La qüestió del cànon

Ara fa uns dies, un articulista d'un periòdic barceloní establia, amb confessades ganes de provocar el personal, un cànon de la literatura catalana (sic) que consistia en aquesta tan escassa llista d'escriptors: Eduardo Mendoza, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Enrique Vila-Matas, Julià de Jòdar i Quim Monzó. I s'ha acabat. La cosa fa una gràcia estupenda de debò -em fa pensar en aquella expressió que prodigava el meu mestre José Manuel Blecua, el vell, davant la manca de coneixements dels seus esporàdics estudiants nord-americans: "Son de una ignorancia estupenda"-; i permet una sèrie de reflexions: lluny de nosaltres entrar en desqualificacions personals, entre altres raons perquè, justament aquest articulista, m'ha mogut sempre a una admiració il·limitada pel fet que, amb els guanys d'una sola traducció, extraordinària, per cert, d'un llibre d'Edmond Rostand, es va comprar un yacht que encara el fa feliç, segons que es llegia en aquell mateix article: per confessar-ho tot, el que li han aportat a un servidor les desenes d'obres de clàssics universals que ha ofert al país no donarien ni per comprar la vela del vaixell. Deixem això: la intenció era parlar seriosament, i, a més a més, sistemàtica:

1. No s'acaba d'entendre, malgrat les explicacions que donava el moreno, que Joan Marsé no pugui estar al costat (o més amunt i tot) que Eduardo Mendoza: l'argument era que Marsé ja feia massa temps (un any, si no vaig errat) que no publicava. La bona idea d'incloure, en un cànon català, escriptors en castellà, quedava d'allò més espatllada per una tria tan prima, arbitrària i tot. Si hi ha Vila-Matas, ¿per què no podia haver-hi Javier Cercas; Bolaño entre els difunts? Aquí hom endevina un procediment que no sol donar bons resultats a l'hora de proposar un cànon literari en un país: certes, inconfessades afinitats electives; o, com dèiem abans, mirar d'épater le bourgeois, i mira que el burgès català ha caigut avall. Sigui com sigui, allò que s'entenia més bé del cànon en qüestió era que hi apareixien escriptors de Catalunya, encara que escrivissin en llengua castellana. Això mereix aplaudiment.

2. Tampoc s'acaba d'entendre que el cànon proposat abracés solament autors que encara respiren (vés a saber si algun d'ells haurà deixat de fer-ho entre el dia que jo escric l'article i el dia que es publica; llavors aquests sortiran del cànon més de pressa que no entraran a la caixa). No hi ha cap literatura seriosa del món sencer que consideri que el seu cànon pot reduir-se a la més estricta coetaneïtat. Si els anglesos fessin una cosa així, en el seu cànon no hi hauria ni Shakespeare, ni Dickens ni James Joyce, per exemple (perquè el cànon dels anglesos, i amb ells els nord-americans, és per quedar-se esbalaït, ningú no ho dubta). Si els francesos actuessin de la mateixa manera, en el cànon de les lletres franceses no hi hauria ni Montaigne ni Baudelaire ni Proust. En el cas dels alemanys, Goethe, Kafka o Musil no hi serien, i així et caetera et caetera. Sembla pràcticament de sentit comú que el cànon literari d'un país (o d'una llengua), es fa, per definició, sobre la base comparada d'una llarguíssima tradició: és clar, tan llarga com es posseeixi; i desgraciats, com nosaltres, qui la tingui més curta o, si més no, amb llargs períodes d'abstinència. Només el temps acaba oferint llorers als qui els mereixen.

3. Si això és vàlid per a alguns països o algunes tradicions literàries, ho és molt especialment en el cas de les literatures petites, escasses, vacil·lants o perseguides per la mala sort. Els txecs no poden fer altra cosa que incloure, al costat del Soldat Svejk, de Hasek, L'àvia de la Nemcova; els serbis poden citar Ivo Andric, però estan obligats, si volen fer embalum, a esmentar Bulatovic i Konstantinovic: hi ha el que hi ha, i s'ha de triar, després d'haver espigolat molt, el bo a més del millor. Potser és en aquest sentit que el cànon a què fem referència en aquest article incloïa algun nom que fa l'efecte que no passarà a la història: però l'articulista va fer molt bé de posar-l'hi. A Catalunya, doncs, fem molt santament d'eixamplar el cànon fins que abraça figures que ens semblen petites -com ara Mossèn Ballarín-, però que han tingut una enorme repercussió en l'àmbit de la lectura. ¿O és que en aquella llista es tractava de valors considerats amb una inapel·lable dosi de judici estètic? Llavors, ¿on és Pere Gimferrer, encara que sigui un casat de nou amb la llengua castellana?

4. Aquí arribats, amics, és quan resulta d'una evidència palpable que el cànon català ha d'anar molt més enllà dels autors vius, dels autors que solament escriuen en català, i, sobretot, dels autors considerats "del dia". Llavors és quan, ni que sigui per anar amb el cap ben alt, un cànon de la literatura catalana ha d'agafar la figura de Ramon Llull per començar; seguir per la literatura trobadoresca; continuar per la valenciana i catalana del segle XV; fer un sospir de melangia després de Bernat Metge i els últims humanistes; pensar ni que sigui en Góngora quan llegim el Rector de Vallfogona; tornar a fer saltirons de joia quan arriba Verdaguer, i, si cal, passar el rosari; fer bots d'alegria quan arriba el Modernisme; fer tombarelles d'il·lusió quan vénen les immenses figures de Josep Carner, Carles Riba, Foix, Espriu o Pere Quart; trobar digníssimes les produccions en prosa de Narcís Oller, Víctor Català, Ruyra, Rodoreda, Villalonga o Pla; penar una mica per Pedrolo i la Capmany; quedar més que satisfets quan despunten Vinyoli o Ferrater, i ser tan condescendents com calgui quan s'arriba a la producció de les últimes, diguem-ne, vint-i-cinc o trenta anyades.

5. Però la cosa tampoc no acaba aquí: avui dia, que disposem de magnífiques traduccions, hauríem d'incloure al nostre cànon moltes coses que s'han catalanitzat profundament i seriosa: ¿per què no hem de considerar nostrats els hölderlin de Riba i Carbonell; els centenars de clàssics publicats a la col·lecció Bernat Metge, o els de l'antiga Alpha, començant per l'homer de don Carles igualment; els Dickens de Carner; el Baudelaire de Benguerel; els pensadors traduïts a la col·lecció Textos filosòfics; els antics i no tant paleocristians traduïts a Clàssics del Cristianisme (devoció, li tinc, a aquesta sèrie: oh Antoni!, oh Atanasi! o Caterina de Siena! oh l'estilita Simó!); els Flaubert de Todó; les traduccions de Mallafrè, i altra vegada et caetera et caetera.

6. I acabarem: ja falta poc perquè s'esbatussin escriptors, editors i opinadors a l'entorn de com han d'omplir-se les prestatgeries de la Fira de Frankfurt l'any que ve, dedicat a la cultura catalana. La idea ja la vaig proposar en un altre article, però avui la reblarem: si hi anem amb els sis autors proposats per aquell articulista, em temo que hi farem paper menut. Si hi anem solament amb els autors que escriuen en català, també; perquè a Europa s'entén que és català tothom qui viu, treballa, dissenya o escriu a Catalunya. Per contra, si ens presentem amb el bo i millor (triat, si cal, per Triadú, que tria tou) de tota la nostra història literària, des del segle XIII fins avui (si voleu posar-hi una fotocòpia de les Homilies d'Organyà, macarròniques per cert, endavant les atxes!), sense escarafalls, sense oblidar-se de ningú que hagi tingut un pes ara en la crítica, ara entre els lectors (Martí i Pol), ara en les històries de la literatura, llavors em sembla que farem patxoca. Tota la resta serà com pixar dintre del test; ben dintre, però amb tan poca energia, que correm el perill de fer el ridícul més esborronador (que esborra): no vull ni imaginar-me que petita consideraran els estrangers d'arreu del món la literatura catalana si només hi troben els llibres escrits els últims anys, per homes i dones que respiren -fondo, respiraran, si els posen a la llista-, o pels quatre amics dels gestors culturals de casa nostra, illetrats com escau a un bon polític avui dia. En suma, només tenim aquestes tres sortides: o fem caure els escriptors catalans d'avui i d'ahir que no són glòria -i en aquest cas caurà un tant per cent elevadíssim d'autors-, o fem rajar tutti quanti pel broc gros -i en aquest cas hi haurà més d'un ensurt entre els futurs lectors en llengües estrangeres-, o tenim una mirada generosa i ample sobre el present i el passat, sobre el català i el castellà i les traduccions a la nostrada llengua, i en aquest cas potser més d'un passant es quedarà literalment bocabadat.