La recerca de l'absolut

L'obra mestra

desconeguda

Honoré de Balzac.

Traducció de Manel Ollé

Quaderns Crema

Barcelona, 2006 (reimp.). 79 pàgines

Cada vegada que llegim, en algun assaig crític, que aquesta nouvelle de Balzac, L'obra mestra desconeguda, anuncia l'estètica de l'art impressionista i ulterior, és a dir, l'obra d'un Cézanne, un Matisse, un Braque o un Picasso, convé que arrufem el nas. És com quan la crítica suposa que el conte de Kafka (que va morir l'any 1924), "A la colònia penitenciària", anticipa i profetitza l'episodi de l'holocaust del Tercer Reich. Em sembla que s'ha de ser molt prudent quan es fan diagnòstics anacrònics d'aquest tipus perquè, en termes generals, per molt de respecte que tinguem per les teories de Borges (que deia que Dickens era kafkià, i no al revés), allò més natural és suposar que els artistes, per molt que s'anticipin sempre al seu temps, són més aviat deutors del passat heretat que visionaris. La literatura visionària (Juli Verne, per exemple) és un gènere com una casa de pagès, certament, i ella sí que preveu situacions que més tard han arribat als annals de la història; però la literatura de tall realista, quasi periodístic, com la que significa Balzac per sobre de tots els autors francesos del segle XIX, no entra en aquesta categoria i s'ha d'analitzar d'una altra manera: més mirant enrere o el seu present, repeteixo, que mirant massa avant.

És veritat que Balzac va calcar en aquesta narració, en certa manera, un conte que E.T.A. Hoffmann havia publicat l'any 1819, "El baró de B.", i que, per tant, algun element de la literatura fantàstica pot espigolar-se en la novel·leta del francès. Però hi ha una qüestió que posseeix molta més importància: el mateix Hoffmann, i molts autors de la seva generació romàntico-alemanya, va ser un tractadista importantíssim de l'estètica (la musical, especialment) i, per tant, allò que va deixar molt ben assentat per a la posteritat literària i artística del continent van ser unes determinades idees sobre l'art en general, sobre la seva missió i sobre els seus procediments. Seguint un pensament que arrencava de la Crítica de la capacitat de jutjar, de Kant, Hoffmann -com Novalis, o com Friedrich Schlegel, per exemple- va postular una de les idees bàsiques de l'estètica romàntica, i una de les que tindrien més fortuna en les lletres i les arts de tot el segle XIX: l'art tendeix a l'absolut; l'art no es limita a "representar" sinó a "expressar", molt indirectament, la naturalesa i la vida; i les antigues categories estètiques basades en una mimesi "passiva" (que són les que encara es troben en Ingres o en David, a França) estaven destinades a canviar-se en la categoria vaga de la "recerca de l'absolut" (que és el títol d'una altra novel·la de Balzac, aquella que diuen que va inspirar la novel·la de García Márquez Cien años de soledad) i en la idea fonamental que l'art ja no podria mai més oferir una imatge global o total de cap referent de la naturalesa, sinó una perspectiva parcial, una visió esbiaixada, o, per dir-ho en termes de la retòrica clàssica, metonímica: l'art seria a partir de llavors una "part" d'aneu a saber què, que val per un "tot" que tampoc no sabem exactament què és.

Aquesta sembla ser la veritat amagada en aquest llibret de Balzac, publicat per primera vegada l'any 1831. Darrere dels episodis protagonitzats pels personatge reals o ficticis de Mabuse i el seu deixeble Frenhofer, del professional Porbus o de l'aprenent de pintor Poussin, s'hi amaga una qüestió filosòfico-estètica -no endebades el llibret forma part de la sèrie balzaquiana dels Études Philosophiques- que sol passar desapercebuda: el quid no resideix en el caràcter ni fantàstic ni premonitori de les idees que Balzac exposa en boca dels personatges; el quid es troba en un esbós de teoria estètica que és filla directa de la teoria romàntica de l'art. Ja ho hem dit: l'art passa a ser considerat una recerca d'absolut, i ja no es proposa de ser fidel, mimèticament i exhaustiva, a la realitat exterior. La seva comesa passarà a consistir, solament -i això sí que és un símptoma de tota la modernitat estètica, des de Baudelaire a Walter Benjamin-, a presentar un apunt incomplet però perfecte; un rastre petit però indissimulat de la relació entre art i naturalesa; una petita part, que es desitja vàlida per a una totalitat no visible, de l'enorme conjunt de suggeriments que la vida i la natura ofereixen a l'artista a cada moment.

És cert que sota aquest signe va desplegar-se tota la història de l'art del període encara inacabat de la modernitat. Però Balzac no tenia els coneixements de pintura que havia exhibit Diderot al segle XVIII i que exhibiria Baudelaire només una generació després d'Honoré. No és ben bé això: Balzac era un fill del romanticisme, i solament va fer una novel·leta perfectament inscrita en una trajectòria del pensament estètic que, com ja s'ha dit, s'havia encetat feia decennis: el llibre entreveu molt de futur, potser sí, però resultaria inexplicable sense el canvi de sensibilitat que va significar el pas del classicisme al romanticisme. I, ara veieu, tot això presentat, en el llibre, amb el dibuix d'un peu d'una perfecció absoluta, part solament, però gairebé suficient, d'una dona ideal i ben corpòria que no ha arribat a ser pintada.