"L'artista revolucionari és el que arriba al fons de l'existència humana"

El pintor Modest Cuixart (Barcelona, 1925) mostra la seva producció figurativa al Museu d'Art de Girona i prepara una antològica amb artistes convidats, el setembre, a la seva fundació de Barcelona. Aquests dies, complerts els 80 anys, rep homenatges i mostres d'afecte. Cuixart segueix aferrat als seus pinzells. La vellesa ha tornat insegures les seves passes, però no ha alterat ni una mica la seva mirada penetrant, suavitzada per un caràcter afable i sorneguer. Cap al tard, quan dóna per acabada la seva jornada pictòrica, sempre troba un braç amic que l'apropi fins a la llibreria-cafè Mediterrània Espai Fòrum, un reducte del seu estimat Palafrugell on l'amistat, la tertúlia i el bon vi dicten la llei.

Pregunta. Venint a casa seva he passat per la plaça Modest Cuixart...

Resposta. També em van fer fill adoptiu de Palafrugell. Per un costat agraeixo homenatges i atencions, però per un altre penso: 'Caram, què gran t'has fet!' Com que porto aquí 40 anys, hi ha qui pensa que vaig nèixer al poble. M'agrada molt l'Empordà. Té personatges de gran agudesa mental, amb un enorme sentit irònic de la vida. He après molt de tots ells.

P. ¿Continua pintant?

R. Sí, però m'interessa menys. El meu cap continua cavil·lant, però... Recordo el que em va dir Picasso: "Noi, ara són els pinzells els que em pinten a mi".

P. ¿Quin valor té per a vosté el moviment pictòric Dau al Set?

R. Èrem un grup d'artistes amb esperit revolucionari que preteníem renovar l'art. Cadascú va posar la seva llavor. La censura no es va ficar amb nosaltres perquè va pensar que tot era una broma. El personatge central era el poeta Brossa, però també hi eren Ponç, Tàpies, Foix, Miró...Després cadascú va seguir el seu camí.

P. ¿Es va produir una ruptura entre vostè i Tàpies?

R. Això no és cert. És una mentida. El distanciament entre Tàpies i jo no va tenir res a veure amb Dau al Set. Simplement vàrem seguir camins artístics diferents. Ell va seguir la influència de Dadà i jo la del surrealisme i l'expressionisme.

P. ¿No creu que el franquisme va utilitzar les avantguardes per donar una imatge d'apertura?

R. El franquisme, directament, no, però alguns elements dins del franquisme se'n van adonar que havien de fomentar una renovació. Tàpies i jo vam exposar al Salón de los Once, junt amb Eugeni d'Ors, que llavors estava titllat de franquista. Hi vàrem anar perquè hi havia alguna cosa més, no era el pur feixisme. Això passa en totes les polítiques.

P. ¿Existeix un vi anomenat Dau al Cep?

R. Sí, el vàrem fer juntament amb un parell d'amics per a consum propi. És un bon vi, una mica fort, com tots els del Priorat.

P. ¿Què opina de les últimes tendències de l'art contemporani?

R. La modernitat de l'art de la pintura és la pròpia pintura. Hi ha qui encara enganxa un plat en la tela i pretèn ser molt modern i revolucionari, però això ja es va fer al segle passat.

P. ¿Podria destacar-me alguns artistes joves que li agradin?

R. Per suposat. N'hi ha de molt bons. M'agraden Joan Pla, de Sabadell, Víctor Dolç, Guillem Rocas, Tano Pisano o el malaguanyat Floreal, que era de Palafrugell. Floreal sí que era un artistàs tremendo. No va tenir el reconeixement que es mereixia. El consideraven massa fort perquè era un anarquista pur.

P. ¿Quina és la seva definició de l'art?

R. (En aquest moment el truquen per telèfon. És Manolo Sánchez Arcenegui, un pintor sevillà amb el qual Cuixart es va agermanar metafòricament fa anys. Cuixart demana que el seu "germà" respongui per ell. Sánchez cita a Machado: "El arte es lo que dice el alma cuando algo dice".) Em sembla una bona resposta. En el fons, sempre queden les mateixes preocupacions. Buscar el misteri de l'existència humana. Jo he pintat més de 6.000 quadres i no he endevinat res. El misteri continua allà.

P. ¿Creu que l'èxit pot ser negatiu per a un pintor i obligar-lo a realitzar el tipus d'obres que reclama el mercat?

R. Un pintor mai ha de ser conscient del seu èxit. Hi ha coses al teu voltant que ho indiquen, clar, però has de mostrar agraïment, fingir que no te n'adones i continuar amb la teva feina. Sempre he refusat la vanitat. No m'he preocupat del costat comercial de la meva obra. Mai he posat preu a un dels meus quadres, ni he pintat pensant per quant el vendré. Però s'ha de deixar clar que defenso que els pintors han de viure bé. La idea de l'artista pobre va venir dels impressionistes. S'ha d'anar amb compte, no pots anomenar porcs als burgesos francesos i esperar que després et comprin quadres.

P. Llavors no creu en certa pintura de denúncia o revolucionària.

R. Sí, mentre la factura i l'ofici siguin bons. Miri, hi ha molt fals revolucionari. La revolució ha de ser autèntica i profunda. L'artista revolucionari no és el que ataca al burgès sinó el que arriba al fons de l'existència humana, al misteri profund de la natura i la realitat. L'artista és revolucionari per definició, no perquè ho busqui.

P. Vostè ha estat un artista bohemi, amant del vi i de les dones.

R. He practicat una bohèmia controlada. He begut, clar, però mai m'he arrossegat per aquests mons de Déu amb borratxeres eternes. I respecte a les dones, he de dir que la meva primera professora de pintura va ser la meva mare. La dona és essencial en la meva obra, no només per la bellesa física sinó pel que comporta la feminitat.

P. La seva obra ha rebut grans elogis però també dures crítiques.

R. Respecto molt les opinions. Tinc un gran sentit democràtic de la vida. A més, penso que la meva obra ha tingut més defensors que detractors. He procurat no tenir enemics. En 40 anys en aquest poble, mai he tingut problemes amb ningú. Crec que tots m'estimen i em respecten.