La invenció d'un país

The False Formosan. George

Psalmanazar and the Eighteenth-Century Experiment of Identity

Richard M. Swiderski

Mellen Research University Press

San Francisco, 1991. 270 pàgines

Un té la impressió, de vegades, que els senyors Rajoy i Carod Rovira són dos magnífics inventors -en podríem trobar d'altres- de respectius països: Espanya i Catalunya. El seu cas no arriba als extrems del famós impostor Psalmanazar del qual parlarem en aquest article, però s'hi acosta, i per això hem triat avui aquest personatge força misteriós, l'obra del qual no està gens divulgada a les nostres latituds, per veure si, moguts per la curiositat, els lectors s'acosten a la seva obra i les seves biografies (com la que hem ressenyat a dalt, que és la més completa de les que existeixen, però caríssima), i així, per elles, entenen una mica més bé què fan i com actuen els inventors de països a la península ibèrica.

George Psalmanazar -que va agafar el nom d'un rei assiri d'escassa rellevància, Salmanasar, que apareix a la Bíblia, II Reis, XVII, 3- va publicar a Londres, l'any 1704, un llibre anomenat An Historical and Geographical Description of Formosa, que va causar furor entre els lectors, tant els llecs com els savis, de la societat anglesa del seu temps, i europea per escreix. L'home, que més endavant va reconèixer ser francès d'origen sense arribar a especificar mai el lloc de naixement, va ordir una de les històries més fabuloses (fastuoses menys, per certa manca d'estil literari; però al capdavall pretenia ser historiador, no literat) que mai s'hagin produït al continent. Va assegurar que, havent nascut a l'illa, als 19 anys van expulsar-lo de l'Acadèmia Formosina (com si n'hi hagués cap, en aquell temps), i va ser abduït per un jesuïta -als quals detestava- disfressat de japonès, que se'l va endur cap a terres europees.

Segons aquest llibre -per desgràcia dificilíssim de trobar a les nostres biblioteques- Formosa va ser conquerida per un tal Meryaandanoo, que va oferir al rei legítim formosí un carregament d'elefants suposadament farcits d'ofrenes precioses, quan, en realitat, duia amagat tot un exèrcit enemic que va fer-se amb el poder a l'illa (no hi ha dubte que el nostre impostor havia llegit Homer i Ovidi). El déu d'aquell país obligava que cada any li fossin sacrificats 18.000 nens (l'autor no especifica si les nenes també comptaven, perquè només parla del genèric "children"), procés que, com és lògic, hauria despoblat ràpidament la illa: d'això hauria nascut el costum, molt escampat a Formosa, de la poligàmia. Si una dona queia en la pràctica de l'adulteri, el seu marit podia cruspir-se-la amb espècies, com fricandó o a la brasa: aquest detall va fer les delícies dels homes de la classe mitjana d'Anglaterra. Segueix la descripció dels costums menuts de l'illa, amb dibuixos i tot -que semblen trets de la pintura europea del segle XVII-, de l'aparença i de la vestimenta dels indígenes. Llavors sabem que els formosins de rang són blancs, per distingir-se de la xusma o de la plebs, que tira a groga o bruna com quasi totes les races d'Orient. L'explicació que dóna l'autor és que els rics es rentaven sempre amb aigua destilada; i que, a base de no prendre mai el sol, les faccions se'ls occidentalitzaven. Els formosins menjaven carn tot crua -a la segona edició del llibre, de 1705, mengen també carn humana, en un nou fantàstic "turn of the screw"- i serpents; i per això Psalmanazar, quan va ser convidat a taula per la colla prou nombrosa de snobs que es van creure les seves teories, quedaven astorats en veure'l endrapar fetge de porc quasi de viu en viu, i escurçons caçats als estanyols de les contrades regalades d'Anglaterra. L'alfabet que empraven, aneu a saber per quin misteri, era una barreja de grec i de llatí, però la llengua, diguem-ho així, tirava a japonesa. Un dia, un religiós lletrat va demanar-li al nostre home que li traduís al formosí un trosset de Ciceró: Psalmanazar, sense immutar-se, el va vessar als signes lingüístics japonesos. Llavors el capellà va demanar-li, tot retirant-li la primera, una nova traducció del mateix text, i va resultar que els pictogrames nous no tenien res a veure ni amb els primers... ni amb els de la llengua de Japó. La Royal Society, a través de l'insigne Edmund Halley (hi ha un cometa que porta el seu nom), el posà a prova demanant-li a quina hora, a Formosa, el sol travessava les xemeneies de les cases. Psalmanazar, que se les sabia totes, va dir que això no es podia afirmar de cap manera perquè els formosins construïen les xemeneies tortes, ves a saber per quin motiu, i el sol no hi passava.

El cas és que la impostura no va durar gaire; al capdavall, tota invenció d'un poble acaba ensenyant el llautó. Psalmanazar va confessar que tot era mentida, i això va fer-li tanta gràcia al genial Samuel Johnson, que es van fer amics. El pseudo-formosí es va dedicar a l'estudi de l'hebreu -això del poble d'Israel sempre dóna molt de sí quan un intenta afirmar una pàtria-, va escriure una tragicomèdia en aquesta llengua, que va ser un fracàs, i va tornar a vagarejar pels tuguris i els baixos fons de Gurb Street, com un precedent dels personatges més desarrapats de Dickens. No sé que en va pensar Voltaire, però em fa que l'episodi d'Eldorado, a Candide, està inspirat en aquest tipus i el seu llibre. Diré, per al coneixement dels teòrics de la literatura, que Tzvetan Todorov va dedicar-li unes quantes pàgines al llibre Les morales de l'histoire (París, Bernard Grasset, 1991), en què escriu: "En tant que relat històric, la Description de Psalmanazar no mereix cap respecte, perquè és un frau. En tant que ficció, no desperta admiració, perquè el llibre no es presenta com a ficció, i perquè l'autor no hi demostra cap eloqüència extraordinària".

Aquest, per acabar, és el quid de la qüestió i la lliçó de la cosa: per inventar-se un país, no cal dir res que s'assembli a la veritat; n'hi ha prou amb una bona dosi de retòrica i eloqüència perquè tothom s'ho empassi. Psalmanazar va morir als 84 anys, penedit del seu passat fraudulent. Mentrestant i per sempre més, Formosa o Taiwan van ser el que són de debò, i no el que en deien els garlaires.