, que té un peu a la pintura catalana i l'altre a l'art contemporani. A la present edició hi destaquen peces de Domínguez, Tàpies, Saura i, ja més al marge d'escoles, Vasarely i Barceló, que s'ha convertit, de fa temps, en un dels millors hit parade de l'establiment.