El llegat viu del GATCPAC
El Dispensari Antituberculós i la Casa Bloc condensen el compromís social i la modernitat artística de l'arquitectura republicana catalana
El Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrès de l'Arquitectura Contemporània, fundat el desembre de 1930 i desaparegut al final de la Guerra Civil, va basar la seva revolució en dos principis: la difusió del racionalisme arquitectònic a Catalunya i l'interès per la funció social de l'arquitectura. Més conegut per les seves sigles, el col·lectiu GATCPAC va estar molt implicat en l'ambiciós projecte d'ordenació urbanística de la Barcelona Republicana, el Pla Macià. El Dispensari Antituberculós (passatge Sant Bernat, 10) i la Casa Bloc (passeig de Torras i Bages, 91-105) són dos dels seus edificis més representatius. Per diverses raons. Primer, perquè estan signats per la tríada més significativa del col·lectiu, els arquitectes Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres Clavé. Aquests edificis condensen, a més, el seu ideari artístic.
S'ha parlat molt del seu caire rupturista, però els edificis del GATCPAC mantenen un constant diàleg amb la tradició
"La Casa Bloc estava pensada per a una vida en comunitat; la vida moderna està marcada per la individualitat"
Les instal·lacions del Dispensari Antituberculós s'utilitzen en l'actualitat com un centre d'atenció sanitària al que acudeixen els veïns del barri del Raval. L'edifici s'insertava en un projecte més ampli de sanejament del casc antic barceloní que no es va poder concloure. Els membres del GATCPAC contemplaven amb preocupació l'escassa salubritat del centre de la ciutat, densament poblat a la seva època i amb unes males condicions d'higiene que provocaven moltes malalties. "Els agradava emfatitzar que el casc antic de Barcelona era el segon de major densitat de població per metre quadrat després de Calcuta", explica l'arquitecte Antonio Pizza, expert en el moviment racionalista català. Per acabar amb aquest problema, la tríada Sert, Subirana i Torres Clavé tenia un programa màxim que implicava arrasar l'antic barri xin ès i conservar només les fites monumentals (l'estàtua de Colom, alguna església i les Drassanes). Com que això no era possibe, van optar per projectar petites illes lliures d'aquesta superpoblació i que actuessin com una influència positiva en el seu entorn. "És molt significatiu que construïssin un dispensari, un centre per tractar malalties. Sembla una metàfora. Tractaven de guarir la població malalta i la ciutat malalta", afegeix Pizza.
L'estil arquitectònic de l'edifici està influït pel gran referent del grup, Le Corbusier. Avui, moltes de les persones que volten pel dispensari no són conscients de la seva importància històrica: és necessari tirar una mica de la imaginació per copsar l'impacte que va tenir a l'època republicana.
Al dispensari s'hi han fet obres de reforma, però respectant sempre el disseny original. A més, s'està obrint un petit carrer que arriba fins a la part posterior de l'edifici, un carreró que ja apareixia al projecte de Sert, Subirana i Torres Clavé. El pati central del dispensari és una declaració d'intencions. "El dispensari està articulat en dues branques, les instal·lacions sanitàries i un espai públic destinat a la biblioteca i a l'auditori. Al centre van projectar un jardí mediterrani que aporta molta llum al recinte", explica Pizza.
La Guerra Civil va posar fi al somni d'aquells arquitectes. "En aquest dispensari trobem molts indicis que ens fan pensar que tot això és l'inici d'un projecte inacabat. Tant en termes metafòrics, com literals. Per exemple, una de les façanes que donen al carrer està recoberta d'uralita. Volien crear més focus de salubritat", assegura Pizza, i afegeix: "Sempre pensaven en edificis públics que fossin útils per a la integració social: escoles, centres sanitaris... No es tractava només d'intervenir arquitectònicament, sinó de complir el seu compromís polític i social".
Si bé s'ha parlat molt del tarannà rupturista del col·lectiu GATCPAC, els seus edificis mantenen un diàleg constant amb la tradició. Així, algunes parets del dispensari estan revestides de ceràmica. El solàrium del centre no és va utilitzar mai perquè no es tractava d'un sanatori. "Això no obstant, és un lloc molt interessant. Gràcies a unes trames de formigó es poden veure unes magnífiques vistes emmarcades de la ciutat històrica. L'edifici manté una relació harmònica amb l'entorn". Pizza considera que ha sigut molt beneficiós pel dispensari que segueixi en actiu: "És el millor que li podia passar. En l'actualitat té una funció similar a l'original. Per això s'ha pogut mantenir d'una forma fidel".
Alguns dels problemes de conservació dels edificis del col·lectiu GATCPAC es deriven de la utilització de materials constructius gairebé experimentals a l'època. Alemanya encapçalava llavors l'àmbit tecnològic, mentre que a Espanya les empreses del sector no dominaven la fabricació d'aquests materials. "Els membres del GATCPAC utilitzaven el ferro quan hi havia una gran escassetat d'aquest material. Els obrers, que treballaven com artesans, tampoc estaven familiaritzats amb certs materials prefabricats que els membres del GACTPAC van importar d'Alemanya", diu Pizza.
La Casa Bloc de Barcelona, al districte de Sant Andreu, té un gran parentiu amb el Dispensari Antituberculós. Aquest edifici de planta amb forma de Z va ser un encàrrec del president Macià per crear un prototip d'habitatge de qualitat per a la classe obrera. Representa a més l'altra vessant del projecte de Sert, Subirana i Torres Clavé: el creixement de Barcelona per la seva perifèria. El resultat va ser uns pisos dúplex, amplis per l'època i ben ventilats. La recuperació d'aquest edifici encara no s'ha acabat. El projecte inicial va quedar molt desvirtuat, especialment la planta baixa. Part dels jardins es va utilitzar com cavallerisses de l'extint cos de la Policia Armada. L'Institut Català del Sòl, organisme propietari de la Casa Bloc, porta invertits uns sis milions d'euros en les obres de rehabilitació i encara serà necessari un milió més per completar la intervenció, assegura un portaveu de l'institut.
Resta per enderrocar l'edifici construït l'any 1940, ubicat en el costat del passeig Torras i Bages. El problema: dues famílies residents es neguen a abandonar els habitatges. El litigi està en mans dels jutges. "El treball en aquest edifici és complicat. Calien obres de reparació immediates, ja que s'havien produït diversos despreniments; obres urgents de rehabilitació per adaptar els pisos a la vida moderna i, finalment, obres de restauració. La funció social dels habitatges es manté perquè encara són de lloguer", explica Víctor Seguí, arquitecte encarregat de les obres a l'edifici durant els últims 12 anys.
La Casa Bloc va ser declarada monument l'any 1990. Després de la Guerra Civil, un dels seus edificis es va convertir en residència de vídues i orfes de militars. Els veïns van transformar la fesomia del lloc per ampliar les saletes d'estar. "Aquest edifici estava pensat per a una vida en comunitat, col·lectiva. La vida moderna està marcada per la individualitat. La gent vol estar tancada a casa seva sense ser molestada. Algunes intervencions eren molt necessàries perquè els pisos no tenien banys complets", diu Seguí. Els esforços per promoure una revifalla de l'antiga vida comunitària no han tingut massa èxit. Es va demanar als veïns que deixessin d'estendre la roba a la façana de les cases i que ho fessin al terrat col·lectiu, però es van negar. "Això no pot ser, perquè ens la robarien. Aquí les hem vist de tots els colors. Abans arreglaves una cosa i es trencava una altra", justifica una resident de la Casa Bloc. "Només cal una mica de consideració. Es tracta d'adaptar el lloc a les necessitats modernes, però respectant la composició original", contesta l'arquitecte.
Quan les obres estiguin acabades es deixarà un pis buit, totalment fidel al projecte original, per poder-lo visitar. "Això és una escola viva pels arquitectes. Tots hem passat per aquí per dibuixar-lo en la nostra època d'estudiants. És un símbol de modernitat fins i tot en els detalls més petits. Sert, Subirana i Torres Clavé van utilitzar persianes enrotllables, quan el costum més estès era el dels llibrets. Una altra novetat va ser l'ús del fibrociment pels panells de separació", recorda Seguí. "Treballar en un lloc com aquest és una experiència que omple d'orgull. S'han de combinar les solucions constructives amb les investigacions de caire històric. El GATCPAC és un mite per a tots nosaltres".
Fer memòria
La Falange Espanyola es va quedar amb el local que els membres del GATCPAC tenien al passeig de Gràcia de Barcelona. Aquell gest totalitari va ser el començament d'un ostracisme que va durar dècades. Els vencedors de la Guerra Civil titllaven de "comunista" l'arquitectura promoguda per Josep Lluís Sert i els seus companys avantguardistes. La recuperació de la seva obra va trigar en arribar. A finals del franquisme, un grup d'arquitectes va començar a reivindicar l'exel·lència arquitectònica del col·lectiu. Si bé l'interés pel GATCPAC s'ha incrementat en els últims temps, des de 1971 no s'havia dedicat cap gran exposició al grup. Aquest oblit ja s'ha superat. Fins al 8 d'octubre, el Museu d'Història de Catalunya acull l'exhibició GATCPAC. Una nova arquitectura per a una nova ciutat. 1928 -1939. Els seus comissaris són els arquitectes i historiadors Antonio Pizza i Josep Maria Rovira. L'exposició es pot veure a la Casa Padellàs, que forma part del conjunt monumental de la plaça del Rei, i s'emmarca en la celebració del 75è aniversari de la fundació del GATEPAC, la matriu espanyola del col·lectiu català. A més de l'interès històric, la convocatòria és un acte de justícia: molts dels membres del grup van ser inhabilitats pels colpistes, obligats a exiliar-se o moriren en el camp de batalla.
Els comissaris han volgut posar l'èmfasi en les "propostes de millora social i cultural" realitzades pels integrants del GATCPAC. L'exposició recull plànols, dibuixos d'edificis, fotografies i vídeos que contextualitzen l'època convulsa de la II República i la Guerra Civil espanyola, període en el que es va desenvolupar l'activitat d'aquests arquitectes avantguardistes. L'exhibició recorre les seves primeres obres, la fundació del grup, la concreció del seu ideari, les seves propostes per racionalitzar l'urbanisme... A més de la publicació d'un exhaustiu llibre catàleg -coordinat pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya-, l'exposició va acompanyada d'una sèrie d'activitats paral·leles entre les que destaca un cicle de conferències i debats, dels que encara se n'han de celebrar dos.
La propera xerrada s'oferirà el 28 de setembre (19.00) i anirà a càrrec de Pizza. La seva dissertació es centrarà en la publicació on els membres del GATCPAC donaven a conèixer els seus projectes, la revista A. C. (sigles d' Activitat Contemporània). El responsable d'aquella prestigiosa publicació va ser Josep Torres Clavé, que el 4 d'octubre serà protagonista d'un debat i homenatge (19.00) en el qual participaran els arquitectes Salvador Tarragó, Emili Donato i Antoni Ramón. Els dos actes es desenvoluparan a l'auditori de l'antic Dispensari Antituberculós, edifici emblema del GATCPAC i actual seu del CAP Doctor Lluís Sayé.
