Imatges silencioses

Gallifa

Miquel de Palol

Columna

Barcelona, 2006. 131 pàgines

Amb les novel·les de Miquel de Palol passa un fenomen que alegra i irrita al mateix temps: d'una banda és un escriptor que fa que no hi hagi cap mena de dubte a l'hora d'entendre les paraules clares i transparents que es llegeixen sobre el paper, però d'altra banda es fa difícil desxifrar el contingut o l'objectiu del conjunt, el propòsit no ja de l'autor sinó senzillament de la veu narradora, la manera que s'imposa per fer funcionar l'artefacte verbal que es col·loca a les mans del lector. I aquest sempre acaba preguntant-se què és en realitat el que està llegint, i en alguns moments sempre s'acaba sospitant si el que té al davant dels ulls és un producte d'un comediant o, en el fons, una simple presa de pèl. Irrita no accedir de seguida -o mai- als secrets o al codi desllorigador del nucli de la novel·la, però al mateix temps també satisfà la incertesa emocionant que planteja el text i, tot sovint, es cau en la idea de pensar que una novel·la de Miquel de Palol provoca una experiència de perplexitat semblant a la que apareix quan algú ensenya una màquina nova mai no vista, un electrodomèstic ultramodern, o una sofisticada càmera digital sense instruccions d'ús. En una conferència titulada El punt de vista com a traça del territori, Palol recorria a un article de Susan Sontag que distingia entre els narradors que basaven la seva literatura en la introspecció psicològica per esbrinar les motivacions i el conflicte dels personatges, i els narradors que operaven amb un sistema antipsicològic i des del menyspreu dels caràcters dels personatges, amagant enigmàticament el seu ordre i el seu significat. Els primers utilitzarien l'anàlisi eloqüent com a eina narrativa, mentre que els segons serien partidaris de la imatge silenciosa que requereix la participació activa del lector.

Miquel de Palol, evidentment, milita en l'última posició des d'El jardí dels set crepuscles i, en aquesta segona sèrie novel·lística, Exercicis sobre el punt de vista -on sembla reduir-se l'embardissament verbal, l'exploració estilística i la complexitat de la forma en favor de la lleugeresa i la velocitat narrativa-, i de la qual Gallifa n'és el tercer lliurament, s'insisteix en aquest estil d'entendre la pràctica literària. Gallifa és, en primer lloc, una novel·la curta que sembla endinsar-se dins dels paràmetres del gènere costumista. Les anècdotes que generen el text són d'una trivilitat enorme: una noia que treballa en una editorial coneix gairebé al mateix temps dos homes i dubta entre decidir-se per l'un o per l'altre. Els escenaris de l'acció es van repetint ritualment: actes socials i festes, actes sexuals a la casa de la noia o en hotels, i anècdotes de feina a l'editorial. I des del fons, va emergint com una expectativa misteriosa una trobada del grup d'amics a Gallifa, un poble de la costa, una reunió que sembla estar dirigida o condicionada per alguna mena de secret mai no revelat, com si hi planés pel damunt algun signe de caire iniciàtic. Miquel de Palol opta per les imatges transparents i mudes, per la successió d'episodis clars però que l'un rere l'altre creen una sensació de misteri irresoluble perquè, al capdavall, el que fa és silenciar els elements significatius, ometre el centre de la història i mostrar tan sols la punta de l'iceberg per originar el cabdal d'atenció necessària. El que passa és que no seria gens forassenyat preguntar-se si l'autor coneix o ignora els fets que amaga o, dit d'una altra manera, preguntar-se si al darrere de la història evident hi ha alguna seqüència oculta més enllà de la proclamació d'uns indicis que potser només serveixen pel contrari del que aparenten, és a dir, uns indicis desorientadors. Sigui com sigui, Gallifa és un text que intriga i que, dins de la seva aparent simplicitat, amb la seva prosa ràpida i descurada com si el fet de l'escriptura representés algun tipus de molèstia per l'autor, més centrat en configurar laberints inexpugnables que no pas en la persecució d'un ritme equilibrat, aconsegueix encuriosir mentre maltracta al lector amb la seva meditada opacitat.

S'ha d'agrair a Miquel de Palol la constància amb què es dedica a inventar maldecaps estètics per als lectors, però també se li aplaudiria que invertís una mica més de temps en la voluntat de l'estil i que en el pròxim títol de la sèrie els grinyols de la prosa no es deixessin escoltar amb tanta insistència. D'alguna cosa d'això en deu ser conscient Palol i, en aquest sentit, com una mena de justificació per la poca elaboració verbal, es podrien entendre la tria de les paraules de Lewis Carroll amb què es tanca la novel·la: "Tinc pressa, tinc pressa...".