Torna Butxana

Eren els anys setanta i un jove Ferran Torrent viatjava per la Costa Blava. Per ciutats com Niça o Montecarlo, que evoquen un món de ruletes i cotxes esportius. Aleshores, l'autor de Sedaví va llegir una notícia en el diari que encara avui recorda fil per randa, mentre tasta l'esgarraet d'un conegut restaurant vora l'Albufera. S'havia comès un atracament al Credit Lyonnais i se n'havien endut un fum de diners. Abans de fugir del banc, els lladres van mostrar un sentit de l'humor fi i pacifista, no exempt de la càrrega ideologitzada de l'època. Hi van pintar el grafit següent: "Sense armes, sense odi, sense violència".

"Xe, tu! ¿Com no es pot estimar uns lladres així, que roben als que guanyen diners amb les nostres hipoteques?", es pregunta l'escriptor, esbossant un mig somriure. Ho feia la setmana passada durant la presentació de Judici final, la novel·la amb què clou la reeixida trilogia sobre la ciutat de València, formada per Societat limitada i Espècies protegides, publicades totes per Columna. I ho deia per explicar que, si el seu personatge Toni Butxana ha comès un delicte, hi ha delictes capitals i delictes venials, que es poden perdonar.

És el lector qui ho haurà de jutjar, perquè Torrent ha ressuscitat el seu fetitxe, una mena d'alter ego, potser més alter que ego, el protagonista de novelles com Penja els guants, Butxana o No emprenyeu el comissari.

¿I per què té lloc aquesta reaparició? Doncs perquè "necessitava un detectiu" per a la trama de la nova novel·la i li interessava, a més a més, "mostrar l'evolució d'un personatge ja creat", explica l'autor, que sembla francament còmode dinant prop de casa i dels paisatges i els escenaris dels seus actors. "Això es diu esgarraet i allò són mandonguilles d'abadejo", assenyala Torrent a algunes periodistes catalanes. L'editorial va decidir presentar l'últim lliurament de la trilogia a València, abans que a Barcelona.

L'escriptor ha venut 70.000 exemplars dels dos títols precedents. Sempre ha tingut més èxit a Catalunya (on es manté com un dels autors més llegits) que al País Valencià, però els darrers anys s'ha incrementat notablement el nombre de lectors a la seua terra. No debades, l'autor de Judici final no deixa de fer-hi una personal radiografia social i política, sempre trepidant i humorística, de la ciutat. En aquesta novel-la, el personatge de l'empresari Juan Lloris, que a Espècies protegides volia presidir el València CF i a Societat limitada corrompia la classe política, aspira ara a esdevenir alcalde de la ciutat, aprofitant la popularitat futbolera. El vell conegut per als lectors torrentins, Francesc Petit, s'hi alia, perquè ha quedat fora de lloc a causa de la divisió produïda en el si del Front Nacionalista. I també hi fan els papers corresponents el socialista Josep Maria Madrid o l'antiga mà dreta del president de la Generalitat, Júlia Aleixandre-Torrent negà categòricament que s'hagera inspirat en Alicia de Miguel per traçar aquest personatge en Societat limitada, i així ho va transmetre a l'actual consellera valenciana de Benestar Social. Aleixandre és ara consellera de Lloris.

Però aquesta vegada s'hi introdueix un personatge nou, que acapara l'atenció de la trama. Es tracta de Liam Yeats, un antic membre de l'IRA i del Mosad, els serveis secrets israelians, que arriba a València disposat a pelar Lloris, però quan comença a conèixer la ciutat i els habitants...

En realitat, la trama principal gira al voltant d'aquest irlandès. "El personatge hi aporta un punt de vista diferent de la ciutat. És un home amb problemes personals, que viu en solitud, que dóna molt de joc; és un mercenari, però que prové de la lluita armada, que també raona i té sentiments", relata l'autor. L'acció transcorre el 2005, quan l'IRA anuncia el lliurament de les armes. Sembla que Torrent es pose seriós parlant de l'assassí. Li ha procurat un fil narratiu més ric i variat, que s'afig al teixit de set o vuit personatges que han anat cosint la seua trilogia. L'autor aclareix, en qualsevol cas, que l'última novel·la manté les dosis d'humor de la resta.

L'escriptor s'alça de la taula, saluda un veí del costat i hi torna. Abans de continuar responent a les preguntes, s'interessa per si l'arròs a banda és del grat dels informadors. Transmet una sensació de vitalitat, potser de satisfacció. Acaba de publicar una nova novel·la -ja és a les llibreries-, n'escriu una altra -una mena de seqüela de la trilogia- i al gener s'estrena l'adaptació al cinema de La vida en l'abisme, finalista del Planeta, dirigida per Ventura Pons i interpretada per Óscar Jaenada.

Una de les principals fonts que nodreix el territori literari de Torrent és el seu entorn. Per això rebutja el fet que alguns personatges puguen considerar-se una caricatura. "Si contara coses que sé de gent que conec bé, els lectors no s'ho creurien. Semblaria una exageració, però això sí que no", comenta. "¿Potser el cas de Marbella no supera la realitat?", pregunta. Tot i que València no és Marbella, perquè aquí les "coses es fan amb més subtilesa", comenta l'escriptor. "Jo parle de gent d'aquest país, però hi ha valencians que s'avergonyeixen del seu país. Jo, no. És clar que m'agradaria que fóra més culte i millor. Però no me n'avergonyisc", conclou.