El modernista que volia ser noucentista

A Rafael Masó i Valentí (Girona, 1880-1935) li feia molta quimera que hom pogués pensar que era un arrauxat modernista de pro; no ho volia ser de cap manera, ni com a poeta ni com arquitecte, ja que detestava aquest moviment, que, com els seus altres companys noucentistes, identificava com una manifestació més de l'anarquisme causant de bona pila dels mals que afectaven la seva idealitzada i estimadíssima terra. Però, paradoxalment, el millor de l'obra masoniana es donaria sota l'influx directe del modernisme i en tindria tots els trets més característics i beneficiosos, fins al punt que és una presència obligada a totes les guies i publicacions que parlen de l'arquitectura catalana del 1900. Davant l'edifici de la Farinera Teixidor es fa molt difícil poder negar la seva clara i contundent filiació modernista. A mesura que el noucentisme més ortodox afloraria a la seva obra, aquesta aniria perdent llustre però, tot i amb això, gràcies a una potent personalitat i una sensibilitat fora del comú, gairebé mai arribaria a decaure. Masó va anar resseguint l'arquitectura catalana que li va ser coetània i en va treure el millor partit possible.

Potser la gran contradicció de l'artista gironí seria que els seus grans amics en el camp de l'arquitectura eren del tot modernistes: Gaudí, Puig i Cadafalch, Font i Gumà, Rubió i Bellver, Bonaventura Conill, Bernardí Martorell, Pericas, Jujol... i, en canvi, els intel·lectuals i poetes eren totalment noucentistes: D'Ors, Carner, López-Picó, Guerau de Liost... i es creava una certa tensió -que ara veiem perfectament- entre la pràctica i la teoria. A les fotos de l'època, Masó apareix ben plantat, amb un elaboradíssim tupé, amb barba perfilada i bigoti cargolat en punxa, camisa de coll dur amb un estudiat i, a vegades, voluminós llacet. No és la imatge dels bohemis afrancesats dels Quatre Gats, amb barbes deixades, gabardina, roba folgada, barret, bata i xalina, com ara la de Rusiñol, Casas, Picasso, Casagemas o Nonell, sinó la de gentleman decadent, més a l'anglesa o d'Europa Central, amb vestit ajustat, de tall cenyit, elegant i presumit. Una imatge més comparable a la de Charles Rennie Mackintosh, Henry Van de Velde o Josef Hoffmann, arquitectes capdavanters de l'art nouveau internacional més refinat i modern.

El seu plantejament dels arts i oficis, de treure'n el màxim partit i donar-los un gran protagonisme a l'arquitectura i voler assolir, amb ells, l'obra d'art total, també respon als anhels del canvi de segle. En realitat, Masó seria un perfecte representant d'un modernisme que era diferent a l'esbojarrat dels Quatre Gats: era el del Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual ell era a més un membre convençut.

Com a modernista malgré lui, doncs, va saber adscriure's al gaudinisme més apassionat, junt amb els dos amics i companys d'escola Josep M. Jujol i Josep M. Pericas, que, al costat de Cèsar Martinell, clourien de forma gloriosa i amb clau d'or el modernisme. I també junt amb Pericas seria un dels arquitectes catalans més ben orientats de les dues primeres dècades del segle XX.

Masó va saber reconèixer el valor absolut de l'obra de Gaudí, en va extreure grans ensenyances i les va adaptar a les tendències europees més innovadores creant un llenguatge molt personal. D'aquesta primera etapa, plena d'il·lusions i projectes no realitzats, sobresurt la farmàcia gironina del seu germà, la reforma del mas El Soler a Sant Hilari Sacalm, i la Farinera Teixidor, que és el zenit d'aquest moment pletòric.

Poc després, cap al 1911 i, sobretot, a partir del viatge de noces per l'Europa Central de l'any següent, Masó comença a mirar els corrents més renovadors que s'estan imposant a Anglaterra, Àustria i Alemanya, encara immersos en el modernisme, però que ja apunten cap a la total renovació de l'arquitectura i les arts aplicades al món occidental i que donaran l'art decó i l'estil internacional dels anys trenta.

Les millors obres d'aquest moment són la casa pairal del carrer de les Ballesteries, la decoració del seu pis a la carretera de Santa Eugènia, l'edifici Athenea i la botiga Adroher (tots dos desapareguts), la tanca del cementiri, també de Girona, el projecte de la clínica mental de Santa Coloma de Gramenet -fet amb Pericas-, la Casa Cendra a Anglès i, sobretot, la Casa Masramon a Olot i la Casa Casas a Sant Feliu de Guíxols.

Amb la crisi del modernisme va aparèixer un buit creatiu a l'arquitectura catalana que va girar l'esquena a l'evolució moderna i va anar mirant un estil pompier i banal amb pretensions cosmopolites que els hotels Ritz i Palace resumirien a la perfecció. Masó va saber ser refractari a la passa perquè havia elaborat un vocabulari personal i dúctil que va adaptar amb una dignitat extrema als nous temps sense pervertir-se a penes. Les cases gironines: Gispert-Saüch, Teixidor -o de la Punxa-, Cots, Colomer, Corominas, la meravellosa i poc coneguda central elèctrica Vinyals a Flaçà, la Caixa de Pensions a Sant Feliu de Guíxols i les cooperatives de Canet de Mar i de Palafrugell, són una mostra excel·lent d'aquest període de finals dels anys deu i els vint.

El mediterranisme més noucentista -que curiosament també llavors esclatava a Los Angeles de Califòrnia entre els famosos de Hollywood i també a la Riviera francesa-, junt amb la passió per l'arqueologia medieval vernacla, deixaria la millor empremta a la urbanització de S'Agaró que va acaparar els darrers anys de Masó. Poc abans de morir, però, abraçava l'arquitectura funcional en algunes obres avui ja desaparegudes o completament desfigurades. Al llarg de tota la seva trajectòria, Masó sempre es va mostrar molt respectuós i primmirat amb la integració dels edificis nous a l'entorn urbà i la suau integració al paisatge, en el cas dels rurals, així com també amb el respecte per l'arquitectura històrica. Aquesta, junt amb el de l'obra ben feta, sensible i apassionada, és una de les seves grans lliçons, si és que encara se sap escoltar-la.

D'entre tots els actes programats per a l'Any Masó, que dura fins al setembre del 2007, sobresurt l'exposició organitzada amb criteri monogràfic per la Fundació La Caixa a cura de Lluís Cuspinera i Raquel Lacuesta; l'organitzada per la Diputació de Girona, amb Rosa M. Gil com a comissària, que s'inaugura avui a la Casa de Cultura de Girona i que recorre els paisatges on Masó va desplegar la seva tasca com arquitecte, restaurador, literat i agent cultural; i, entre altres, la més aviat petita del Museu d'Art, dedicada als artesans que van treballar amb Masó i on s'exhibeix l'impressionant reixa de l'Església del Sagrat Cor, projectada l'any 1907 i forjada per Nonito Cadenas.

També s'ha reeditat el magnífic llibre Rafael Masó, arquitecte noucentista, de Joan Tarrús i Narcís Comadira (Lunwerg Editores), que és la millor publicació que s'ha fet fins ara sobre l'artista gironí; i es preveu l'edició d'una part de la correspondència de l'arquitecte amb intel-lectuals, col·legues i col·laboradors, a cura de Narcís-Jordi Aragó.