El Museu Jueu

Mentre passejo entre els blocs de formigó del Memorial de l'Holocaust, penso com ha estat possible que s'hagi anat formant aquest embalum d'odi capaç d'aquesta explosió de visceralitat cega sense cap aturador moral. Per ajudar-nos a entendre-ho una mica, hi ha a Berlín el Museu Jueu. Situat relativament a prop de les antigues casernes de les SS i de la seu de la Gestapo, d'aquells solars on ara hi ha l'exposició permanent titulada "Topografia del terror", el Museu està dedicat a la presència dels jueus en terres germàniques des de l'època de Constantí. Més de mil cinc-cents anys de presència i d'història. I si bé el Museu ja seria prou interessant d'estar situat en qualsevol altre edifici, aquesta ziga-zaga folrada de zinc, amb incisions i esvorancs, afegeix als continguts del Museu un plus de dramatisme i d'interès.

"L'Eix de l'Holocaust acaba en un espai terrorífic, una torre alta, com un taüt vertical"

Projectat per l'arquitecte americà Daniel Libeskind, l'edifici té un fort component simbòlic motivat precisament pel capítol més negre d'aquesta presència jueva a Alemanya: l'Holocaust. Sense Holocaust ni Exili, el Museu seria un Museu d'Història més i l'edifici que l'hostatja mai no hauria pogut ser com és, mai no hauria pogut afegir als documents i objectes residuals de la història aquesta intensitat emotiva que hi afegeix i que, segurament, és la millor troballa de l'edifici.

A l'edifici nou s'hi entra per un edifici antic, d'arquitectura barroca, i és des d'aquest edifici antic, des d'aquesta plàcida història alemanya, que un s'enfonsa en un soterrani en forma de tres eixos, uns passadissos estrets, alts de sostre, amb una il·luminació inquietant, a les parets dels quals, en vitrines, hi ha fotografies i objectes que narren històries personals relatives a cadascun dels temes a què estan dedicats. Aquests tres eixos tenen tres noms: l'Eix de l'Exili, que dóna a un petit jardí quadrat en què quaranta nou pilars de formigó, d'uns set metres d'alt, creen un espai de neguit incomodant. Però aquests pilars altíssims i estrets acaben en unes verdes capçades d'arbres. El formigó ha brotat. L'Exili, malgrat tot, té un component d'esperança. L'Eix de l'Holocaust, en canvi, acaba en un espai terrorífic, una torre altíssima i fosca, una mena de taüt vertical gegant amb una escletxa de llum estreta dalt de tot. El tercer és l'Eix de la Continuïtat. És al final d'aquest eix on, per una llarga escala, es puja al Museu pròpiament dit i a les sales d'exposicions temporals. Diversos capítols van explicant la presència jueva a Alemanya des de l'edat mitjana. I a poc a poc vas veient com les comunitats jueves es van enfortint i van guanyant poder econòmic. Els jueus són treballadors i tenen talent pels negocis, per l'especulació mental i per la creació artística. El fet que la seva religió i la seva cultura tinguin un fonament verbal, la Bíblia, ajuda al desenvolupament lingüístic i, per tant, intel·lectual. Passo pel Museu una mica de pressa, perquè és immens, ple d'informació, de documents i d'objectes. I, a sobre, és això que en diuen "interactiu": pots passar-t'hi hores enganxat als monitos i als auriculars. Hi ha una secció molt interessant, la titulada "Tradició i canvi". Allà es veu com els jueus burgesos comencen a marcar pautes de comportament civilitzat, com es van integrant en la vida moderna sense renunciar a la seva pertinença religiosa i social al judaisme. Les darreres seccions són les més punyents, potser perquè mostren més material documental i perquè ens toquen més de prop. Hi ha mobiliari, quadres, objectes de la llar, i fotografies que testimonien la implicació jueva a Alemanya. ¿Jueus alemanys o alemanys jueus? A poc a poc et vas adonant d'una cosa. Són alemanys, però són diferents. I són poderosos. I no pots ser-ni si no n'ets. És un club tancat al qual només s'hi entra per via genètica. I això, en una època en què es creu en les races, aviat desperta nous corrents d'antisemitisme que acaben com ja sabem.

Alemanya, horroritzada i amb complex de culpa, no es cansa de bastir memorials i museus. Per això és especialment pertinent l'exposició temporal amb què em trobo a la sortida. Està dedicada a Sigmund Freud i, amb un sentit de l'humor suposo que jueu, s'hi celebra el 150 aniversari del més gran escrutador de complexos del món.