L'alleugeriment del riure

¿Desitja guardar els canvis?

Empar Moliner

Quaderns Crema

Barcelona, 2006. 228 pàgines

Una de les declaracions de principis particulars que figuren als textos periodístics que Empar Moliner reuneix a ¿Desitja guardar els canvis? es localitza en l'article que dedica a l'homenatge que es va celebrar arran de la mort de Miquel Bauçà, "Loca acadèmia de policia": un grup d'escriptors van llegir textos del poeta i va passar allò que passa sempre que es llegeixen les seves paraules carregades de furor verbal, corrosió moral i sarcasme vital, que el públic va embogir riallerament amb el seu sentit de l'humor. Això va provocar que Sam Abrams escrivís un article en un diari on es lamentava de la poca respectuositat que hi havia cap a una obra que buscava el trasbals i l'angúnia, o el mal de l'esperit que irradia una prosa excèntrica, però Empar Moliner ja es va encarregar de definir el territori i avisar que riure no és cap pecat, en especial si les lletres condueixen cap al món de la ironia. "L'obra de Bauçà no és cap broma. Ni en els moments més sarcàstics t'ha d'oferir l'alleugeriment que significa el riure", va escriure Sam Abrams, i Empar Moliner el contesta amb una clara netedat: "Vaja, home. Ara resulta que no ens podem alleugerir". ¿Desitja guardar els canvis? és un llibre, doncs, que caldrà que evitin tots aquells lectors que no volen riure, que no s'entusiasmen amb les bromes pertinents sobre l'estultícia humana, tots aquells lectors que persegueixen l'emoció estètica i moral amb el to sublim i el ritme afectat, tots aquells lectors austers que viuen amb l'ànim ensopit i que no saben observar la importància de l'amenitat. Els lectors, en canvi, que pensin que riure és una vitamina per rejovenir-se, que no vegin en el fet de la ironia constant un delicte contra el sentit comú, els lectors que no creguin que l'amargor sigui una necessitat existencial faran una tria raonable si s'asseuen a disfrutar amb l'escriptura salvatge i tendra que il·lumina les pàgines de ¿Desitja guardar els canvis?

Enfront de la misèria de la quotidianitat, enfront dels desvaris que ocasionen la vida civil de les autoritats, les institucions i els costums del pensament políticament correcte, els textos d'Empar Moliner són una demostració que el millor sistema per sobreviure a la força de la realitat és l'escepticisme, el sentit comú, la ràbia de l'humor i la desconfinaça metòdica envers l'exercici del poder. No és tampoc cap desavantatge posseir la capacitat suficient de rigor estilístic per poder descriure amb paraules justes i rigoroses el caràcter del mal que assetja la vida contemporània: Empar Moliner ha aconseguit que les figures de la realitat no siguin cap exèrcit enemic sinó un exèrcit mercenari que se li posa a favor seu perquè sap comprar-lo amb les paraules idònies. Aquest seria el primer triomf del llibre: no es tracta tan sols de denunciar les absurditats i les estupideses de la vida pública, sinó que s'ha de fer amb la precisió verbal més convenient, amb la màxima contundència estilística, amb el coratge professional per lluitar fins el límit a la recerca de la paraula o l'expressió oportuna. El segon triomf del llibre s'ha d'anar a buscar en la sagacitat que demostra tenir Empar Moliner a l'hora de posar l'ull i el cop de puny en els vicis quotidians que pretenen atrofiar la personalitat i la independència dels individus que només esperen descobrir un dia l'estratègia adequada per assolir la dignitat moral. El tercer triomf, en fi, es localitza en l'habilitat amb què desemmascara, assenyala i acusa la impostura cívica, les mentides i els enganys que s'oculten rere els tòpics, les argúcies del poder per executar els seus privilegis, les bestieses dels embaucadors. Potser hi ha lectors que creuen que Empar Moliner és la nova Pericles de la premsa catalana: no s'equivoquen gens. Davant de la seva escriptura és evident que es produeix un eclipsi rotund pel que fa a les altres firmes que es poden llegir regularment a la premsa. Llegir Empar Moliner crea la sensació que sempre l'encerta, fins i tot quan s'equivoca com, per exemple, interpreta injustament el paper literari de Baltasar Porcel.

Que no es modifiquin mai els èxits estilístics que contenen els últims llibres d'Empar Moliner, que no es consumeixi mai l'energia amb què sap succionar la vitalitat del lector, que no s'oblidi mai les promeses que ofereix amb ¿Desitja guardar els canvis?, i que sempre es mantingui alerta davant les aberracions morals que encerclen als tristos habitants d'un país pobre amb riallades: els textos periodístics d'Empar Moliner aconsegueixen l'alegria feliç de fer saber que la lectura no és cap penitència barroera. L'únic problema que planteja el llibre és el temps d'espera que s'haurà pacientment de pair fins que publiqui el pròxim, però la principal virtut és concloure que no és possible ser cap ex-lector de l'Empar Moliner.