"El marxisme continua sent vàlid"

Traçar el perfil d'Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) no és fàcil. Infatigable, toca un munt de tecles, des d'ensenyar l'altra cara de l'economia ortodoxa a l'Autònoma, a presidir l'ONG Justícia i Pau; des d'assessorar el moviment antiespeculatiu ATTAC a presidir l'Associació Lectura Fàcil. Totes elles, però, tenen un denominador comú: la lluita contra la injustícia social i la defensa de camins alternatius, com els que proposa al seu últim llibre, Un altre món, editat per Angle Editorial.

Pregunta. Llegint el seu llibre més que pensar que un altre món és possible, es cau en la desesperança.

Resposta. És una impressió molt personal. Sóc un home esperançat, però reconec que algunes propostes, si estan mancades, com acostuma a passar, de voluntat política al darrera, és molt difícil que arribin a desenfundar les coses. Una altra qüestió es que programàticament siguin possibles. Si eliminem l'esperança, encara avançarem menys.

"Les maneres de Kirchner, millor que les de Chávez, tot i que puc estar-hi d'acord ideològicament"

"El planeta no aguanta. Cal consumir i produir menys. I que l'atur es resolgui reduint sous"

P. Segur, però el que vostè planteja és una gran transformació del sistema, i per això és necessari que s'impliqui tothom.

R. Sí, però també intento dir que hi ha coses que relativament funcionen. Les cooperatives ho fan des del segle XIX, amb un element bàsic: la relació del capital amb el treball. Avui afecten 400 milions de treballadors, una part important del mercat laboral del món. Amb mesures d'aquest tipus es poden anar fent coses. Algunes les farem per desig i d'altres les haurem de fer per força, perquè la capa d'ozó ens hi obligarà o perquè no tindrem petroli, vés a saber...

P. ¿Considera superat el debat entre models: capitalisme enfront socialisme?

R. El pensament marxista continua sent vàlid. Particularment, jo seria profundament crític amb la plusvàlua; penso que la propietat col·lectiva dels mitjans de producció és coherent, crec que la planificació econòmica és necessària.

P. L'economia de mercat està plena de planificació, un ocell engabiat, com diuen els nous xinesos.

R. És veritat. El que hi havia fins a la caiguda del sistema socialista era un capitalisme d'estat i mal conduït. No perquè el sistema fos pervers per se, sinó perquè la gran opció de l'URSS va ser la militarització. Ells haurien d'haver enfocat el socialisme d'una altra manera. Segon, quan el mur va caure alguns van dir que el capitalisme s'havia imposat perquè no negaré que el socialisme ha portat a la pobresa 400 milions de persones, però el capitalisme ha fet miserables a 4.000 milions.

P. Ha fet? Si de cas no se n'ha sortit.

R. D'acord. La meva percepció és que mai no hem tingut un model nou a l'armari: el canvi del feudalisme pel capitalisme no es va fer d'un dia per l'altre a les dotze de la nit. Hores d'ara no hem d'esperar tenir guardat un nou sistema. Veient el que es va proposant en tots aquests fòrums alternatius, com el de Porto Alegre, hores d'ara ja hi ha un catàleg bastant ampli de propostes que si totes elles es poguessin dur a terme -i tornem al principi: fa falta voluntat política- Déu n'hi do el que permetrien canviar: millor accés a la terra, millor control a les transnacionals, condonació del deute extern, fre als fluxos especulatius, taxa Tobin, transferències de tecnologia, flexibilitat en les migracions, reforma dels sistemes econòmics internacionals... no està malament. No es demana la revolució marxista-leninista-trotskista, senzillament mesures que en el llenguatge clàssic en diríem socialdemòcrates.

P. Moviments com els de Lula, Chávez o Evo Morales, no sé si posar-los al mateix sac, ¿els considera interessants per al canvi?

R. Llatinoamèrica em dóna esperança. Faria una distinció entre el grup que configuren en Lula, Kirchner i Tabaré Vázquez i, d'altra banda, el d'Evo, Fidel i Chávez. Els dos són crítics amb el gran germà nord-americà i en el fons potser pretenen el mateix, però m'agraden més les maneres de Kirchner que les de Chávez, tot i que ideològicament puc estar-hi d'acord.

P. Es refereix al ciutadà com a una persona bona però oprimida pels poders econòmics i polítics, molt proper a una novel·la de Dickens o al realisme socialista de Gorki.

R. No diria que hi hagi sempre bondat d'una banda i maldat de l'altra. La responsabilitat que les coses vagin com van no la tenen només els grans poderosos, sinó nosaltres mateixos. Em va indignar una enquesta en un diari barceloní en què es preguntava si es volia que s'endurís la Llei d'Estrangeria: el 82% de les respostes van ser que sí, segurament per ignorància o per mala informació. Tots tenim responsabilitat.

P. Defensa els subsidis a l'agricultura. Que no havíem quedat que hem de contribuir al fet que es desenvolupin els països pobres?

R. En defenso l'ús, no l'abús. L'ús amb condicions, que es faci per no fer d'Europa un ostatge econòmic d'Estats Units, el blat quedarà en mans d'EE UU, la carn en mans d'Austràlia i Argentina... i el dia que Bush ens digui que anem a Iraq i no hi volem anar ens tanca l'aixeta del blat i s'ha acabat el bròquil. Ara, d'això, que és tenir blat propi, a l'abús que significa plantar un gira-sol que no es cobrarà o un lli que cremarem totalment, hi ha un canvi important.

P. Això vol dir limitar el comerç internacional?

R. Sí, sóc proteccionista en moltes coses. Els turcs han de poder guanyar-se la vida amb les avellanes. Una altra cosa és que nosaltres ens quedem sense blat.

P. Res, per tant, de la teoria ricardiana del comerç internacional.

R. No, no... el liberalisme comercial ha demostrat que no és tal. El comerç es planifica a favor dels rics; tots els que prediquen tant el liberalisme econòmic, en el moment que el tèxtil els fa pupa es treuen un acord multifibres, i el dia que a Bush no li agrada l'acer del Brasil, veta l'entrada de l'acer brasiler... Ja em dirà.

P. Es postula a favor del decreixement, tota una revolució. Esplaï's.

R. Vull ser crític amb un terme que avui s'utilitza molt, també per part de les ONG: creixement sostenible. Doncs, no. Als països del nord, el desenvolupament per principi no pot ser sostenible per una qüestió de limitació de recursos al món. En la mesura que nosaltres ens desenvolupem, si no trobem alternatives ecològiques al món de l'energia, el transport...; fins i tot els organismes oficiales com l'ONU diuen que amb els recursos, minerals, de fusta, d'aigua, que té aquest planeta, no tothom pot viure al nivell que ho fem els 1.300 o 1.400 milions d'aburgesats. Si tothom volgués assolir aquest nivell caldrien recursos per als quals necessitaríem tres planetes. Com que només en tenim un i el senyor de l'Índia té el mateix dret a tenir calefacció a l'hivern i aire condicionat a l'estiu que nosaltres, perquè ell en pugui tenir nosaltres n'hem de tenir una mica menys. És tan senzill com això. Això és el decreixement, que no vol dir viure en la misèria, sinó reduir una sèrie de consums superflus que existeixen en la nostra manera de viure: anar de vacances, voler un tercer cotxe, etcètera. Si hem d'acabar consumint menys, hem d'acabar produint menys.

P. I tancarem fàbriques i tindrem atur.

R. Exacte, i què haurem de fer? Imagini's: posem per cas que reduïm un 20% el nostre consum i la producció; automàticament el 20% dels treballadors van a l'atur. Jo proposo que l'atur no es resolgui enviant la gent a casa, sinó reduint-los un 20% el treball, que és el que Jospin va proposar a França amb les 35 hores. La gent cobrarà el 80% del sou d'abans i només consumirà el 80% del que consumia abans. Perfecte, és el que buscàvem.