Schinkel

Tot i que Berlín és segurament la ciutat del món que guanyaria en qualsevol concurs de ciutats-mostrari de l'arquitectura contemporània, tot i que en aquests darrers anys hi ha construït la plana major dels arquitectes estrella del món mundial, des de Renzo Piano a Jean Nouvel, des Rafael Moneo a Aldo Rossi, des Peter Eisenman a Daniel Libeskind, per dir només un quants noms, els millors edificis de la ciutat continuen essent els de Schinkel.

Karl Friedrich Schinkel va néixer a Neuruppin, el 1781, fill d'un superintendent de la guarnició de la ciutat. Aviat la desgràcia va caure sobre la família: se'ls va cremar la casa en un incendi i, al cap de poc, el pare va morir d'una pneumònia. La mare, llavors, va decidir d'instal·lar-se a Berlín, pensant en l'educació dels seus fills. Allà, Karl, un bon dia, quan encara anava a escola, el 1796, va visitar l'exposició de l'Acadèmia d'Arquitectura, on un dibuix de Friedrich Gilly, -el disseny per a un monument a Frederic II, d'un neoclassicisme estricte- li va obrir els ulls a la seva vocació. Va deixar l'escola i va entrar d'aprenent amb Gilly, que, només nou anys més gran que ell, li va fer de germà gran, mestre i protector. De manera que, quan es va fundar l'Acadèmia d'Arquitectura i Schinkel hi va entrar com a alumne, ja disposava d'una formació teòrica i pràctica notable. El seu mestre i protector va morir ben aviat, el 1800, i Schinkel, acabat el període de la dominació napoleònica, anys en què es va dedicar al disseny, la pintura i l'escenografia -és autor d'uns decorats per a La flauta màgica-, es va convertir en l'arquitecte de l'estat prussià i l'home de confiança del rei Friedrich Wilhelm III.

"Els millors edificis de la ciutat de Berlín continuen sent els de l'arquitecte Karl Schinkel"

És fascinant seguir les traces de Schinkel a Berlín, on encara es poden veure algunes de les seves construccions. Per mi, un dels seus edificis més bonics és la Neue Wache, construcció d'un equilibri exemplar entre contundència i gràcia. El va construir el 1815, per a la guàrdia reial, a Unter den Linden. El 1929, el seu interior va ser transformat per Tessenow en monument als caiguts en la Primera Guerra Mundial. Actualment, està dedicat a tots els desapareguts en totes les guerres i, en el seu interior, d'una sobrietat radical, sota l'òcul per on entra la llum i la pluja, hi ha El fill mort, la corprenedora escultura de Khäte Kollwitz. De tota manera, malgrat la seva perfecció, es tracta d'un edifici petit.

Segurament una gran obra de Schinkel a Berlín és l'Atles Museum, bastit a l'illa dels Museus. Una façana horitzontal amb una columnata de divuit columnes jòniques, a través de les quals apareix el color vermell dels estucs del mur del fons, sosté, endarrerit, un volum quadrangular amb una escultura d'un cavall i un genet a cada angle. Aquest volum amaga una rotonda voltada de columnes corínties, coronada amb una cúpula inspirada en el Pantheon romà. Es tracata d'una obra mestra absoluta, sens dubte, i va ser construïda entre el 1823 i el 1830. Abans, entre el 1818 i el 1821, Schinkel va construir el Teatre Nacional, al centre d'una de les places més elegants d'Europa, la del Gendarmenmarkt. Allà, enmig de les dues esglésies barroques, la Deutscher Dom i la Französischer Dom, antics llocs de culte dels protestants alemanys i francesos respectivament, Schinkel va alçar-hi un edifici esplèndid, amb un doble frontó i un pòrtic en forma de temple grec. La Segona Guerra Mundial el va deixar destrossat, i ara, reconstruït tal com era en el seu exterior, però sense dissimular les marques de les pedres recremades, ha estat adaptat com a Sala de Concerts i és la seu de la Simfònica de Berlín. També es conserva, restaurat, un pont elegantíssim sobre el riu Spree, i l'església del Friedrichswerdersche Markt, neogòtica i de totxo, i d'unes proporcions àuries. El darrer edifici que va construir al centre de Berlín va ser el de l'Escola d'Arquitectura. També de totxo i d'una sorprendent modernitat. Es va salvar de la destrucció de la Segona Guerra Mundial però no de la destrucció de la cretinitat humana: el van enderrocar el 1960. I als afores, a Postdam, sobretot, la seva delicadesa es va esplaiar en la construcció de vil·les d'estiueig, casinets i pavellons, quioscs i cases de te, amb una entendridora mescla de marbres antics, estucs senzills i ferro colat.