Mirades separades

Esquena nua

David Castillo

Edicions Proa

Barcelona, 2006, 94 pàgines

Amurada

Cinta Massip

Lleonard Muntaner Editor

Palma de Mallorca, 2006. 141 pàgines

Quina és la veu que ens parla des d'un poema? Vet aquí una de les qüestions sempre interessants per als lectors de poesia: saber amb qui ens les havem, saber des de quin lloc del poema (intern, extern) hem d'esperar la interlocució íntima que se sol derivar de la lectura d'un llibre de poemes. Els dos exemples, perfectament coetanis i tan diferents, d'aquesta ressenya, són una mostra d'allò que hi podem trobar. David Castillo (Barcelona, 1961) té una obra dilatada com a poeta i com a novel·lista i és un crític influent i un programador experimentat d'esdeveniments poètics diversos. L'empremta més destacada de la seva obra ha estat la capacitat per mantenir-se lliure de tot condicionament que pogués coaccionar una llibertat individual imperiosa i arravatada, però això no l'ha dut mai, que jo sàpiga, a posicions literàries d'experimentació formal, d'avantguarda descordada; crec que s'ha estimat més ser un llop estepari, vigilant -o amenaçant-, que no entrar en la colla dels que ataquen la pleta (literària, s'entén) per demostrar domini i força. Esquena nua té aquesta barreja de duresa ("Nua, dissabte; | morta, dilluns") que arriba acompanyada d'un toc de fatalitat, sense que la desesperació mai pugui guanyar la partida. Una fatalitat que s'imposa com una evidència inexorable en les separacions amoroses, on la resignació arriba a amagar el poder evocador del record i, per tant, n'ofega qualsevol nostàlgia. De vegades el recurs retòric de la repetició decanta els poemes cap a fórmules vagament populars ("De què serveix | de què serveix" a 'Gran pantalla'; la disjuntiva o a 'Dansa de la tercera edat'...), d'altres el vers es redueix per dibuixar una forma bellament minimalista ('Catedral'). A Esquena nua, dividit en sis parts diferenciades, David Castillo fa la impressió de cercar la intensitat d'una partida encetada amb un punt de desesma ("sabies... que fins i tot pagaríem per les nostres hores bones"), amb un esforç per jugar totes les cartes, un xic distant del calvari de les jugades a tot o res, encara que de vegades aquest tot o res sigui allò que precisament arrossega el lector i el colpeja més endins.

Cinta Massip (Tortosa, 1961) ha dedicat també molts esforços professionals a la difusió de les lletres. En l'àmbit institucional, en el teatral i sobretot en els recitals dels poetes que estima. La seva feina per divulgar, entre tants d'altres, l'obra de Maria-Mercè Marçal, acompanyada de Toti Soler, va ser esplendorosa, i la seva manera de dir Vázquez Montalbán amb els sons de l'acordionista Joan Alavedra és d'una atracció exacta i impactant. Amurada és el primer llibre que publica i hi trobem -una mica com en el cas de David Castillo- una veu que ens parla que correspon a la d'algú que mira passar la vida i que, de tant en tant, vol deixar constància de l'impacte amb què circumstàncies i emocions la colpeixen. Les mirades de Castillo i de Massip són, evidentment, molt diferents. Cinta Massip parla sovint a una segona persona que és present en el poema i en la lectura, hi ha una proximitat compartida, i la mirada és lluminosa, plena de color, amb una innocència lírica. Li costa "deixar que es facin velles | totes les volves | del meu desig taronja | que crema tant com calla", perquè el món, potser esquerp, li és, quan el poema el mira, ple d'erotisme i de goig: "Sempre que arribo | tota la pell se m'obre | i tu te'm tornes d'aigua". En algun altre moment, com és el cas d'alguns poemes de la secció El trànsit del mapa, l'escriptura és més una força artesana sobre l'escriptura destinada a evocar indrets de sorpresa o de felicitat; poemes, doncs, els d'aquesta part, ben resolts, però més distants d'aquella llum emotiva que sembla que li és més característica. Una llum que sobta per la contundència del maneig d'imatges, en especial quan la seva potència és deliberadament aïllada en versos curts o en poemes breus, on cobren el màxim d'intensitat; així: "el desig tentineja maldestre", "grop de plom", o el poema VI de 'La traça de l'instant': "La teranyina | ha obert | l'escorça | del cos".

David Castillo i Cinta Massip són dos autors coetanis, que comparteixen una mateixa exposició vital al món cultural, però que aporten a la poesia dues veus que ens són singulars: Castillo per judicar amb duresa indulgent l'existència; Massip per exalçar-ne el goig que els escriptors poden conservar, i repetir, en les paraules.