El disc canvia de cara

Van començar sent una simple superfície blanca amb un forat al mig per on es podia veure la galeta on figurava el nom de l'artista. Amb el pas del temps, especialment quan els discos van deixar-se de vendre a les botigues d'electrodomèstics i van passar a tenir les seves pròpies botigues, es van anar il·lustrant, fent-se més i més sofisticades, afegint-hi dissenys cada vegada més elaborats a fi de cridar l'atenció, convertint-se en dobles i fins i tot triples. Així oferien una superfície idònia per fer dibuixos, incloure fotografies o, en definitiva, donar carta de llibertat als creadors gràfics. Parlem de les cobertes de discos de vinil, obres d'art modestes o ambicioses, que són presents al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) a l'exposició Vinil, discs i caràtules d'artistes fins al dia 3 de setembre, donant fe amb la seva presencia d'una forma d'art que ara ja és gairebé historia.

Tàpies i Miró varen fer portades per a artistes com Raimon o Maria del Mar Bonet

Amb el compacte es perd la gran superfície de creació artística que era la coberta del vinil

Des de fa un temps les presentacions físiques del disc evolucionen del grafisme a l'embalatge

"Jo no sóc nostàlgic i prefereixo fer-me a la idea de la seva desaparició. De la mateixa manera que ja no hi haurà cap més quadre de Mondrian, tampoc hi haurà cobertes de discos de vinil. Han passat a la història". Ho diu Victor Nubla, comissari de Vinil, l'àmbit espanyol, l'exposició complementària que il·lustra l'evolució de les cobertes de disc de vinil a Espanya. Si la part central de l'exposició tracta de l'àmbit internacional, comissariat per Guy Schraenen, Victor Nubla s'ha encarregat de fer el mateix a l'àmbit local. El resultat és una exposició que abraça trenta anys de la historia d'Espanya i de Catalunya i que acaba més o menys als anys vuitanta, moment en el qual es va començar a imposar el compacte.

"El gran avantatge de les cobertes de discos de vinil és la seva mida", assegura Nubla abans de continuar afirmant que "el primer que atrau a l'artista gràfic es la fascinació davant la possibilitat de disposar d'un suport de mides interessants per a l'expressió, a més a més seriat. Tot això facilita la possibilitat de fer tirades més o menys importants. Només aquest fet resulta genial i irresistible per a qualsevol creador gràfic.

La seva obra, concebuda a més a més en col·laboració amb l'expressió artística d'un altre creador, el músic, esdevenia una mena de petit quadre que podia formar part de la decoració d'una casa ni que fos puntualment, quan el comprador del disc sentia la música mentre mirava la portada". D'aquesta manera, la coberta esdevenia una petita obra d'art concebuda per ser vista a certa distància, i com a tal era un esplèndid espai de creació gràfica. Aquesta possibilitat d'expressió per als creadors gràfics va tenir a Espanya un desenvolupament diferent a la de la resta del món, principalment per la situació política que vivia el país.

"S'ha de considerar", indica Nubla, "que per exemple quan a la resta del món el grup Fluxus ja treballava impulsant els canvis de concepció de l'art i de la música electrònica, a Espanya es tancaven els estudis de música electroacústica i es vivia una situació general marcada per l'antifranquisme. Mentre a Europa i als Estats Units triomfava la contracultura i es qüestionaven les formes convencionals d'art, a Espanya l'única contracultura que es coneixia era l'antifranquisme, protagonitzat especialment pels cantautors". És per aquesta raó que pintors de reconeguda projecció internacional i ideològicament oposats al "régimen" com ara Tàpies o Miró, van fer portades per a artistes com Raimon o María del Mar Bonet, així com també Guinovart o El Equipo Crónica. Aquesta irrupció dels pintors durant la dècada dels seixanta va donar pas a altres col·lectius d'artistes seduïts pel món de les cobertes, com ara el dels grafistes i fotògrafs, que van treballar molt durant els anys setanta, els dibuixants de còmics (Gallardo, Cifré, Montesol, Enric Sió), seva va ser la dècada dels vuitanta, i els dissenyadors (Mariscal). Nubla assenyala que "quan a Espanya començava a aparèixer una estètica fosca i industrial d'avantguarda que no tenia com a missatge central l'antifranquisme el format del vinil ja desapareixia. Per això aquesta exposició es tanca als vuitanta, quan el vinil comença a retrocedir a favor del compacte i desapareix la gran superfície d'expressió artística que era la coberta".

¿I què té el compacte que no el faci competitiu gràficament amb el vinil?. Fonamentalment la mida, ja que com indica Nubla "la reducció del format va portar a la miniaturització de les imatges. Ningú va anar més enllà de fer per al compacte el mateix motiu gràfic que per al vinil però en una dimensió més reduïda". A Catalunya es pot trobar més d'un exemple de bones cobertes per a compactes, però la sensació que el motiu central lluiria més en la coberta d'un vinil es manté. Un artista com Marc Parrot té esplèndides cobertes fetes per la pintora Eva Armisén, motius senzills, amb poca càrrega gràfica i una certa inspiració naïf que facilita la seva significació en un format petit. El propi Manolo García, un artista molt aficionat a la fotografia, la pintura i el dibuix, fa servir dibuixos o fotos fetes per ell mateix a alguna de les seves cobertes. El cantant i compositor Muchachito Bombo Infierno és un altre dels que fan servir la feina gràfica d'un artista com Santos de Veracruz, responsable de la seva imatge gràfica, a més de part essencial dels seus espectacles, on va pintant una tela durant l'actuació.

Però potser el cas més elaborat de treball gràfic a l'època on el vinil és història l'ha donat el grup Ojos de Brujo al seu darrer treball, Techarí. Marina La Canillas, va ser una artista gràfica abans de dedicar-se a cantar, i la seva influència en la presentació gràfica dels discos del grup és força notable.

Per exemple, al seu darrer treball hi ha una elaborada producció gràfica que es manifesta en tota la seva ambició estètica no pas al compacte, si no més aviat a l'edició especial del disc en format disc-llibre. Aquí, amb un format més gran que ofereix molta més superfície, grafistes i dibuixants que el grup ha anat coneixent al llarg dels seus viatges pel món col·laboren fent 14 il·lustracions, a raó d'il·lustració per artista i cançó. Ara bé, com ha quedat dit, el format del compacte continua sent massa petit. Pot ser per això, la darrera coberta del grup Antònia Font representa un rinoceront que Joan Miquel Oliver va fotografiar a la televisió quan l'hi van recordar que calia entregar la portada del disc, "no tenia cap idea, estava mirant un documental d'animalets i vaig fer una foto a la tele. Això és tot". És cert que Joan Miquel Oliver sempre treu ferro a les seves idees i decisions, però no és menys cert que aquesta opció "casual" manifesta que la coberta d'un compacte no té l'impacte visual que tenia la d'un vinil, que per aquesta raó semblava fruit d'una elaboració més pausada.

El que és evident és que de manera paral·lela a la progressiva desaparició del suport, tant del vinil -ja només per a grans col·leccionistes- com ara del compacte -suport que tothom dona per desaparegut en un marge de temps no massa gran-, les discogràfiques fan tot el possible per prestigiar-lo a fi d'atraure el públic i garantir que encara es continuïn comprant discos. És per això que cada vegada trobem més i més presentacions especials que pretenen fidelitzar al suport com a mínim al seguidor entregat a l'artista. Víctor Nubla entén que "aquesta és la nova frontera que ha descobert el compacte, l'obra especial per a col·leccionista que en el fons treballa l'embalatge. Les cobertes de vinil van ser un format que va durar trenta anys, i ara l' oportunitat gràfica que oferien ha donat pas a una oportunitat d'embalatge". En aquest sentit, Nubla indica que "les presentacions físiques del disc han evolucionat del grafisme a l'embalatge en un període de temps similar al que es va trigar en evolucionar de la carpeta blanca amb un forat per veure la galeta dels discos més antics a les presentacions més ambicioses filles del grafisme aplicat a les cobertes". Així, des de fa cert temps varia l'empaquetat, que de vegades no s'adreça principalment al sentit de la vista. Trobem així fundes de fusta, de plàstics especials, de tela i en general de materials que ofereixen tactes singulars, "d'alguna forma, aquest replantejament de l'embalatge i la presentació dona més joc a altres sentits i no només al de la vista, que com sabem ocupa la cúspide de la piràmide sensorial. Amb aquestes noves formes de presentar els discos es dona joc al tacte i fins i tot a l'olfacte". A l'exposició del Macba hi ha un exemple, el disc Transnarcís de Pau Riba, que com assenyala Nubla "conté un llibret amb textos molt interessants, unes imatges precioses, un disc de puta mare i a més a més ampolletes amb diferents aromes". Anant més enllà, el que sembla que es posa sobre la taula és la creixent importància que poden tenir d'altres sentits, ja que com el mateix Nubla indica "un nen de sis anys sap distingir i fins i tot anomenar les formes geomètriques bàsiques, així com anomenar els colors primaris. Per contra, gairebé no sap diferenciar els sons, tot i que el cervell i ha molt d'espai pel tractament del so". Sigui com sigui, segons Nubla l'arribada del compacte "permet més joc als texts que a les imatges tot i que amb això dels entorns digitals han proliferat multitud de grafistes que amb estils força discutibles fan pràcticament illegibles els textos". Si haguéssim de buscar una raó a la miniaturització "qualsevol filòsof francès amb temps lliure esmentaria que en el fons els espais habitables s'han fet més petits, que les coses es fan per ser vistes de prop, etcètera". Ningú no sap què depararà el futur, però sembla que vagi per on vagi la tendència consisteix en fer més i més petit l'espai per a la presentació gràfica, començant per les actuals pantalles dels reproductors portàtils d'MP3, poc més grans que un segell. A més a més, sembla que els propis compactes ja poden emmagatzemar més informació, que bolcada a l'ordinador ofereix superfícies de visió tan grans com la pròpia pantalla de l'aparell, però com indica Nubla "això ja és un altre tema, afecta a un altre tipus d'artistes gràfics i genera un altre tipus de consum". Les portades de discos de vinil ja són, doncs, història, una història que ha acabat als museus per que com indica Nubla "aquestes cobertes son gairebé com quadres".