D'un pol a un altre pol

Immunitats

Montserrat Rodés

Poesia al Cànter

Girona, 2005. 69 pàgines

Absalom

Hilari de Cara

El Gall Editor

Pollença, 2006. 88 pàgines

Compàs d'espera

Eduard Sanahuja

Bromera

Alzira 2006. 83 pàgines

De vegades ens hem de deixar seduir per allò que no llegim, per la manera com les coses només se'ns suggereixen. Aquest és sovint el cas d'Immunitats de Montserrat Rodés (Barcelona, 1951). Ara la seva veu poètica arriba altre cop com un staccato, i ens obliga a llegir totes les paraules o, com a mínim, petits grups de mots que conformen el vers, gairebé per separat, per intentar de trobar-ne el sentit, de remarcar-ne les intencions. "No devia ser tan casual | l'excés de la ràfega -trencant-me", llegim, i aquest dos petits versos, al lector que sóc, l'inquieten: si la ràfega excessiva em trenca i el fet no és casual, que en fóra la lectura lògica, ¿no hi ha una "volició" amagada de "trencar-se"?, ¿la causalitat no és haver existit per ser trencat, per trobar un excés que fes allò que la veu que ens parla no pot assolir tota sola? Com a lectors hem d'aportar, també, d'afegitó, però necessàriament, les nostres inquietuds. La poesia de Montserrat Rodés sempre ha tingut aquesta qualitat d'escriptura una mica entomològica, o feta a través del microscopi, per demanar-nos pausa, temps, sospesament de tot allò que existeix, nosaltres inclosos. La part més interessant, però, és que, d'aquesta feina de mostrar-nos un seguit de petites peces de marqueteria, l'autora no en vol derivar una visió de conjunt, sinó obrir només finestres a la inquietud. Immunitats són fiblades de preguntes, d'interrogants, d'incerteses..., com si algú, davant una llengua massa avesada a ser entesa com la veritat, ens repetís constantment a cau d'orella: "I si...?". Incitacions al dubte, a la negació, però també a la lírica de les paraules, a uns mots salvats per sempre de la corrupció, però innegablement torbadors i sols. Aïllats en el seu pol.

A l'altre pol hi podíem anar a buscar un tresor ben diferent, Absalom, d'Hilari de Cara (Melilla, 1945). L'autor va publicar el 1998 un llibre contundent, Bolero, i ara publica a Pollença aquest nou recull, un fris abaltidor del món contemporani. Els poemes d'Hilari de Cara, creats des del rerefons de la seva talaia americana, s'han fet durs ("tothom mata allò | que estima, estima allò que mata"), han perdut ironia, i han guanyat una densitat i complexitat envejables. La veu que ens parla és la d'algú que escolta, mira, o pregunta. El lector troba a Absalom la pluralitat de veus del món en què vivim, amb les seves crueltats, contradiccions, incerteses, i, naturalment, referents culturals. A "Judit als carrers", Utah, Grammercy Park i els passos zebra s'afegeixen als escenaris de Judit o Salomé. El poeta llegeix Hart Crane i no es pot estar de llegir al mateix temps els rètols amb "els telèfons d'emergència per als suïcides al pont", però també escolta els sorolls del món, començant per la pilota de bàsquet que bota, i seguint, gairebé com un leit motiv, pels diferents rius que discorren als poemes. En aquest retaule que és Absalom, hi ha un alè enfocat cap a l'èpica moderna: mal i plaer s'uneixen en uns ulls clars de "quasi de cega" o en "un riu de benzina en flames". I sempre hi ha algú que, com a la poesia antiga, observa i sap que les seves accions no tenen cap importància, però que, tot i així, potser seran "una lliçó als esclaus | sota la sorda llangor de les estrelles".

I, entre un pol i un altre, amb una mesurada saviesa i sense dissimular el seu escepticisme irònic davant la vida, col·locaria els poemes de Compàs d'espera, d'Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953). Com a representant del nostre món, Sanahuja escriu: "Tots els déus són passius. | El subjecte era l'home", sabedor que, a continuació, el problema de l'individu -i de la moral social- serà que l'home no sempre mereix la nostra confiança (els déus, no cal dir-ho, tampoc no ens la mereixien). Però aquest llibre es reclama de l'evidència: la vida és curta, la felicitat petita, el món un univers que es desballesta... Amb un seny i murrieria, Eduard Sanahuja repassa el món, els homes, les dones, i l'escriptura. Els set poemes de la sèrie inicial "Dorment" són bona prova d'aquesta actitud, com ho són les tres grans epístoles "murals" que clouen el llibre, dedicades respectivament a la Conferència episcopal espanyola, Josif Stalin i a Francisco Franco. I, a l'entremig, una mena de bestiari i àlbum de naturalista, en la millor tradició (Carner, Pere Quart): saber, humor, habilitat. Eduard Sanahuja aconsegueix evitar la transcendència sense renunciar a la seriositat i a la ironia. Ni si el llenguatge ens salvava, res no ens faria oblidar que al capdavall, segons la veritat del barroc, la "mort ens anivella". Aconseguir amanir-ho amb senzilla intel·ligència n'és un dels grans mèrits, vegeu, com a exemple, el poema "Oliva": "La carn fa figa. | El pinyol és etern".