Un personatge literari

Francesc Pujols vist per ell mateix

Artur Bladé i Desumvila

Brau edicions

Figueres, 2006. 528 pàgines

Potser és la voluntat de voler inventar-se un fil conductor per lligar totes les cartes, però no és gaire arriscat afirmar que la cultura catalana ha concedit a cada generació el nom d'un creador extavagant i excèntric que genera un anecdotari vital ple d'actituds humorístiques i desconcertants, conductes maniàtiques en contra del sentit comú establert, llegendes fins i tot apòcrifes originades per la fascinació i l'afany d'augmentar la fama per part dels seus admiradors. La generació de la Renaixença va tenir les caricatures de Frederic Soler, Pitarra, el Modernisme va contemplar amb expectació els deliris de Santiago Rusiñol; els contemporanis de Josep Pla i Josep Maria de Sagarra van entusiasmar-se amb les peripècies mentals de Francesc Pujols, a la postguerra els majors espectacles van anar a càrrec de Salvador Dalí, deixeble declarat de l'anterior, i, ara mateix, els qui potser ocupen el lloc central són Pere Gimferrer o Perejaume. Més enllà de les ocurrències o facècies que cadascú pugui gestionar, el denominador comú que els uneix cal buscar-lo en un fet gens trivial i que planteja qüestions fonamentals respecte els misteris de la creació literària: tots els escriptors esmentats abans es caracteritzen per concedir als episodis vulgars de la seva quotidianitat una àura vital excelsa gràcies a la força de la llengua que utilitzen, gràcies al poder del verb triat, gràcies a la construcció d'un àmbit privat que magnifica i transcendeix els episodis minúsculs i vitals de la seva existència de cada dia: és la mitificació de la seva obra a través de l'estil, és la vocació de convertir la seva obra en una obra d'art. Tot plegat també es pot formular d'una manera diferent: per escriure i crear una obra potser no cal ni allistar-se a la legió estrangera, ni refugiar-se com un eremita en un desert, ni sortir a l'exterior amb la idea de caçar les experiències més inaudites. Potser n'hi ha prou, tan sols, de persistir a l'hora de crear-se un personatge literari que doni una veu contundent i intransferible a l'obra que es vol dur a terme.

És el cas, evidentment, de Francesc Pujols (1882-1962), un autor polifacètic que va voler renovar el cànon estètic i els gèneres literaris, que va dinamitzar els cercles i els corrents pictòrics, que va voler sistematitzar la religió científica catalana amb un manual filosòfic, que va reivindicar des del primer instant el geni visionari de Gaudí, i que va impulsar amb alegria la cançó de music-hall. Va escriure una obra poètica que no mantenia cap punt de contacte amb la que s'estilava a la seva època, va escriure novel·les que se situaven en un lloc ben distant dels corrents que aleshores predominaven i va ser, també, un conversador immens i infatigable: un testimoniatge impecable d'aquesta virtut es troba en el llibre que ara feliçment es reedita, Francesc Pujols vist per ell mateix, una obra publicada l'any 1967 per Pòrtic i on Artur Bladé i Desumvila (1907 - 1995), després de "llargues, intenses i constants converses de dia i de nit", posa en net la vida i l'obra de Francesc Pujols a partir de les notes i els apunts que va anar col·leccionant. Algun dia potser s'hauria de parlar amb deteniment de la producció literària d'Artur Bladé i Desumvila -llegir com cal els seus dietaris, saber els detalls del seu exili a Montpeller i a Mèxic, reviure el seu retorn a Tarragona-, però ara el que convé és elogiar amb la màxima força possible la feina colossal que va fer amb Francesc Pujols vist per ell mateix, admirar la prosa amb què fa parlar al personatge -literari i de veritat- que desfila excèntricament per aquestes pàgines memorables mentre va forjant una trajectòria vital sustentada per l'estranyesa, els moviments rars, la diversió perpètua i el desig de sorpresa permanent. Artur Bladé va escriure un dels llibres més divertits, entretinguts i curiosos de la literatura catalana, però a l'altra banda del text també s'hi localitza un testimoni cabdal per conèixer de primera mà el fons i el so dels batecs d'una època d'or on la cultura del país semblava que podia assolir un grau majúscul de normalitat: des de Pla fins a Sagarra, aquí hi apareixen totes les figures estel·lars de la cultura catalana dels últims temps, s'accedeix als seus vincles i s'observen les seves relacions, però el que sobretot es contempla és la construcció constant d'un personatge literari anomenat Francesc Pujols, a la recerca sempre de la frase brillant, de l'enginy que desconcerta, i de l'esclat de sentit comú enmig de l'excentricitat, com pot ser, per exemple, la joia amb què es tancarà l'article: "De manera, doncs, que el llibre titllat de feixuc i avorrit pel crític d'El Matí, era la mar de divertit segons el pare Miquel d'Esplugues. De qui ens fiarem? La meva tria és feta; i si a vostè, alguna vegada -Déu no ho vulgui!- el posen en el dilema -entre l'espasa i la paret, com si diguéssim- d'haver d'escollir entre un crític i un frare, no dubti un moment: agafi el segon i no hi perdrà".