Viatgers

Lluny

Marcel Riera.

Pròleg d'Àlex Susanna

Viena

Barcelona 2006. 64 pàgines

Contes d'Ise

Anònim.

Traducció de Jordi Mas

Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Barcelona, 2005. 208 pàgines

Un viatger es desplaça sovint de ciutat en ciutat. Anota allò que veu, però també allò que sap, i allò que sent. Després procura comprimir-ho en una estampa poètica: una descripció on la tensió dels elements de la llengua evoqui tot allò que ha passat pels seus ulls, i pel seu cap, i les emocions que li ha provocat. Del viatger poeta en sabem poc: es diu Marcel Riera (Badalona, 1956), i sembla que aquest és el primer llibre que publica. És molt probable, però, que n'hagi escrit d'altres, o que hagi escrit i llegit molts versos, perquè ens parla de Joseph Brodsky, d'Edna O'Brien, cita Milosz i el Matthew Arnold de "Dover Beach", i als poemes hi apareixen Balthus, Henry Moore o la "Vista de Delft". El món, doncs, de la cultura. Com un observador pretesament imparcial, gairebé sempre en tercera persona, cada indret és per a Marcel Riera un motiu de meditació, una instantània que aplega el sentit del lloc, el sentit de la història, i el sentit de la llengua. Una llengua que es construeix en la frase llarga, acumulant el pensament i les imatges. A "Brodsky al moll" no sabem si la imatge és una imatge real que recorda una imatge vista, o si els personatges voldrien fondre's en una foto antiga en què el poeta allarga la mà per acaronar el dors d'un gos prop de l'aigua. Instants visuals que rescaten instants de la ment, de les lectures, de l'aprenentatge cap a la cultura: el dolor que algú va sentir un dia només és recompensat pel nostre pensament -la nostra lectura- d'avui. Un cementiri de la Primera Guerra Mundial, a Flandes, ens parla de les marees de la història encapsulades en el dring d'una campana que ja només escolten els morts (i, és clar, la veu que ens parla, i nosaltres, els seus lectors), de la mateixa manera com la claror al darrere de les portes i de la muralla de Delft ve "d'un punt que l'extrem d'un pinzell va traçar". La vida passada es reconstrueix un moment amb la vida present de l'art, o amb la vida, colorista, gairebé insultant, dels préssecs i les síndries a peu de carretera al costat d'un antic camp nazi d'extermini. Riera copsa amb pulcritud i intenció el detall, i el fa significatiu, i els seus poemes es llegeixen com un acompanyament seriós i entenimentat, ric, per la vella Europa.

Molt més vella i més llunyana és la peripècia dels Contes d'Ise, presentats i traduïts per Jordi Mas. Els Contes d'Ise són una recopilació tradicional japonesa, basada possiblement en ordenacions temàtiques i biogràfiques de textos d'autors diversos, que degué assolir la seva forma actual al segle X. Com se'ns diu a la introducció, el motlle literari és el de "contes sobre poemes", amb fragments de prosa que expliquen la composició del poema i les seves circumstàncies, no sempre de manera real, però buscant l'equilibri indissoluble entre prosa i poesia. El conjunt ofereix una mena d'aplec divers on destaca una de les figures emblemàtiques d'aquesta tradició, Ariwara Narihira, nat el 825, exemple històric de cortesà i de poeta que retornà a l'idioma japonès una funció literària que abans havia estat dominada pels models -i fins i tot per la llengua- xinesos. Tot això en una societat molt preocupada per l'estètica i les formes del tracte, que constituïen una clau decisiva en l'ascens social. La poesia, en aquest mitjà, era una eina, una activitat, imprescindible. El fet que les dones poguessin emprar el japonès per expressar-s'hi i que moltes comunicacions incloguessin un poema com a excusa formal, va donar volada i prestigi a aquestes delicades escenes literàries. Jordi Mas apunta algunes de les claus històriques i socials per llegir-les millor: les maneres d'establir contactes socials, el concubinatge, les pressions matriarcals al palau... Els poemes són petites joies, i el món que hi endevinem al darrere, pura fascinació, encara, per "l'orient". Al text "La marxa de la primavera" se'ns explica com, a la mort d'una de les esposes de l'emperador, moltes persones van portar ofrenes que van penjar de les branques dels arbres davant del temple. De sobte, tantes ofrenes, feien la impressió que el bosc llunyà s'hagués acostat. Un capità demana que en facin versos; i el cap de l'estable recita un poema senzill, commogut (p. 122). A mil anys de distància, jo mateix, lector, hi veig per un moment un altre bosc, el bosc de Macbeth, esdevingut una ofrena amable. Però també veig la tradició literària que ajunta mort i natura per anunciar una premonició, i hi veig una primavera avançada a les ofrenes que pengen de les branques, i una vida -com una primavera- que marxa abans d'hora. En els grans viatges i en els petits, la poesia és com una nota solitària que ens acompanya i que se'ns queda gravada.