Emocions retrobades
Iosa i les grues
Miquel Rayó.
Il·lustracions de Valentí Gubianas
Grup Promotor
Barcelona, 2006. 56 pàgines
La música perduda
Pep Albanell
Grup Promotor
Barcelona, 2006. 84 pàgines
A més de ser obres d'autors de renom a la literatura infantil i juvenil catalana, aquestes dues novel·les tenen altres trets en comú, com són el fet d'haver estat publicades sense l'aval de cap guardó i sense cap embolcall que indiqui al lector que es tracta d'una edició especial. D'altra banda, totes dues pertanyen a una col·lecció de narrativa com tantes n'hi ha en la literatura infantil, aspecte que pot fer pensar que es tracta d'obres menors. I malgrat aquests aspectes comuns captats a primera vista, ens trobem davant de dues obres d'aquelles que, sense fer soroll, marquen un punt d'inflexió, respiren un deix de qualitat i esdevenen referent.
Iosa i les grues de Miquel Rayó narra una història breu: la manera com un nen japonès anomenat Iosa espera l'arribada de l'hivern i, amb ell, la festa de les grues, i la relació que manté amb dos veïns seus. L'un és en Tojo, esquerp i malfiat. L'altre, és en Matsuó, caminant i poeta que li explica tot allò que l'envolta a ell i a la festa amb paciència i delicadesa, amb paraules concises i poètiques. D'aquesta mateixa natura és l'estil de l'autor -gran admirador dels haikús-, present en les seves darreres obres, com ara El cementiri del capità Nemo (Baula, 2004) o bé Dama blanca, merla negra (La Galera, 2004). Ambdós tarannàs, el de l'autor i el del personatge, són "com sospirs, com mirades fugaces sobre les coses" que s'assaboreixen com si d'una menja exquisida es tractés, en una novel·la per a infants que amb una gran precisió arriba a desvetllar moltes emocions.
La música perduda de Pep Albanell és un relat d'aquells que es considera infantil només pel fet d'haver estat publicat en una col·lecció per a infants, però que si s'hagués editat en una sèrie per a adults ningú hauria notat la diferència ni qüestionat la decisió. És una història que, quant a estil i llenguatge, no fa concessions als joves i és capaç de seduir qualsevol lector. Pep Albanell és un dels autors més admirats de la història de la literatura infantil en català, en concret per algunes de les obres de la seva primera època, com ara La guia fantàstica o El barcelonauta, i per la imaginació i fantasia que les amarava. Les seves obres posteriors potser no han despuntat tant, amb alguna excepció, i el seu nom s'ha anat desdibuixant dins d'un panorama molt més poblat. De tant en tant, però, retrobem l'estil de l'Albanell -o de Joles Sennell, que és el pseudònim que utilitza quan escriu per a infants- més admirat. És el cas de La música perduda, comparable a alguns dels seus contes per a adults de caire realista i en la línia d'un conte tan emotiu com Conte de riure, conte de plorar (Cruïlla, 2004). Presenta un seguit de personatges de procedències diverses i més aviat del grup dels perdedors que deambulen enmig d'uns paisatges en guerra, dels quals no se n'anomena el nom però que es poden relacionar amb els Balcans. Tots ells acaben coincidint en algun moment de la novel·la en un enginyós trencaclosques farcit de camins que s'entrecreuen. És una obra també poètica, però més barroca que la de Miquel Rayó, amb un ús habitual de la metàfora i la comparació, amb imatges d'una gran força i bellesa, i que gira al voltant de l'absurditat de la guerra. Esdevé una melodia melancòlica i emotiva on totes les notes han estat creades i sargides amb un esmerç considerable.
