La catedral de Girona

Abans, quan anava a Girona, si em quedava una horeta lliure, sempre pujava a la catedral. Després de l'ascensió, tant si ho feia per les escales de la Pera, com per la pujada que segueix la façana de la Pia Almoina o si, més agosarat, m'atrevia a envestir l'escalinata barroca, entrar dins la nau prodigiosa, fosca, fresca i perfumada, per qualsevol de les dues portes que donen a l'exterior, sempre era una experiència poderosa, altament gratificant. L'esperit hi trobava un assossec per als seus desficis, la ment, un bàlsam per a les seves dèries. He començat escrivint la paraula abans, i tot ho he escrit en passat. ¿Per què?, es preguntaran, ¿és que la catedral gironina ja no hi és?

"Abans es pagava per veure el museu i el claustre. Ara la catedral s'ha afegit al paquet"

Resulta que l'altre dia vaig ser a Girona i em va passar allò de tenir una horeta de lleure. I jo, doncs, força amunt fins al trencant de la Pera, esquivant ramades de turistes entresuats, sotmetent-me, després, als extravagants escalons de pas i mig, sota un sol implacable, finalment travessant la plaça dels Apòstols per adonar-me que la porta lateral estava tancada. Hi havia una fletxa que indicava cap a la porta principal. Vaig pensar que devien fer obres per dins i que aquella estava bloquejada. Però la porta principal, amb les seves carlines de ferro rovellat, també estava tancada. Vaig mirar-me la façana i el campanar, recentment restaurats. La impressió va ser lamentable: pobra catedral, després de l'operació d'estètica a què havia estat sotmesa ja no era la mateixa. Després del lífting, el peeling i la liposucció havia perdut el caràcter de vella dama digna, amb la pell arrugada però amb les faccions incòlumes, i s'havia convertit en una caricatura d'ella mateixa, amb les pells estirades, tota substitucions, bòtox i maquillatge. Sort, vaig pensar, que per dins no l'han tocada. ¿Per dins? ¿I per on hi entro? Llavors vaig veure que per la porteta de la casa dels canonges sortia un grup de turistes. M'hi vaig acostar, vaig entrar-hi, i em vaig trobar en una mena de hall de museu, un passadís esquifit que donava a les sales capitulars. "Entrada 4 euros", vaig llegir. Em vaig sentir estafat, però vaig pagar religiosament -mai millor usada l'expressió- i vaig anar cap a la nau. Abans es pagava per veure el museu i el claustre. Ara la catedral s'ha afegit al paquet, han tancat i barrat les portes i aquell espai sagrat, aquell espai que assossegava i endolcia, ha passat a formar part del paquet cultural. Què dic, cultural; no, del paquet turístic, que és tota una altra cosa. I això per obra i gràcia, per obra i desgràcia, d'aquells que haurien de preservar espais de sacralitat en aquest món i aquesta vida. Bisbe i canonges s'han venut la catedral per un plat d'euros. I aquestes coses no es fan pas sense conseqüències. El cas és que, ara, entrar a la catedral ja no és el mateix. L'església s'ha convertit en un museu i la impressió d'espai sagrat, la impressió d'entrar en un lloc ple de Gràcia, s'ha evaporat. I és que, senyor bisbe i senyors canonges, la gràcia de la gràcia és que és gratis, com el seu nom indica. Però ca, les paraules han perdut el seu sentit, fins i tot per a aquells que les prediquen. I és clar, canvi de funció vol dir canvis en altres coses. Il·luminació espectacular, música enllaunada -sacra, això sí-, maquetes i explicacions i gent mal vestida deambulant i xerrant.

De fet, aquest esperit museístic ja fa temps que va començar. Quan van treure de la seva capella el preciós retaule de Santa Elena i el van traslladar a les sales. Quan d'objecte de culte el van convertir en peça de museu. Quan van segregar l'escultura de la comtessa Ermessenda, o de qui sigui, de la seva tomba penjada i la van posar sobre un vidre fumé en una capella lateral, convertint una escultura històrica en un objecte de devoció. Bé, ara veig que no, que si el trasllat del retaule era una dessacralització, això de l'escultura obeïa al pla de conversió de la catedral en museu. Aquí el disbarat era només estètic, de deconstrucció -que moderns, els senyors canonges!- d'una obra d'art.

Veig que el baldaquí meravellós encara no hi és. Se'l deuen haver venut, penso. Entro al museu per veure si el tenen allà. Només hi ha les quatre columnes com abandonades en un racó. No sé si riure o plorar. Que Déu hi faci més que nosaltres.