"¿Per què els polítics van al Barça i mai al cinema?"

Joaquim Oristrell (Barcelona, 1953) acaba de ser escollit president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya. Tot i que ell manté que es considera sobretot guionista. Ha passat bona part de la seva vida professional a Madrid, on, fonamentalment des de la productora Boca Boca, ha contribuït al llançament de comèdies d'èxit, com a guionista ( Salsa rosa , Boca a boca , El amor perjudica seriamente la salud, totes dirigides per Manuel Gómez Pereira) i com a director ( ¿De qué se ríen las mujeres? ). Els darrers anys, ja instal·lat de nou a Barcelona, ha creat sèries televisives com Majoria absoluta (TV-3) i Abuela de verano (TVE). La tardor vinent estrenarà la seva última pel·lícula com a director, Nadie es perfecto, amb Santi Millan i Fernando Tejero. L'acompanyen a la nova junta del Col·legi de Directors (110 associats) Jaume Balagueró, Santiago Lapeira, Judith Colell, Carlos Benpar, Sílvia Quer, Lluís Valentí, Xavier Daniel, Joel Joan i Carles Torres.

Pregunta. ¿Per què serveix el Col·legi de Directors de Cinema?

Resposta. Té una funció gremial, com la de qualsevol altre col·lectiu professional, i també és la veu dels directors catalans davant de les institucions. És la veu que vol deixar-se sentir, per exemple, en l'elaboració de la Llei del Cinema, i que vol ser present al futur Consell de les Arts. M'agradaria, però, que encara tingués un nivell d'influència molt més alt que no pas ara.

P. ¿En quin sentit?

R. La meva idea és intentar posar d'acord totes les branques del sector cinematogràfic català per emprendre un projecte ambiciós. Un projecte que jo anomeno "d'agitació cultural" i que consistiria, amb l'ajut de les institucions és clar, en la creació d'un dia dedicat al cinema de la mateixa manera que existeix el Dia del Llibre.

P. ¿Un Sant Jordi del cinema?

R. Això mateix. Una jornada de portes obertes del cinema, amb els actors al carrer representant històries, els botiguers venent els devedés a les paradetes a l'aire lliure, les sales facilitant l'entrada als espectadors... I és que, malauradament, hi ha gent que fa molts anys que no va al cinema. Pel que sigui: veu pel·lícules a la televisió, les lloga, les compra per Internet... I ens trobem davant d'un risc greu: que el cinema, que va néixer per ser una experiència artística compartida en la foscor d'una sala, desaparegui en el sentit tradicional.

P. ¿Com pensa convèncer les institucions i el sector perquè es sumin al seu projecte?

R. (Somriu) Es tracta de demostrar que cal sacsejar culturalment la societat. Personalment em cansa molt això de demanar diners a l'Administració, però, en canvi, sí que em veig amb cor d'insistir en el fet que la cultura és particularment necessària en l'època actual perquè no s'acabi cremant una persona dins d'un caixer automàtic o no s'incendiïn contenidors el dia que el Barça guanya la Champions.

P. ¿Creu que ho aconseguirà?

R. Ja ho veurem. D'entrada, no entenc perquè els polítics són sempre a la llotja del Barça i mai al cinema. Si la gent veu, per exemple, que el president de la Generalitat va a una pre-estrena, no em pregunti perquè, però la seva presència funciona com a reclam. Hi ha d'haver voluntat política: que quedi clar que el suport dels polítics no és només al futbol.

P. ¿Per què es va presentar per presidir el Col·legi de Directors?

R. M'ho va proposar l'anterior junta. I, primer, sincerament, em va fer molta mandra, però després vaig pensar: 'Potser em convé, perquè sóc un professional a qui identifiquen molt amb Madrid i ja toca treballar pel cinema d'aquí'. A més, jo, fonamentalment, sóc guionista i em va fer il·lusió que em proposessin com a president dels directors. Alimentava el meu ego (torna a somriure). D'altra banda, em va semblar que la meva experiència a la junta de l'Academia del Cine, a l'etapa de Marisa Paredes, m'ajudaria.

P. ¿Existeix el cinema català?

R. En aquesta qüestió tinc una posició molt oberta. Sóc dels que creuen que la llengua no ha d'etiquetar el cinema, però respecto altres opinions. Per això, vaig demanar Joel Joan, que té una idea completament diferent de la meva, que m'acompanyés a la junta del Col·legi. Considero molt important que estiguin representades totes les sensibilitats. Segons el meu parer, cinema català és el fet aquí, en la llengua que sigui. Dues de les pel·lícules de directors catalans més vistes darrerament, les últimes de Jaume Balagueró i Isabel Coixet, han estat rodades en anglès. ¿I què? Amb la llengua hi ha coses que són absurdes i no s'entenen, com que TV-3 no emeti pel·lícules en castellà. Crec que l'idioma és un gran què cultural, que s'ha de cuidar i mantenir, però quan fem cinema aquí, en la llengua que sigui, reclamem diners de totes les institucions. Si posem barreres només ens haurem de defensar amb els diners d'aquí, i això va en contra nostra.

P. ¿Cal una Llei del Cinema Català?

R. Serà dificilíssim regular què s'entén per cinema català, una de les raons de ser de la llei de cara a les subvencions, perquè el cinema, a més de ser cultura i indústria, són llocs de treball. I, en definitiva, l'important, des del meu punt de vista, no és establir què és cinema català, sinó que el cinema fet aquí el vegin quants més espectadors millor.