Derrota inesperada

Si s'apliquen criteris futbolístics a l'estrena de Barçòvia (TV3), el resultat final serà de derrota inesperada. En aquest cas, el fet de ser parent de Polònia el perjudica però, alhora, li dóna més marge per a la paciència i l'esperança. Polònia i Barçòvia tenen més diferències que semblances. El parentiu es limita a part del repartiment i a la producció, però l'estructura de tertúlia esportiva espectacle recorda més el primer Força Barça (l'autèntic, el de l'època de Núñez d'Arús) i Maracaná (i altres formats semblants explotats sobretot per diferents canals de la televisió italiana) que no l'exercici setmanal de paròdia política dirigit per Toni Soler. El primer capítol de Barçòvia va estar marcat per la derrota del Barça al camp del Chelsea, un cop moral que va influir en l'estat d'ànim del presentador, Queco Novell, i que va afegir nerviosisme a una estructura que, per raons d'atapeïment de calendaris i de sobrecàrrega mental, semblava més un pilot que no un programa acabat (l'aposta no té, per ara, un mig del camp tan potent com el de Lucas-Soler-Novell).

Com ja ha quedat demostrat en la majoria de tertúlies televisives, és molt difícil aconseguir una participació fluïda i coral amb tantes interrupcions. Al final, els convidats no solament acostumen a estar molt per sota de les seves capacitats, sinó que s'han de sotmetre a una fugacitat que també perjudica el resultat global. Tornant al símil futbolístic: l'individualisme tampoc resol les mancances del joc d'equip. Alguns dels convidats (Àngels Barceló, Luismi Martínez, David Llorens) tenen capacitat sobrada per argumentar i entretenir. La barreja, en canvi, castigada per la pressió del temps, els va impedir desenvolupar el seu joc. Quan la tertúlia és una rotonda instrumental per anar a parar a múltiples interrupcions (una actriu presidenta histèrica del club de fans de Beckham, un zapping accelerat i monotemàtic, els aplaudiments compulsius ordenats per un regidor hiperactiu que, en comptes de subratllar, esborra...), el dinamisme corre el risc de transformar-se en dispersió.

Només el copresentador Sergi Mas va poder desenvolupar els elements més originals i propis del format. La repetició teatralitzada de les jugades més interessants, per exemple, és un filó boníssim. Compta amb la mítica pilota-mòbil que va popularitzar el Tricicle en un dels seus espectacles. L'impacte de la idea, però, hauria d'estar reforçat per un guió més sòlid o per una comicitat improvisada més intensa que la del primer partit (perdó, volia dir programa). Triar l'antagonisme de José Morinho, en canvi, va ser un encert, encara que l'imitador, Toni Albà, persisteix a practicar un estil cada cop més popular en el gremi: la imitació que no s'assembla a l'imitat. Minuts després d'un partit contra el Chelsea, la tria era la més adequada. La sensació, doncs, va ser la d'un equip amb moltes individualitats de qualitat contrastada, amb precedents il·lusionants, però que, aquella nit, no va trobat un estil de joc ni això que els pedants de la retòrica futbolística anomenen, sense cap pudor, automatismes. Per a l'espectador, en canvi, l'intent de convertir en espectacle el comentari de l'actualitat futbolística respon a una necessitat i, en conseqüència -i com s'espera de les aficions més sofertes i generoses-, caldrà continuar animant Barçòvia, encara que el primer partit hagi estat parcialment decebedor, i no precisament per culpa de l'àrbitre.