Més enllà del bé i del mal
Ens trobarem a fora
Màrius Sampere i Passarell
Proa
Barcelona 2006, 107 pàgines
Vidre fumat
Josep Maria Sala-Valldaura
Proa
Barcelona, 2005. 87 pàgines
Màrius Sampere (Barcelona, 1928) va guanyar el premi Carles Riba l'any 1963 amb L'home i el límit; fa, doncs, més de 40 anys que és una referència dins la poesia catalana. La seva obra no sempre ha estat llegida des de la mateixa perspectiva o amb el mateix entusiasme; tot i que els seus primers llibres van ser associats als corrents realistes, la seva 'matèria' inclassificable va fer que patís, després, un llarg ostracisme crític, del qual el van rescatar les lectures que en van fer les noves generacions, en especial a partir de l'estudi de Vicenç Llorca, Màrius Sampere: assaig de revisió del realisme històric (Columna, 1989). D'ençà d'aleshores, Sampere ha publicat una dotzena de volums de poesia i ha establert una manera de dir ben pròpia, inquietant i trasbalsadora, plena de moments de foc, o d'ironia gairebé metafísica, al llindar sempre de la interrogació sobre les incògnites desassossegadores de la condició humana. Demiúrgia (1996), Subllum (2000), Les imminències (2002) i Jerarquies (2003) són alguns dels títols més destacats d'aquesta producció última que ara prossegueix amb Ens trobarem a fora.
Les inquietuds que mouen la poesia de Màrius Sampere són sempre similars i es basen en una angoixa intel·lectual i vital davant l'absurd misteriós de la vida. Aquesta "nàusea" no arriba a produir-li mai una rendició, sinó que més aviat l'esperona en la investigació del desconegut o el força a una mena d'ironia vital -d'altra banda no gens confortable-. A la "Confidència" inicial d'aquest nou llibre, escriu: "ens queda això tan senzill: la sospita que la vida consisteix en una mera organització gelatinosa, cel·lular, que s'afanya incessantment per gaudir de si mateixa i perpetuar-se. No té cap més voluntat ni finalitat". El Bé i el Mal (Sampere hi empra sempre les majúscules) són part del Destí i de l'Atzar, i conflueixen, de forma inevitable, en el no-res.
Més enllà d'aquest sentit, però, crec que allò que atrapa el lector de manera formidable és l'habilitat del poeta per combinar elements que aparentment no tenen res a veure: Déu és "amor" i és "traus i botons" ("Introit"), el "no-res i el dit creador" són al costat dels "nens de maduixa" o de "la llet i el fogó dels esperits de vi" ("Contacte"), el "Déu que em passarà per les armes i el judici" s'empelta dels "borinots rossos dels avions de bombardeig" ("Un més tres"). Aquestes conjuncions inesperades donen a la seva poesia un aire oníric però no atzarós, sinó hàbilment controlat, potser a la manera d'alguns dels collages brutals de Max Ernst. Els lectors sospitem que l'autor ens parla d'alguna cosa que també hauríem de conèixer i que potser, per massa badocs o il·lusos, la vida ens estafa. Sampere ens vol alerta, desperts en la inquietud de la nit. I les seves conjuncions fan, a més, que el textos dels poemes esdevinguin una mena de lletania on hi ha l'única veritat autèntica: "qui proclama el vers neix" ("Desequilibri"), com diu seguint el camí de Hölderlin. Ens trobarem a fora és una lectura altament recomanable precisament perquè no és el llibre que us heu d'endur a la platja; llegiu-lo sols, a casa, mentre el crepuscle encendrat apaga els focs mandrosos de l'estiu.
Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) és allò que abans anomenàvem -i com ens enteníem!- un intel·lectual. Poeta, crític, catedràtic universitari, narrador, traductor, autor de llibres per a infants, estudiós de la literatura..., els seus llibres sempre contenen una saviesa depurada que ell barreja, a dosis iguals, amb un deix d'inconformisme bohemi, amablement esquerp. De fet, a les "Notes" que clouen Vidre fumat ell mateix ens en fa una indicació: "molts d'aquests poemes són el vers i el revers de la buidor, el contrapunt que agombola i forada les matèries bàsiques del vidre o del viure...". I allò que entenc que vol dir és, com passava amb Màrius Sampere, que la realitat té molts elements esquerps a la nostra acceptació. El món se'ns fa estrany, el "sentit" s'aprima, la felicitat esdevé tan fugissera que la sabem buida fins i tot quan més plena ens és. Gairebé tots els poemes de la part que duu per títol "Els silencis dels vius: la ceguesa del món" tenen aquest punt de sorpresa inquietant: llimacs humits que surten de la boca, blade runners que ens empaiten, la planta negra sobre l'aparell de ràdio, el teatre amb les llotges buides... Tot i que aquest trasbals es veu compensat per l'altra cara de la moneda, per aquells moments en què la creació sembla ben feta i el sentit i la llengua corresponen i encaixen amb el sentit de l'emoció i de la vida: "dius 'lila' | i és lila aquella conversa del sol amb l'edat" (p. 61) o serveixen perquè ens extasiem davant una petita plaça amb la gespa ben tallada, a Brest. La contradicció i el neguit són sempre els motors de la gran poesia; un intel·lectual al vell, i enyorat, estil com Sala-Valldaura no ho ignora; ell és el seu crític més exigent i sap quins són els graons costeruts de la llarga escala ("Curriculum") i així confessa que, al capdamunt de l'escala que és el poema, la gran literatura penja, prou naturalment, de les branques de l'Arbre del Bé (p. 68).
