Rebuig de la psicoanàlisi

Las resistencias contra el psicoanálisis. Obras Completas, vol. VII

Sigmund Freud.

Traducció de Luis López-Ballesteros

Biblioteca Nueva

Madrid, 1974 i següents. Pàgines 2801-2807

El cent-cinquantè aniversari del naixement de Sigmund Freud ha portat, com era d'esperar, manifestacions d'un i d'altre signe sobre la descoberta teòrica d'aquest metge, humanista, aficionat a l'arqueologia, les lletres i les arts, una de les mentalitats més originals i de més geni de tot el segle XX: la primera publicació d'importància de Freud, La interpretació dels somnis, porta el peu d'impremta de 1900, encara que es va editar l'any 1899. Freud donava a entendre, amb aquesta coqueteria, que un nou cicle, un nou saeculum, un temps històric nou s'obria pel que fa a l'anàlisi de determinats processos mentals, gairebé tots els que es troben lligats a la vida del que, entenent-nos tots perfectament, anomenem l'"esperit".

El dia 7 d'aquest mes i d'aquest any, aquest diari imprimia un editorial gairebé insòlit per la seva imparcialitat, la seva prudència i, molt especialment, el seu respecte per allò que el mateix Freud no va gosar mai anomenar una nova "ciència", sinó, simplement, una "teoria" del subjecte, una pràctica clínica basada en la paraula, i fins i tot -així ho hem descobert més tard, al llarg dels anys- una teoria de la història, de la literatura, de l'art, de les més diverses formacions socials i molts altres fenòmens. La distinció entre un estatut científic i un de solament teòric, clarament exposada en l'obra del mateix Freud, portava l'editorialista a reconèixer -cosa avui més òbvia que mai, quan els psicofàrmacs s'han posat tant de moda- que la teoria freudiana es trobava "temeràriament exposada a la crítica professional".

I així va ser. Dos dies després d'aquest editorial, un catedràtic (plaça de funcionari que sempre li va ser negada a Freud pels seus col·legues vienesos) de la Universitat Autònoma de Barcelona publicava a la secció de Cartes al director del mateix diari un escrit en què, entre altres coses, es llegia: "els qui dediquen la seva vida a investigar científicament com funciona el cervell i com organitza la ment i el comportament deuen sentir-se profundament decebuts per aquest editorial". Acabava preguntant-se: "¡Què pensarien els astrònoms moderns si, de sobte, EL PAIS reivindiqués les meravelles de l'astrologia! Qui ens mira l'any 2006 no és Freud, sinó [Ramón y] Cajal." Només diré de passada que els físics i els matemàtics més conspicus dels nostres dies no han fet mai cap escarafall respecte al principi d'Arquímedes o el teorema de Pitàgoras -quan una teoria queda prou fonamentada, ja val per sempre més; noves teories no invaliden per força les antigues-, però deixem això de banda.

La polèmica no es va aturar amb aquest carta, molt educada per cert, i una psicoanalista i psiquiatra (doble professió que hauria de fer parar l'oïda al catedràtic) anomenada Clara Bardón, publicava, a la mateixa secció epistolar, el dia 10 de maig, un escrit de resposta a la carta del professor, en què començava congratulant-se que aquest diari hagués tingut l'encert de publicar l'editorial al·ludit: "Sota aquest títol [Freud nos mira] llegeixo, amb grata sorpresa, les primeres paraules sensates en un editorial del seu periòdic sobre la psicoanàlisi". I argumentava, més endavant, que la més gran i innovadora aportació de Freud a l'estudi de la ment, els instints, les passions i l'esperit es trobava en el fet que Freud considerés, contra una tradició tòpicament positivista que abraça tota la segona meitat del segle XIX, que els éssers humans ens trobem "travessats pel llenguatge": travessats per ell, constituïts en ell, essencials en el si d'aquest element preciós, del tot desconegut per a tota la resta d'espècies animals del món sencer (cosa que no pot dir-se, és veritat, respecte a la universal i indubtable constitució del sistema nerviós dels éssers vius que en tenen, descoberta per Ramón y Cajal al carrer del Notariat de Barcelona, que barreja indiscriminadament, àdhuc científicament, els homes amb les rates, les dones amb els ximpanzés, les criatures amb els elefants, i els ancians amb les formigues: tots tenen neurones, tots coneixen els mecanismes de la sinapsi neuronal, i quasi tots els animals que hem dit poden patir, amb símptomes idèntics, un hematoma subdural, una meningitis o un tumor al cervell). Clara Bardón encara comentava que la psicoanàlisi "és una ètica del subjecte", refermava el lloc de la paraula en la clínica analítica - "In principio erat Verbum", i va ser el verb que es va fer carn, no al revés- i acabava afirmant, amb rotunda certesa estadística, que "cada dia hi ha més gent que desitja ser tractada com un subjecte en comptes de com un conjunt de neurones afectades per dèficit o excés de serotonina".

Cap de les dues cartes no ens hauria d'estranyar, i les dues troben resposta en un famós article del mateix Freud de l'any 1924: "Les resistències contra la psicoanàlisi". Quan ja portava un quart de segle de difusió i de rebombori, Freud va veure's obligat a defensar-se contra les crítiques dels seus detractors afirmant com era freqüent en la història de la ciència que "les innovacions [són] rebudes amb pertinaç i intensa resistència". I afirmava, una mica més endavant: "Fins i tot els psiquiatres, l'atenció dels quals es veu assetjada pels fenòmens psíquics més extraordinaris, no es mostraven disposats a considerar els símptomes de les neurosis histèriques amb detall, conformant-se a classificar el bigarrat quadre de les exterioritzacions mòrbides i a reduir-les, sempre que fos possible, a factors patògens somàtics, anatòmics o químics. En aquesta època materialista -o, més ben dit, mecanicista- la medicina va fer progressos magnífics, però, això no obstant, va ignorar cegament el més excels i difícil dels problemes que planteja la vida". No content a afirmar, més endavant, que la psicoanàlisi "ha implantat un elevat ideal de moralitat" -cal no oblidar la filiació jueva de Freud, com ell mateix va fer-ho al final de l'article que estem comentant, no fos cas que tots els mals li haguessin començat, a aquesta teoria, pel simple fet que el seu fundador era de la raça d'Abraham i Moisès-, Freud va afegir que, si hi havia enemics de la seva obra i si s'havia tirat una cortina de fum sobre les seves teories, això era fruit de la pura "hipocresia cultural", a més de la dinàmica mecanicista-positivista que la ciència, amb caràcter certament necessari, sempre ha posseït. I quasi acabava l'article amb aquestes paraules: "Les fortes resistències contra la psicoanàlisi no eren, doncs, d'índole intel·lectual, sinó que procedien de fonts afectives: això permetia explicar el seu apassionament i la seva falta de lògica".

Avui, quan han passat tres quarts de segle d'aquestes paraules i cent-cinquanta anys del naixement de Freud, ens fa l'efecte que els seus detractors ja ni tan sols es troben encegats pels avenços de la neurociència o de la psicobiologia: es troben, endemés, subjectes a uns interessos gremials inconfessables i a un desprestigi, molt postmodern per cert, de les ciències de l'esperit i de la vida intel·lectual agafada com un tot. Es troben, en suma, tan allunyats de l'essència verbal dels éssers i les societats humanes, que gairebé sorprèn que es prenguin la molèstia d'escriure cartes al director, ja que, tal molèstia, utilitzar el llenguatge, no se la prenen mai a l'hora d'atendre un pacient amb problemes que cap pastilla no guarirà mai.