Nova York, 1920

Torres-García: 30

pintures de 1919

a 1949

Oriol Galeria d'Art

Provença, 264, Barcelona. Fins al 22 de setembre

Rafael Sala (1891

-1927). L'aventura

per l'art modern

Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Víctor Balaguer, s/n,

Vilanova i la Geltrú.

Fins al 27 d'agost

És curiós com, acabada la Primera Guerra Mundial, uns artistes catalans van triar Nova York en comptes de París. La ciutat nord-americana encara no era ni de bon tros un dels centres més influents de l'art contemporani, malgrat que els dadaïstes Duchamp o Picabia, arran del conflicte bèl·lic, hi passessin temporades i s'hi coguessin alguns aires de renovació. Els grans milionaris, Carnegie, Frick, Huntington o Pierpon Morgan, no compraven art modern sinó que es delien pels antics italians, els flamencs, l'escola de Barbizon o els llenços enormes i costumistes dels Sorolla de torn que emmagatzemaven en luxosos i enfarfegats palaus d'estil neorenaixement nou de trinca en els que s'emmirallava Francesc Cambó. El focus irradiador de la modernitat seguiria sent París almenys fins la crisi del mercat de l'art desencadenada pel crack del 29 que ocasionaria la diàspora d'artistes estrangers. El desplaçament cap a Nova York no vindria en sec. Un dels fets crucials va ser la fundació del Museum of Modern Art, precisament l'any 1929, amb la seva política d'adquisicions i de promoció de l'avantguarda. Un altre fet decisiu seria la pujada al poder de Hitler amb les dèries antijueves i antimodernes que fomentarien més anades d'Europa a Amèrica. L'esclat de la Segona Guerra Mundial n'acabaria de consolidar la capitalitat artística eclipsant París. ¿Què va moure Ismael Smith, Torres-García, Rafael Sala o Manuel Cano a embarcar-se a Nova York, entre 1919 i 1920? El fet és que no els va anar massa bé a cap d'ells. Torres-García va tornar de seguida, tan pobre i amargat com abans. L'enigmàtic Cano, també tornaria a París. Smith va viure allà de renda gràcies als negocis de la seva excèntrica família però a nivell creatiu ja va fer poca cosa. Sala és qui es va integrar millor en l'ambient artístic però aviat va marxar a Mèxic on va morir poc després, a 36 anys.

A Vilanova i la Geltrú es pot veure una retrospectiva del poc conegut i desconcertant Rafael Sala. L'exposició, més que antològica, és arqueològica doncs s'ha fet una tasca detectivesca per recollir bocins de la vida i de l'obra d'aquest pintor i mirar de reconstruir-ne la identitat que havia tingut quan vivia. En aquest aspecte s'ha d'agrair la feina dels comissaris Pilar Parcerisas i Francesc Xavier Puig Rovira que han regirat cel i terra per trobar rastres d'un autor que de molt jove ja tenia una clara vocació de mític. Estudiant al Munic d'abans de la Gran Guerra on va conèixer Tórtola Valencia que hi donava classes d'estètica; íntim d'Enric C. Ricart i Joan Miró amb qui formaria la puntual Escola de Vilanova; viatger per l'Itàlia futurista fent contactes amb els membres de Lacerba; Editor de la revista Themis de Vilanova... El 1919 embarcava a Nova York i l'any següent coincidia allà amb Torres-García amb qui va compartir l'amistat del pintor Joseph Stella i de Katherine S. Dreier, fundadora de la col·lecció Societé Anonyme dirigida per Duchamp. Sala vorejava l'avantguarda però no sembla que hi entrés de ple. Dreier li va encarregar un retrat d'Stella que, amb la resta de la famosa col·lecció d'art modern, es conserva a la Yale University i junt amb dues obres més localitzades a Mèxic, formen el millor de la seva producció -malauradament, però, aquestes peces no han viatjat per a l'exposició. Amb qui sembla que va congeniar millor el vilanoví va ser amb el fotògraf Edward Weston que li va fer dos meravellosos retrats que ha localitzat Parcerisas. En un d'ells, el català duu una carpeta sota l'aixella i sembla estar en una sala d'exposicions totalment nua. L'observador i sensible Weston va deixar la clau de Rafael Sala: l'obra d'art no eren els seus quadres -encertats a vegades, talpers i fins i tot convencionals d'altres- sinó que era el propi personatge.

La Galeria Oriol presenta una acurada tria d'olis, dibuixos i fustes de Torres-García, amb peces importants que han participat en retrospectives dedicades a l'uruguaià / català que continua representat de forma escadussera a institucions i museus del nostre país. L'obra de Torres-García llueix molt bé en el petit espai d'aquesta galeria; es torna tendra i perd l'aire de monumentalitat i transcendència, messiànic i posseïdor de la veritat absoluta. Contemplar de prop les natures mortes i els caps primitivistes dels anys vint, el neoplasticisme abstracte / figuratiu i el geometrisme arcaïtzant dels anys trenta o alguns dels quadres constructius dels quaranta, és una delícia. Llàstima que Pasqual Maragall se'n vagi sense haver pogut acomplir una de les seves propostes inicials: restituir al Saló de Sant Jordi els emblemàtics i martiritzats frescos noucentistes de Torres-García, un greuge que no hi ha manera de redimir.