El Museu Petöfi

Si tenim bon temps, com avui, que fa solet i no massa calor, passejar per Pest és una delícia. I on ha d'anar, primer de tot i sense excusa, un pobre poeta català que es troba a Budapest per primera vegada? Doncs, sense cap dubte, al Museu de Literatura Petöfi. Molt cèntric, prop de la Universitat i del Museu Nacional, en un carrer estret i tranquil, el Museu Petöfi està instal·lat en un preciós palau neoclàssic, el palau Károlyi, que havia estat el casal d'aquesta noble família. Tal com és ara, és a dir, en la seva forma neoclàssica, va ser construït en l'època del comte György Károlyi (1802-1877), un notable nacionalista hongarès, mecenes important, que va fundar l'Acadèmia de Ciències d'Hongria, entre altres coses, i va estar associat a la creació de totes les obres de progrés nacional d'aquells anys, com ara el Teatre Nacional, el Conservatori de Música, etcètera, i fins i tot va subvencionar en part la construcció del Pont de les Cadenes, sobre el Danubi.

Aquest museu dedicat a la literatura hongaresa s'entén si pensem que l'hongarès no va ser oficial fins al 1840

Val a dir que el Palau Károlyi és, pel meu gust, juntament amb el Palau Sándor, de Buda, l'edifica més bonic de la ciutat. Tant per la seva configuració senzilla i eficaç com per la seva situació discreta en el teixit urbà. Discreta, però, això sí, amb un jardí gran i preciós que ara, dividit en dues parts, serveix, d'una banda, com a pati del museu i, d'una altra, com a parc públic de la ciutat.

Té una entrada de carruatges central, gran, que va del carrer al pati. Aquesta entrada és d'una elegància extraordinària, amb columnes dòriques de pedra clara que destaquen tènuement sobre el blanc de les parets i el sostre. Sorprèn el paviment d'aquesta entrada. Un s'esperaria, en un lloc així, una terra de llambordes de basalt. Doncs, no. És de fusta. Però, és clar, no pas de llates de fusta, a manera d'un empostissat o parquet, sinó de testes de taulons clavades a terra trencant juntes. El pati del museu és un dels llocs més tranquils de la ciutat. L'ombregen uns castanyers d'Índia centenaris i, al fons, en un parterre, l'estàtua -una altra!- del poeta Petöfi, una mica ridícula per la seva escala, a diferència de la del monument que té a la seva plaça, vora el Danubi, solemne i heroica. En un costat d'aquest pati, sota els castanyers i uns para-sols, hi ha la terrassa del restaurant Károlyi, una mica desangelat de decoració, amb cambrers grans, vestits amb grans davantals blancs fins als peus, i amb una carta prometedora i cara.

Bé, ja deuen estar pensant que només faig que parlar del Palau Karolyi i no els he dit res encara d'aquest personatge que dóna nom a tot un museu de la literatura hongaresa. Sándor Petöfi (1823-1849) va ser, amb Mihály Vörösmarty (1800-1855), poeta fundacional de la literatura d'Hongria. Petöfi va morir joveníssim lluitant per la independència del seu país, en l'aixecament del 1848, i va ser un poeta romàntic popular: va escriure l'himne nacional, el manuscrit del qual es pot veure al museu. Segurament la seva obra més coneguda és János Vitéz, que podríem traduir per alguna cosa així com ara Joan Valent. És un poema llarg sobre les aventures d'un pastor, publicat a Pest (Budapest encara no existia) el 1845.

Aquest museu dedicat a la literatura hongaresa s'entén si pensem que l'hongarès no va ser llengua oficial d'Hongria fins al 1840. Fins llavors, la llengua oficial era el llatí. I, és clar, els va agafar una febre nacionalista literària profunda. De tota manera, el museu no es va fundar fins al 1945, sota l'ocupació soviètica, potser perquè els russos van creure que això de la literatura ja no tenia cap mala virior, i així quedaven bé. Sigui com sigui, però, i tot són suposicions que em faig, perquè tots els textos del Museu Petöfi són només en hongarès i no entenc cap de les explicacions que hi ha, aquest museu fa una mica d'enveja. No és pas que sigui res espectacular. Hi ha objectes dels escriptors, retrats, manuscrits, primeres edicions, dibuixos de cobertes, pintures dels escriptors que també eren pintors, mobles, etcètera, en un recorregut cronològic. Eficaç i tranquil, un pèl tronat. Guardesses una mica refetes i somrients, encara de l'època soviètica. Gairebé cap visitant. La lletra morta que s'empolsa i s'esbrava, l'esperit vivent de la lletra que, ara i aquí, vull creure que perdura...