Socials i antisocials

Aquesta és la situació. Cada inauguració de la Fundació La Caixa atrau un grupet, no més de mitja dotzena, de curiosos personatges, sempre els mateixos homes i dones, que voregen els setanta i els vuitanta, que no volen perdre's els suculents entrepans i les refrescants copes de cava que tan graciosament regala l'Obra social. És i ha estat així des de fa més de 15 anys, quan l'entitat barcelonina organitzava els seus vernissatges allà en la seva primera seu, a l'edifici modernista del passeig de Sant Joan. Els treballadors de la fundació, els guàrdies de seguretat, els professionals de la informació i la crítica, observaven amb fruïció el seu ball culinari, com es movien, veloços, entre canapé i canapé, assaltant sense pietat els cambrers del catering, a la caça d'un escuradents de mozzarella amb tomàquet, tiretes de pernilets i altres capricis. Dimarts passat, a la inauguració de l'exposició de Henry Moore a Caixafòrum, allà estaven, de nou, aquells éssers renquejants que ressuciten amb cada esdeveniment, complint amb el seu penúltim finger lunch. Semblaven sortits d'un quadre de Grosz. Així que la tradició de la copeta, no importa quines siguin les llums i foscors ocasionals de l'art, no es perd, ni es perdrà, mentre hi hagi símbols predictibles de golafreria i els seus pàl·lids seguidors.

Al japonès Shiro Masuyama (Tòquio, 1971) li agrada parodiar aquest tipus de situacions. En el seu primer treball a Espanya, aquest artista establert a Berlín es queixa al seu país la gent no té cap interès en l'art contemporani. "La meva fita és justament arribar a interessar i implicar aquesta mateixa gent que no ve a veure les meves exposicions oferint-los una performance". Va succeir el passat 30 de juny, i es repetirà el proper 30 de juliol. Masuyama ha ideat el Parky Party, literalment, la "festa vigoritzantment fresca", on el públic, en lloc de ser observador, és observat, es comporta com un ésser antisocial i es veu obligat a estar sol. I l'artista deixa de mostrar-se per passar a mirar.

Masuyama li dóna la volta a una situació coneguda: normalment acudim a veure una inauguració per saludar els nostres coneguts, prendre'ns una copa, alternar, veure i deixar-nos veure. A Parky Party, l'artista força el visitant a aparcar el seu comportament habitual i viure la festa com un acte "privat, reclòs i flemàtic". El que el públic pot veure a les sales de la galeria ADN és el que ha quedat de la performance: una barra de bar estranyament compartimentada on, a un costat, l'espectador-consumidor ocupa una casella de fusta, individual, separada de la resta de l'espai per una cortina. No són molt diferents de les barres de sake que es veuen als barris més populosos de les ciutats japoneses. A l'altre costat, l'artista cambrer, protegit per un vidre fumat, rep els encàrrecs i peticions dels clients a través d'uns formularis. Les copes se serveixen en gots que estan lligats amb cadenes a la barra per si un cas al sant bevedor se li acut emportar-se'n un. Uns audiòfons l'ajudaran a protegir-se encara més del soroll que pugui fer el client "del costat".

En una altra sala de la galeria es mostren vídeos documentals i elements d'atrezzo de dues altres obres de Masuyama, Legal Parking i .Beams, que participen d'aquesta investigació teatralitzada al voltant de qüestions com ara els mecanismes relacionals en l'entorn urbà, la reivindicació de l'espai personal i l'apertura de l'art a un públic més ampli.

Gràcies a la Fundació Tàpies, coneixem el treball de l'artista peruà Fernando Bryce (Lima, 1965). Fa un parell d'anys que va mostrar les seves sèries de dibuixos, basats en el mètode de l'anàlisi mimètic, segons el qual còpia a tinta xinesa, com un amanuense, documents i imatges del passat, referits a tot tipus d'abusos de poder, com ara l'explotació guananera en el Perú decimonònic, el cinisme etnicista del turisme nord-americà en la Sudamèrica de la postguerra o l'expansió colonial alemanya en el període del kaiser Guillermo. La galeria Joan Prats presenta la sèrie Historia Colonial, i l'última, Work in Progress, que es fixa en la realitat de les gents oprimides i els sectors més pobres en Afganistan, l'Índia o Cambodja. Una feina de gran rigor que posa l'accent en la forma en què llegim o oblidem la història, i que té en l'actualitat i la superinformació les seves matrius inevitables.

Les platges de Massimo Vitali donen la benvinguda a l'estiu a la galeria Senda", diu el full de mà de l'exposició. Mondo cane! O... Per no sortir de vacances.

Intervention

Shiro Masuyama

ADN Galeria

Enric Granados, 49, Barcelona. Fins al 29 de juliol

Fernando Bryce

Galeria Joan Prats

Rambla de Catalunya, 54, Barcelona. Fins al 30 de juliol

Playas

Massimo Vitali

Galeria Senda

Consell de Cent, 337. Barcelona. Fins al 31 de juliol