Oques en formació

Anna Aguilar-Amat

Jocs de l'oca

Universitat Autònoma de Barcelona

Bellaterra, 2006. 93 pàgines

Pel seu últim llibre, Jocs de l'oca, Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962) ha triat l'estructura, latent però no asfixiant, d'un joc prou popular com per interpretar-lo fàcilment. La tria, tan deliberada com els temes tractats en els 63 poemes, permet aproximar-se des de l'atzar a un plantejament poètic de l'existència: tornem sovint a la casella inicial i les calaveres, les presons, els pous i els ponts tenen una gravetat relativa. El paisatge, però, ha guanyat en densitat, sense deixar de ser una suma d'estímuls semblants als de llibres anteriors. Per exemple: si a Música i escorbut la matèria primera eren barreges tan contrastades com una otitis o el big-bang, una fideuà o un homenatge a l'Ernest Lluch, aquí recorrem una successió d'instants volgudament domèstics però que no exclouen la reivindicació contra la guerra o la denúncia dels maltractaments a dones.

El gruix més atractiu de la poesia d'Aguilar-Amat continua essent la confessió precisa i despullada de dolors ancestrals adaptats a la realitat contemporània: la distància obligada dels fills, l'obstinada fragilitat dels amors, la incapacitat de coneixer-nos tant com voldrien o, pitjor encara, el pànic de coneixer-nos massa. En aquest territori de la confessió afinada, poemes com "Fregar", "Gossos de palla", "La línia divisòria" o "Abstenció" desprenen una gran contundència i la virtut d'obrir ferides i alhora cicatritzar-les. A Música i escorbut hi llegiem: "Amb els mots tens calors, amb el silenci, fred". A Jocs de l'oca la saviesa s'ha depurat: "No pots dir a tort i a dret | allò que no t'agrada de la gent. | I tampoc no pots dir allò que sí,| t'agrada, de vegades".

Un altre element important és la devoció per les coses petites. Compte, però. Quan el detall, l'anècdota o l'element d'observació minuciosa no té prou volada, mai no arriba a categoria i pot ser la llavor d'un mal poema. La capacitat d'arribar a una visió panoràmica a través d'un detall diferencia els poetes bons dels que només poden aspirar a ser-ho. Això ha fet que, sovint, la poesia recorri a les coses petites com una drecera autocomplaent, tan mecanitzada com l'excés de referències o una trascendència impostada, entesa com l'amplificació de vanitats d'imitació. Les oques d'Aguilar-Amat, mentrestant, volen altes: segueixen els moviments d'uns daus que poden matar-les, condemnar-les, fer-les tornar al punt de partida o convertir-les en guanyadores d'un joc de dues dimensions. "Si no haguessis deixat passat el | teu torn, hauries vist el pont", diu el poema, però l'oca sembla parenta d'aquell estol que, A l'ombra d'un salze abjecte, descrivia Auden: "Damunt teu un estol d'oques | prou que sap on va,| rierols freds, entre roques,| van a l'oceà,| Ensopida és la partida:| vine, fes,| no dubtis més | de ser feliç en vida". La voluntat de ser feliç en vida no és, tampoc, un tema nou, però l'autocontrol d'Auden és el tronc d'on neixen múltiples interpretacions. ¿De quina vida parlem? Vejam de quina parla Aguilar-Amat: "la vida| és un pinball en un bar de poble". Més jocs, doncs, potser perquè són la manera d'emmascarar les angoixes, d'aproximar-se, seguint regles arbitràries però divertides, a una pauta que expliqui l'absurditat de tots els moviments, fins i tot dels que porten a la victòria.