De literatura fantástica

Els elixirs del diable

E. T. A. Hoffmann

Traducció i edició de Ramon Monton

Edicions de 1984, Barcelona, 2006, 351 pàgines

Aquest escriptor de la segona (i última!) fase del romanticisme alemany, amb nom de fonts terrorífic, E. T. A. Hoffmann (1776-1822), no havia nascut, parlant en propietat, per a la literatura. La seva passió era la música -també l'art de la caricatura, el dibuix i les arts plàstiques- i, en aquest sentit, quan va casar-se amb Michaelina Rorer i va conèixer temps benèfics a la ciutat de Posen, va dedicar-se, més que a escriure, a compondre una música que avui no escolta ningú. Després, entre 1804 i la invasió napoleònica de 1807, va viure a Varsòvia, on també va dedicar-se a compondre música -entre altres coses, una discreta partitura per a l'obra de Zacharias Werner, La creu en el Bàltic -i a organitzar concerts igual que un promotor musical dels nostres dies. Després, a Berlín des de 1808, Hoffmann encara va pretendre convertir- se en director de l'Orquestra Simfònica de Bamberg; i més endavant, tant a Dresde com a Leipzig, va intentar dirigir els teatres d'òpera, sempre endebades. Malgrat aquesta decepció, Hoffmann no va parar d'escriure sobre música, aspecte de la seva obra tan rellevant,

o més, que la seva producció literària, com han demostrat els estudis de la barcelonina Alfonsina Janés.

Kreisleriana és un llibre d'allò més interessant i La música instrumental de Beethoven és un dels primers estudis de la música de cambra del compositor de Bonn. Hoffmann, doncs, volia ser músic; la literatura va venir-li misteriosament.

Això no seria cap inconvenient per fer una carrera d'home de lletres si no fos que, d'acord amb les seves vàries perspectives a la vida, la tradició romàntica seriosa que Hoffmann tenia al darrera li va passar, com qui diu, per alt: si exceptuem les figures de segona fila -respectables, sempre, però incomparables amb les figures de Schiller, Goethe, Kleist o Novalis- d'un Adalbert von Chamisso i un baró de La Motte Fouqué, Hoffmann no va tenir, com qui diu, cap formació literària, encara que va dedicar-s'hi, entre 1814 i l'any de la seva mort, d'una manera pròdiga i excitada: "malaltissa", per dir-ho amb el terme que va aplicar-li Goethe en les seves Conversesamb Eckermann. Ara bé: si el gènere romàntic alemany per excel·lència havia estat el teatre, la poesia i, com a molt, la nouvelle, i si, al damunt, Hoffmann no estava preparat ni per a aquests gèneres ni havia llegit prou novel·la europea del segle XVIII -cosa que sí que va fer el mateix Goethe, que va traduir Le neveau de Rameau, de Diderot, amb tal puntualitat que el llibre es va publicar abans en alemany que en francès-, llavors, quina mena de literatura podia esperar-se'n?

Hi ha moltes teories per explicar el naixement de la literatura fantàstica, i en especial de la novel·la gòtica (avui molt revifada); però una d'elles seria que escriu literatura fantàstica justament aquell qui no té prou imaginacióper fantasiejar sense apartar-se dels models tradicionals basats en la mimesi.

Més encara: un altre dels elements que rarament es troba en les mostresde literatura fantàstica és allò que Sartre va anomenar el "pacte de cortesia", pacte que es trobaria a la base de tota la literatura novel·lística progressivamentdeseixida de l'element fantàstic que caracteritza l'antic romanz -diguem entre la novel·la europea moderna del segle XV ençà- i, per contra, amiga i veïna dels procediments vinculats a la llei tan elemental com exigent de la versemblança realista. Si se'ns permet l'ex abrupte, les mateixes raons per les quals Hoffmann va ser incapaç d'endinsar-se plenament en el registre de la novel·la (llevat que això es pugui dir de la seva millor obra, i obra mestra, les Opinions sobre la vida del gat Murr, també a Edicions de 1984), expliquen les causes de la sequera novel·lística d'un autor tan de primer ordre, al segle XX, com Jorge Luis Borges (Kafka és un cas molt diferent: les seves fantasies sempre acaben aterrant en el terreny de la realitat més palpable.) No s'hi pot fer res: n'hi ha que tiren a fantasies desmesurades -fins al punt que sembren una mena de confusió en l'organització de l'estructura narrativa mateixa, i fins al punt, en especial, que desdibuixen o esquematitzen el caràcter dels personatges- i n'hi ha que tiren, Stendhal el primer, entre els contemporanis de Hoffmann, a portar davant seu i davant la seva ploma un mirall (la dita no és seva, sinó de Saint-Réal) en què la realitat s'hi reflecteix. Dit tot això caldrà aclarir que el lector llegirà amb força satisfacció aquests Elixirs del diable que ha traduït magníficament Ramon Monton; però que s'ha de ser molt aficionat al gènere fantàstic per excusar els defectes que, al cap i a la fi, no haurien de ser mai presents en tota construcció literària que vol ser, a més de fantàstica, novel·la. Fra Medardus descobreix un dia, al monestir on s'està, un elixir diabòlic que dóna estranys poders a aquells que en prenen una petita dosi: és allò que trobem en la mitologia fantàstica de tota la vida, des de Llucià de Samòsata fins a Astèrix, passant,

és clar, pel filtre de Tristany i Isolda.

A partir d'aquest fet, els esdeveniments misteriosos, les passions amoroses més turbulentes i les aventures més rocambolesques estan servides. Són distretes, sens dubte, però acusen aquesta arbitrarietat de base que sempre caracteritzarà la literatura fantàstica: la realitat ja presenta prou fantasia, els homes normals ja estan prou carregats d'imaginació, perquè el gènere a què estem al·ludint pugui arribar a ser alguna cosa més que l'espina dorsal i aventurada d'una experiència i una vida que, inevitablement, queda sempre massa en el terreny de la caricatura i de l'esquema. Sap greu dir això, perquè Stevenson, Poe o Lovecraft posseeixen un gran interès; però la vida hi batega sempre, a diferència del que passa amb Balzac, Dickens o Tolstoi, d'una manera que a molta gent li sembla extraterrestre. Potser és justament del que es tractava.