Sense domesticar

Quan vaig conèixer Joaquín Jordá, ja el precedia una certa llegenda clandestina ("molt estalinista", comentava, amb certa reverència, un amic comú, antifranquista moderat). Havia fundat amb Luis Goytisolo, company meu de col·legi, Octavi Pellissa i uns quants més, la primera cèl·lula comunista de la Universitat de Barcelona, a mitjan anys cinquanta, i després s'havia traslladat a Madrid, on es va vincular a UNINCI, la cèlebre productora del PC, la de Bardem i Muñoz Suay.

El vaig veure per primer cop l'estiu de 1962, a Cadaqués, durant el rodatge de Los felices sesenta, de Jaime Camino. El meu gran amic Carlos Durán era ajudant de direcció, mentre que a Joaquín se li havia assignat l'improbable càrrec de director de producció. Tot i així, no vàrem començar a tractar-nos fins una mica més tard, quan Dante no es únicamente severo , la pel·lícula-manifest de l'Escola de Barcelona. I en especial ens vàrem veure sovint, conversant sense parar sobre cinema, literatura i política, en els últims anys seixanta, quan jo estava immers en la preparació d'Anagrama i ell en diversos projectes cinematogràfics, com ara Liberxina, la pel·lícula que va dirigir Durán, amb guió d'ambdós.

Com a traductor, es va estrenar amb 'Laclos. Teoría del libertino', de Roger Vailland

En aquella època va tenir lloc l'efímera aventura de Films de Formentera, una productora que pretenia succeir a la gairebé encallada Films Contacto de Jacinto Esteva. La vàrem fundar amb Durán, Jordá, Bofill i Gubern, si no recordo malament, i va tenir una efímera existència; el seu rètol va albergar Liberxina, una pel·lícula matxucada per les diverses censures, així com un desconcertant documental de Jordá a partir de la lectura (i mai millor dit, ja que l'autora llegia la seva novel·la davant la càmera) d'Un lloc entre els morts de Maria Aurèlia Capmany.

Abans de marxar al seu llarg exili italià, un migdia Joaquín era a l'editorial, i va trucar Elías Querejeta: passava per Barcelona i volia veure'l, sembla que per tantejar algun projecte. Va venir a Anagrama, va pujar al meu despatx i va tenir lloc una conversa cautelosa i bastant breu, amb comentaris entre críptics i sardònics. Feia temps que no havien parlat i en realitat no parlaven: com dos pistolers que fan el gest però decideixen no desenfundar (davant la mirada intrigada del barman del saloon). Teló de fons: la polèmica entre l'Escola de Barcelona i el nou cinema espanyol, més o menys "messetari" (tot i que en alguna pel·lícula de Eceiza i de Saura la "contaminació barcelonina" sembla clara). També al fons, la política: possibilisme o cop de porta.

Una anècdota. Jo estava buscant nom per a l'editorial i al final vaig trobar el definitiu. Una tarda, fent el tafaner als prestatges de l'agència de Carmen Balcells, vaig veure en el tom d'un llibre de Feltrinelli el títol següent: Senso e anagramma, de Renato Barilli. L'enamorament va ser immediat: es diria Anagrama. Havia quedat després amb Joaquín al seu estudi, on es trobava també Terenci Moix, i els vaig contar la meva scoperta, acollida amb entusiasme: "Anagrama!", deia Terenci, donant salts, "és una paraula màgica!".

Joaquín va començar molt aviat a col·laborar amb Anagrama com a traductor; es va estrenar, el 1969, amb un dels primers títols de l'editorial: Laclos. Teoría del libertino, de Roger Vailland, un afilat text sobre l'autor de Les liaisons dangereuses, que (perdent algunes plomes) va aconseguir passar la censura de l'època. I des de llavors ha seguit traduïnt per a l'editorial, al seu aire, però amb gran assiduïtat: una mica més de 150 versions de l'italià, francès i català.

A Joaquín li agrada traduir, amb els matisos de rigor en una trajectòria tan extensa. Per una banda, és un modus vivendi, li dona un cert assossec econòmic, omple el seu temps i mantè en forma les neurones en temporades atzaroses de militància política o d'escassa feina professional com a guionista. Per una altra, prefereix, és clar, i es nota a la seva feina, aquells textos amb què està en sintonia ideològica -com ara Toni Negri- o literària -les seves traduccions, per exemple, de Gesualdo Bufalino, amb qui va fer una bona amistat, són extraordinàries-, o política i també literària -com passa amb el nostre amic comú Nanni Balestrini.

A finals dels anys seixanta vaig preparar una col·lecció de textos breus, que serien els Cuadernos Anagrama, oberts a temàtiques vàries. Així com les sèries de política i de literatura (aquesta última, per cert, tres quaderns dedicats a Gombrowicz) les dirigia jo, altres àrees estaven a càrrec d'experts, com ara Eugenio Trías en filosofia, Josep R. Llobera en antropologia i Ramón García en psiquiatria. I li vaig demanar a Joaquín que s'encarregués de la sèrie de cinema, de la qual van arribar a publicar-se 11 títols de 1970 a 1976, entre els quals figuren Cine de poesía contra cinde prosa de Rohmer i Pasolini, Entre el underground i el off off d'Arbasino i Mekas. També, en la col·lecció Cinemateca Anagrama, iniciada poc després, va ser l'inductor de la publicació de la biografia d'Einsestein a càrrec de Viktor Sklovski (i també d'altres d'aquest autor extraordinari, que llegíem en italià i les seves traduccions eren també d'aquesta llengua; pecat venial, vull pensar, propi de l'època).

[Extracte del text inclòs a la monografia Joaquín Jordá, compilada per J. M. García Ferrer i J. M. Martí Rom i publicada per l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya. S'inclourà al llibre de J. Herralde Por orden alfabético. Escritores, editores, amigos, que Anagrama publicarà el proper mes de setembre].