Els altres com a enigma

Pensar l'alteritat

Diversos autors

La Busca edicions

Barcelona, 2005. 333 pàgines

En una societat com la nostra en què, com comenta Ramon Alcoberro, "la tolerància equival a 'no molestaràs", sens dubte té mèrit voler mirar cara a cara els altres, i no només de reüll, tal com és habitual. En aquesta obra col·lectiva hi trobem un suggerent ventall d'aproximacions a la qüestió de l'alteritat, malgrat les sospites que és inevitable que acompanyin la lectura d'un llibre d'aquesta mena. Una és que sempre és més fàcil encarar-se intel·lectualment amb la qüestió de l'alteritat que amb els altres de carn i ossos, i una altra és que, en el cas d'alguns capítols, sembla que la problemàtica dels altres hi és ficada amb calçador, atès que el que interessa sobretot és desenvolupar una dèria prèvia.

La desconfiança que inspiren els altres avui dia té molt a veure justament amb la dificultat d'establir on comença la seva identitat i, de retruc, on acaba la nostra. La barreja inestable és la norma, sense una frontera clara entre individus o col·lectius. En paraules de Jesús Ricart: "L'altre i el mateix estan en una imbricació permanent, una influència recíproca i un transvasament d'experiències i sabers". Nietzsche o Freud, posem per cas, ja ens van indicar que la coherència (moral o intel·lectual) en què fonamentem la nostra identitat és en bona part resultat de la necessitat de ser previsibles per als altres, al marge de la multiplicitat de forces que ens travessen i constitueixen. Per això mateix, es fa molt difícil plantejar qualsevol relació social en termes de relació entre subjectes autònoms, definits per una plena capacitat racional i una voluntat lliure. I aquest llibre és un bon exponent del desconcert que genera avui dia el fet de no saber exactament com atansar-nos als altres amb qui convivim, quan difícilment segueixen essent vàlids esquemes com el de la dialèctica entre l'amo i l'esclau de Hegel, o el de la relació entre el Jo i el Tu de M. Buber.

En un extrem hi ha l'estratègia poc creïble d'actuar com si els altres no existissin. Però la contradicció performativa que assenyala Salvi Turró entre l'absència de l'altre en el discurs de Descartes i els llargs debats amb altres filòsofs que pressuposa, es pot fer extensiva a qualsevol llibre que, per molt que declari prescindir dels altres, és inevitable que els tingui en compte com a lectors potencials. I en l'altre extrem hi trobaríem la fugida cap endavant que representa considerar l'altre com a rostre o manifestació de la divinitat. En aquest cas el principal referent seria, lògicament, E. Lévinas, tal com ens recorda Manuel Satué. Mal va, però, si per arribar a l'ésser humà que tinc davant he de donar la volta a través d'un altre món! Entremig, serien diversos els procediments d'aparent acceptació de la presència dels altres, però tot aigualint-ne el sentit per fer-la més digerible. Un consisteix a parlar de l'alteritat com un conglomerat en què no es distingeix l'especificitat dels altres éssers humans de la del món físic o natural. I un altre, omplir-nos la boca amb la invocació contínua a ideals ètics que, més que la mobilització al servei d'alguna causa, el que busca sobretot -com assenyala agudament Misse Hinojosa- és anestesiar la nostra mala consciència, atesa "la nostra impotència pràctica per a engendrar un món millor".

La incertesa presideix, per tant, les relacions socials en l'actualitat. I per reafirmar el nostre aïllament i la nostra desconfiança, res millor que seure al sofà i mirar algun d'aquells programes de 'càmera oculta' que fan a la televisió, que ens donen a entendre que en aquesta vida val més no fiar-se de ningú, i que només els ingenus s'interessen pels altres.