L'art català fa les Amèriques

Des de fa una setmana només se sent parlar català a les sales del Museu de Cleveland. Les voluminoses caixes dels transports especials s'acumulen i els correus -els conservadors de museu que custodien les obres d'art més valuoses i viatgen amb elles- assisteixen al desembalatge i elaboren els respectius informes. De mica en mica es van situant les peces al seu lloc i, d'aquí a 15 dies, quan tot ja estigui ben col·locat, obrirà la porta al públic Barcelona & Modernity. Picasso, Gaudí, Miró, Dalí (1868-1939), l'exposició més gran que s'ha organitzat fins ara als Estats Units sobre art català i que conté més de 350 obres, entre pintura, escultura, dibuix, fotografia, gravat, cartells, impresos i publicacions, arquitectura, urbanisme, mobiliari i arts aplicades. Davant d'aquest conjunt presentat fora del país, es fa una mica difícil negar l'evidència d'un art típicament nostrat per més que mantingui una estreta relació amb el de la resta del món occidental. Els comissaris de l'esdeveniment són William Robinson, Conservador en cap del Departament d'art modern europeu del Cleveland Museum of Art; Jordi Falgàs, becari d'aquesta institució per ajudar a tirar endavant el projecte; Jared Gross, Conservador d'arts aplicades del Metropolitan Museum de Nova York, i, també del mateix museu, Magdalena Dabrowski, assessora de pintura i escultura del segle XX. Junt amb les dues institucions americanes, cal destacar la participació del MNAC en l'assistència al comissariat amb les aportacions fonamentals de Cristina Mendoza, Mercè Doñate, Mariàngels Fondevila i Francesc Quilez, així com de la mateixa Maite Ocaña, que ja hi va col·laborar des del Museu Picasso. Moltes de les obres procedeixen de museus catalans, però també d'Estats Units i la resta d'Europa, així com de col·leccions privades. Destaca l'especial aportació del MNAC amb una cinquantena de peces cabdals del seu fons.

Tot i ser una mostra exhaustiva, autors com Mir, Canals, Togores, Clarà o Elias només hi tenen una obra

Barcelona, Dalí, Picasso, Gaudí, Miró: són noms que surten al títol perquè actuen com a reclam per a les masses

La iniciativa, però, l'ha dut el Museu de Cleveland, fundat l'any 1913 i un dels més destacats als Estats Units pel que fa a l'art europeu. La seva col·lecció està formada per més de 41.000 obres, que van de l'antic Egipte, Grècia i Roma fins a l'actualitat, i, entre altres perles, compta amb quadres de Caravaggio, El Greco, Velázquez, Zurbaran, Goya, Turner, van Gogh, Gauguin, Matisse, Dalí, Miró i, a part de moltes altres coses, una envejable i nodrida col·lecció de picassos , junt amb l'obra dels autors contemporanis més reconeguts internacionalment. A més, la seva política d'adquisicions fa posar la pell de gallina perquè ronda les 300 peces noves cada any. Actualment, però, la col·lecció permanent està tancada perquè l'edifici es troba enmig d'una ambiciosa obra de reforma. Mentrestant, les perles de Cleveland donen voltes pel món i l'única part de l'edifici que resta oberta és la dedicada a exposicions temporals, on ara precisament s'hi està instal·lant Barcelona & Modernity.

Cleveland, el lloc on va néixer John Davidson Rockefeller, és una ciutat d'Ohio situada on el riu Cuyahoga -que la parteix en dues- desemboca a l'enorme llac Erie, al capdamunt dels Estats Units i tocant al Canadà, i més o menys equidistant entre Detroit, Pittsburgh i Toronto, que li queda més per sobre, en terreny canadenc. La riquesa li ha vingut donada per una potent indústria pesada: siderúrgia, metal·lúrgia, mecànica, aeronàutica i química, i també l'alimentària; tot plegat, però, avui ja va una mica de caiguda. Com qualsevol ciutat industrial, no és gaire coqueta i malgrat tenir l'impressionant llac a la vora -que comparteix les cèlebres cascades del Niàgara amb el seu veí Ontario- les autopistes, les fàbriques i l'aeroport li funcionen d'implacable i lletja barrera. En paraules d'Eva Buch, conservadora del Museu de Montserrat que ha supervisat el transport de diverses peces prestades, el lloc viu d'esquena a l'aigua, com ara la Barcelona d'abans del 1992. El centre està més aviat deixat i té poca vida, no hi ha botigues, la gent no hi passeja, tot és qüestió de fer-ho en cotxe o autobús, el comerç es troba als grans centres comercials de carretera. Amb els anys, els habitants de Cleveland s'han anat desplaçant als voltants, en àmplies i agradables urbanitzacions arbrades típicament americanes. El museu d'art també està situat als afores i en un paratge bonic, al costat de la universitat i d'altres museus com ara el d'Història i el del Rock & Roll, aquest darrer projectat per Iho-Ming Pei, l'arquitecte de la piràmide del Louvre.

Tot gran projecte té una gestació lenta i, sovint, amb diversos protagonistes, malgrat que inevitablement alguns quedin a l'ombra. La idea de fer una bona exposició d'art català va començar fa uns quatre o cinc anys, quan William Robinson va voler contextualitzar l'esplèndida sala Picasso del seu museu i va contactar amb l'americano-catalana Carmen Belén Lord, actualment professora de la Syracuse University i autora d'una completa tesi doctoral sobre el primer Ramon Casas. Lord va comptar amb el suport incondicional de Francesc Fontbona i junt amb Robinson van engegar el projecte. Donat que el Museu de Cleveland té una potent col·lecció al darrere que afavoreix molt a l'hora de demanar préstecs importants, la cosa va anar agafant volada i diversos museus nord-americans es van mostrar interessats en el projecte. Llavors es va oferir al Metropolitan de Nova York, que va acceptar amb la condició de tenir l'exclusiva després de Cleveland i de poder intervenir directament en el comissariat, afegint-hi per la seva banda a Magdalena Dabrowski, pel que feia a pintura i escultura, i a Jared Gross, per a les arts aplicades. Paral·lelament, Robinson va conèixer Jordi Falgàs -antic adjunt a gerència la Fundació Gala i Salvador Dalí de Figueres- que feia una conferència al Dalí Museum de Sant Petersburg, Florida, i el va contractar perquè l'ajudés en les connexions amb els museus i els col·leccionistes catalans. L'entrada del Metropolitan al projecte va fer la tria més complexa i radical i es va fer necessària la intervenció del MNAC, que va oferir les seves col·leccions i contactes amb propietaris privats a canvi de poder assessorar i supervisar la selecció, suggerint obres i autors malgrat que no sempre se'ls va fer cas. Cristina Mendoza està satisfeta del resultat, per més que es lamenti que no es va saber acceptar un pintor com Gimeno, refusat a la tria final, i que sigui difícil poder explicar amb una sola obra -tal com han quedat representats- autors com Mir, Canals, Togores, Clarà, Elias o Pidelaserra. En canvi, pel que fa a les arts aplicades, Jared Gross es va mostrar molt receptiu i s'ha fet una tria extensa, completa i conciliadora, que fuig de la política exclusivista de qualité de només potenciar les vedets que ja ningú posa en dubte. L'exposició es divideix en nou àmbits, començant per la Renaixença, seguida per quatre més de dedicats al Modernisme amb pintura, escultura i arts gràfiques, Els Quatre Gats, Art i societat, i Arquitectura i Disseny, continua amb El Noucentisme i el nou classicisme, i acaba amb tres blocs dedicats al moviment modern: Avantguardes per a un nou segle, La ciutat racionalista, i la Guerra Civil. La posada de llarg d'ara a Cleveland és el gran assaig general, però la prova de foc serà quan Barcelona & Modernity... es presenti la primavera vinent al Metropolitan Museum de Nova York.

- Cinc paraules màgiques!

¿Com es veu Catalunya als Estats Units? ¿Saben què és? ¿Es plantegen cap fet diferencial? Segur que ignoren gairebé totes les nostres trifulques per obtenir qualsevol reconeixement de la identitat pròpia. Agradi o no, d'entrada som simplement spanish people. Però un cop anomenem la paraula màgica Barcelona, la cosa canvia. Barcelona! Gaudí, Miró..., i potser també Dalí, Figueres..., i fins i tot algun nord-americà més enllustrat pot afegir: Picasso... I és que l'art i també l'esport, esclar, acaben sent un bon sistema de propaganda per a un país que, més que tot un poble, simplement acaba sent una ciutat presumida que el resumeix i representa. El fet és que des dels Jocs Olímpics del 1992, la capital catalana està de moda a Amèrica del Nord i arreu del món. S'esmenta amb admiració a les pel·lícules de Woody Allen -que finalment n'hi rodarà una- i també a moltes altres de temàtica gai, que la presenten com un suposat paradís per a més inri de la FAES. Fins i tot la ciutat ja ha donat nom a un model de calçotets d'una exclusiva i recargolada marca californiana que es pot trobar navegant per Internet. De fa temps, Barcelona és la paraula màgica per obtenir un èxit assegurat en el camp que sigui.

Les altres quatre paraules màgiques, Gaudí, Picasso, Miró i Dalí, són uns noms utilitzats fins a la saturació com a reclam, però que encara mantenen una infal·lible seducció per a les masses, les que visiten museus i edificis. Per això, l'exposició de Cleveland/ Nova York du les cinc paraules de la sort incorporades al títol. No és la primera ni la última de caràcter monogràfic que ho fa, però aquesta vegada potser serà la que les lluirà amb més dignitat. Les exposicions de caire institucional destinades a l'exportació, generalment muntades pels espavilats de torn, sovint acaben resultant intranscendents i mediocres i no van més enllà del vacu encens de la pompa oficial del dia de la inauguració, amb consellers, directors generals, ambaixadors i cònsols. Però ara, per sort, els trets aniran per una altra banda. Vist el contingut, amb tanta obra de qualitat procedent d'institucions americanes, i la valuosa aportació dels museus catalans al projecte, no estaria malament que després de Nova York, com a contrapartida, l'exposició es pogués veure també a Catalunya.