"L'amoralitat d'Alexandre VI m'atrau"

Un dels al·licients de la pel·lícula Los Borgia és sens dubte el recital interpretatiu que ofereix Lluís Homar en el paper de Roderic de Borja, el papa Alexandre VI. L'actor està magnífic i dota d'una impressionant gama de matisos el personatge, de la carnalitat i la violència a la tendresa i la desesperació. Homar (Barcelona, 1957), actor històric del Teatre Lliure -un col·lectiu al qual els Borja no són aliens: el nou Lliure es va inaugurar precisament amb una peça de Carles Santos sobre la família-, considera que és el paper més complex que ha fet i també el més gratificant de la seva llarga carrera.

Pregunta. Què se sent en veure's de papa a la gran pantalla?

Resposta. Bé, fa una certa impressió. Fer de papa, de qualsevol papa, amb tota aquella parafernàlia, és fort, però el Borja... era un home que donava molta importància a l'ostentació, al ceremonial, fins i tot amb un punt de bogeria en la draperia, alguna cosa única en la història del papat. Això m'ha ajudat a encarnar-lo, a comportar-me com ell. A alguns vestits, fins i tot, els vaig agafar una mena de carinyo especial; per exemple, el vermell que duc quan estic resant a l'altar i Lucrècia m'interromp. Aquell vestit tenia grans faldilles i m'encantava. La roba de papa m'ajudava molt a transportar-me a aquell món. Hi ha una qualitat en el vestuari de l'Església, sap?, una cosa asexual, molt suggerent.

"La roba de papa m'ajudava a transportar-me a aquell món. Hi ha qualitat en el vestuari de l'Ésglesia, una cosa asexual, molt suggernt"

"El cinema permet una precisió, un microdetall queal teatre no hi és. Et dóna la possibilitat que et recullin la mínima expressió del rostre"

P. Al Lliure ja van fer uns Borja sui géneris.

R. Sí, va ser el primer cop que em vaig posar mitra.

P. Se li veu traça per a les benediccions.

R. Vaig mirar uns quants vídeos de Joan Pau II, vaig estudiar la gestualitat dels papes, és molt ritual, molt atractiva. Pero vaja, deu ser que tinc tot el que és eclesiàstic molt interioritzat. Tinc un germà capellà, jo mateix he estat escolanet, vinc d'una família molt religiosa encara que jo no en sóc, i això genera un respecte natural. Per a mi, la religió és una cosa molt propera, he visitat moltes esglésies. No m'és un món aliè.

P. Com va arribar a pontífex?

R. Al meu cas és una cosa que es va produir en un lapse molt curt de temps. Roderic de Borja va tenir més temps, sens dubte, per adaptar-se al paper. Em van cridar a principis de setembre i la pel·lícula es va començar a rodar ja a l'octubre. "Et faria gràcia fer-ho?", em va preguntar el director, Antonio Hernández. Home, el papa Borja, dos mesos a Itàlia, Roma... era una oportunitat bastant única. Un personatge d'aquella volada, aquella contundència... Em va interessar, és clar. Si bé el guió tenia alguns problemes.

P. Problemes?

R. És una història molt complexa i no coneixia el projecte, semblava pensat més per a una sèrie de televisió. Així que abans de decidir-me vaig voler aclarir algunes coses amb el director, a qui no coneixia. Van ser 20 minuts de conversa, ell estava a Roma, localitzant, i qualsevol dubte va desaparèixer. Vaig veure en ell el capità que demanava una empresa així, em va seduir completament.

P. I es va embarcar en el projecte...

R. Ha estat una gran aventura, una aventura compartida. I després, quan veus el resultat... estic encantat amb la pel·lícula i amb el personatge. Segurament, és un dels millors treballs que he fet mai. Afrontar el papa Borja així, com una persona humana, rica en matisos, amb aquella quotidianitat, que no obstant això és de fa 500 anys. Ens proposàrem amb Hernández fer d'en Roderic de Borja un ésser molt ambiciós, molt polític, però a la vegada un carinyós pare de família, un home que utilitzava els seus fills, però que també els estimava.

P. Un personatge molt ambigu.

R. Això m'agrada molt d'ell. Era un hedonista, vivia en pecat però era realment creient, un gran devot de la Verge. No només ocupava un lloc a l'Església, sino que s'ho creia. Tenia una amant de 19 anys, però venerava la Verge. La seva amoralitat m'atrau moltíssim. Com la seva crueltat i les seves perversions, és un tret que li dóna una certa contemporaneïtat.

P. Vostè revesteix el papa Borja d'una gran carnalitat amb un punt sorprenent de tendresa.

R. És un home sensual, poderós, ampul-lós, sens dubte capaç de mostrar-se sense escrúpols, però, insisteixo, sent devoció pels seus fills. Aquesta combinació m'atreia moltíssim.

P. La pel.lícula mostra uns Borja allunyats dels tòpics. Lucrècia no enverina ningú. L'incest del pare amb la filla i d'aquesta amb el germà Cèsar, només està suggerit. Algun petó, només.

R. El director va optar per una pel·lícula amb el que se sap que hi va haver, deixant de banda la fantasia, la llegenda negra, la literatura que ha inflat el tema. Allò de la Lucrècia, l'incest... no són coses documentades. L'opció ha estat aquesta, cenyir-se estrictament a allò que està documentat, però sense negar els rumors. L'opció d'una Lucrècia innocent pot sorprendre perquè va en contra del mite de la gran perversa. Però en la lògica de la pel·lícula és coherent, en el marc d'aquell projecte Borja configurat pel pare resulta molt creïble.

P. Ha llegit molt sobre els Borja?

R. Hi ha més de 600 llibres... M'ha estat molt útil Lucrecia Borgia, de Sarah Bradford (Planeta), basat en la documentació que es conserva. Inclou cartes, i anotacions del mestre de cerimònies papal, l'abad Johannes Burchard.

P. És coneguda la seva meticulositat stanislawskiana a l'hora de treballar un personatge. Va visitar el Vaticà?

R. Sí, rodàvem al Viterbo, en cambres que va fer servir el papa Farnesi, Pau III -la germana del qual va ser amant del papa Borja com es veu a la pel·lícula-, però em vaig escapar a veure els apartaments Borja al Vaticà, vaig veure aquelles estances, que han quedat com de pas, amb les pintures en què es va fer reproduir Alexandre VI i els seus fills. Em va donar un punt d'energia. També em va servir per observar el desinterès, quan no la negació, que hi ha per aquell període al Vaticà. Sens dubte no ho valoren igual que l'etapa de Juli II, per exemple. Ho veuen com un mal moment, de gent de fora, una pàgina fosca de la història de l'Església que s'ha d'amagar tot el possible. Això em va semblar molt injust. Papes amb fills, amb amants, que formessin un clan, n'hi va haver molts. Era el signe de l'època més que la característica d'una família especialment dolenta. L'Església s'ho ha fet venir bé.

P. El papa Borja no fou un sant...

R. Clar que no, però tenia valors humanístics que s'han oblidat. Va fer una nova xarxa del clavegueram a Roma, i va tenir la visió pionera d'una Itàlia unificada. Els Borja no són unes ànimes de l'infern. Cal pensar també que quan Roderic de Borja va arribar a papa portava 40 anys al servei dels seus antecessors, començant per Calixte III, el primer papa Borja, però després com a secretari d'altres papes que no eren de la família. Era una persona molt vàlida, intel·ligent i preparada, sens dubte, i que coneixia a la perfecció els mecanismes de l'Església.

P. Que tal va anar el rodatge?

R. Intens. Havien de ser 10 setmanes que es van allargassar fins a 11, per a tres hores de pel·lícula, perquè hi ha 40 minuts més del que es veu a les sales. Tot plegat es convertirà en dos capítols de televisió. Per aquest metratge, no és molt temps de filmació, varen ser jornades molt completes. Els de casa vàrem fer una pinya. A alguns actors els vaig tractar més, als que fan de fills meus, Sergio Peris-Mencheta (Cèsar), María Valverde (Lucrècia), Sergio Muñiz (Joan) i Eloy Azorín (Jofre). Amb l'Ángela Molina, la meva esposa Vanozza, de la que ja estic allunyat en començar la pel·lícula, només vàrem estar plegats dos dies. I amb Paz Vega (Caterina Sforza) també molt poc, perquè només coincidim en una escena. Però amb tots plegats va ser un plaer, amb Eusebio Poncela, Roberto Álvarez, Diego Martín... i l'altre gent de l'equip, Cristina Gil, Tedy Villalba.

P. Com actor d'ambdós àmbits, quina avaluació fa de la dicotomia cinema-teatre?

R. D'aquí a 15 dies estreno a Madrid Play Strindberg, muntatge de Lavaudant amb Núria Espert i José Luis Gómez que al gener es veurà al Teatre Nacional. Estic en un bon moment que em permet ser molt selectiu amb el teatre. Però em ve molt de gust el cinema, l'estic disfrutant i li donaré prioritat. Crec que serà el meu mitjà ara, el meu modus vivendi, no només econòmic. En tot cas, en la meva trajectòria les coses sumen.

P. Veient els sensacionals registres que assoleix a Los Borgia no és estrany que estigui entusiasmat amb el cinema.

R. El cinema permet una precisió, un microdetall que al teatre no hi és. Et dóna la possibilitat d'anar més enllà, que et recullin la mínima expressió del rostre.

P. Suposo que als actors els beneficia que el llargmetratge tingui aquest caràcter intimista.

R. Sí, és una cosa que té a veure amb el pressupost, és clar, de 10 milions d'euros. Amb 15 milions hi hauria hagut més exteriors i les batalles es dirimirien potser amb escenes de masses. Però també és una opció del director.

P. Què pensa de les crítiques que ha fet Joan Francesc Mira a la pel·lícula?

R. Crec que Los Borgia és una pel·lícula d'alt nivell, rigorosa, sense una voluntat de frivolitzar. Em sembla que fins i tot té àngel. Però, és clar, hi ha moltes formes de fer un film sobre els Borja.