Una imaginació sensible

Cartes de prop

Enric Sòria.

Pròleg de Javier Cercas

Editorial Moll

Palma, 2006. 408 pàgines

Ho escriu Javier Cercas al pròleg que obre Cartes de prop, el llibre on Enric Sòria recull els articles que ha anat publicant al Quadern de l'edició valenciana del diari EL PAÍS: "Cartes de prop participa dels trets de tots els gèneres que fins ara ha cultivat Sòria: del caire argumentatiu i l'erudició aclaparadora i sempre pertinent dels assajos, de la quotidianitat reflexiva del dietari, de la lucidesa moral i l'emoció de la poesia -i fins i tot de la fluïdesa narrativa i l'exactitud descriptiva del relat". El punt de vista que predomina en aquestes cròniques és el d'un valencià resident a Barcelona i que, com si enviés cartes als seus amics de l'altra banda geogràfica, estableix un mapa viu i amè de la cultura i la vida que observa al voltant seu: Sòria parla de teatre i d'arquitectura, de pintura, de qüestions lingüístiques, de política i cultura, del temps atmosfèric i el temps vital, de literatura, dels amics i dels mestres que aconsellen models de conducta moral. Les cròniques d'Enric Sòria també es poden llegir com un complement paral·lel a l'escriptura de les pàgines del seus dietaris -Mentre parlem i La lentitud del mar- i, si es busca amb atenció, es poden trobar una sèrie llarga d'intercanvis d'idees i opinions entre un gènere i l'altre. En un costat i l'altre, el que s'imposa sempre és el regne de la curiositat i l'entusiasme presidit per la intel·ligència i la ironia que l'allunyen tant dels llocs comuns com de la solemnitat a l'hora d'emetre judicis, i que li permeten treballar des de la racionalitat feliç. Cartes de prop és un llibre que destil·la justament això, s'obri per la pàgina que s'obri, un aire intens de felicitat, de meravella constant enfront dels regals que van oferint el dies i les coses minúscules de la naturalesa, d'alegria irrefrenable fins i tot quan les circumstàncies són adverses i els moviments del món impulsen cap a la ràbia o la perplexitat.

Hereu privilegiat de les lliçons de Montaigne, de Pla i de Fuster, Enric Sòria va desgranant frases sàvies ("La literatura és incitació, però també memòria"), configura descripcions sorprenents ("Els arbres del terreny fa temps que són una flamarada de groc davall la llum melosa dels matins"), fa observacions precises ("El barceloní s'estima les metàfores i els somnis, la publicitat enginyosa i el disseny seductor, tot el que siga suau, amable i una mica enganyós, com el seu clima, o les cases de dispesa amb façana de temple o palau versallesc del seu eixample, que ja esmolaven el sarcasme del gran Pla"), i acaba orquestrant una seductora festa verbal amb una escriptura construïda com una simfonia de tons lírics i sensats on el que s'imposa amb potència és l'art de l'adjectivació -pocs escriptors deuen haver-hi ara que usin amb tanta mestria la gràcia de col·locar rere els substantius la paraula que els il·lumini des d'una perspectiva inèdita-, el ritme d'una prosa que mima i acaricia les formes verbals amb una intensitat idèntica a la que reben tots els altres aspectes de la frase, el goig d'encantar-se davant de cada un dels invents creatius amb la llengua que realitza Enric Sòria. Més enllà de la seducció estilística, més enllà de l'agudesa dels judicis i les reflexions sobre qualsevol fet susceptible de ser comentat, l'eix que centra el moviment temàtic del llibre és el contrast entre la vida viscuda a Barcelona per l'autor i un cert aire de nostàlgia racionalitzada que li suscita el record del paisatge, la gent i els costums valencians, els destinataris naturals de cada crònica. Cartes de prop és un llibre d'articles, però qui s'hi submergeixi s'acabarà descobrint que el llegeix com si fos una novel·la d'argument apassionant: al cap i a la fi, a la manera d'un llibre autobiogràfic, el que s'hi narra és l'itinerari moral d'un personatge culturalment aristocràtic anomenat Enric Sòria, el seu aprenentatge iniciàtic en els treballs de viure la vida com si tot fos una obra d'art. En un article sobre l'escriptor nord-americà Nathael Hawthorne -un novel·lista del tot allunyat de la línea on se situa Enric Sòria-, l'assagista Pietro Citati fa servir unes paraules per descriure'l que coincideixen plenament amb la sensació que irradia cada una de les cròniques de Cartes de prop: "una imaginació sensible, mòbil, tendra; un to lleuger, iridiscent i sedós; una música tènue i melòdica, i una contínua amabilitat i delicadesa de cor".