Francesc Gimeno

Una de les obligacions del MNAC és la de revisar la pintura catalana. Per això cal felicitar-se d'aquesta revisió que actualment s'hi fa d'un pintor com Francesc Gimeno, encara força desconegut, malgrat els estudis que en van sortir i algunes exposicions en galeries privades i la que es va fer al Museu d'Art Modern, a finals dels anys setanta, si no vaig equivocat. Cal dir que es tracta d'una exposició magnífica, rica d'obres, que permet fer-se càrrec, segurament per primera vegada, d'una manera completa, de quina mena de pintor és Gimeno, atès que fins ara sempre l'havíem vist de forma parcial i desordenada. El MNAc té una bona col·lecció d'obres del pintor, però les condicions físiques de l'actual museu no permeten exposar-ne sinó una mínima part, i és una llàstima. Ara aquest fons troba la bona companyia d'obres disperses en col·leccions privades i públiques i el conjunt es revela compacte i alliçonador.

"Gimeno és un pintor que només busca construir pintura, fora de qualsevol discurs teòric"

L'atzar, tan útil a vegades per a la comprensió de segons quines coses, ha fet coincidir en el temps a Barcelona aquesta mostra amb l'exposició de Kasimir Malèvitx de què els vaig parlar la setmana passada. Bé, Malèvitx i Gimeno són en bona part contemporanis, i si bé el primer és un artista importantíssim en l'evolució de l'art del segle vint i un radical de l'assassinat de la pintura, el segon és un marginal d'aquest discurs, un pintor que només busca construir pintura, fora de qualsevol discurs teòric. No cal dir que Gimeno és molt més bon pintor que Malèvitx, però tampoc no cal dir que Malèvitx és molt més important que Gimeno. I és que una cosa és la pintura com a ofici i una altra la pintura com a especulació estètica, com a reflexió intel·lectual a través de la forma. ¿Cal, però, menysprear l'obra d'un pintor que es limita a l'ofici, d'un pintor que mai no va formar part d'allò que ara anomenem "el discurs hegemònic" de l'art, si arriba, en aquest ofici, a les cotes més altes imaginables, amb una força abassegadora, amb una passió desconcertant, amb una riquesa de matèria i de color extraordinàries? Crec que no. Crec que, a part de l'interès històric que, ell sol, justificaria aquesta història de la pintura, hauria de ser un punt de partida per a la revisió de com s'ha escrit aquesta història i un punt de partida d'anàlisis teòriques sobre què és realment la pintura i sobre la possibilitat de l'existència de grans obres al marge del fil d'aquella història.

La pintura de Gimeno és el resultat d'una dèria insubornable en un home de nul·la formació intel·lectual, atent només a la veritat del món tal com ell la veu. Josep Pla, en l'esplèndid text que va dedicar al personatge a la tercera sèrie dels Homenots, diu que Gimeno era un antropòfag de la realitat, que la volia devorar. Quan podia -havia de treballar pintant parets i anuncis durant mesos per reunir alguns diners que li permetessin dedicar-se unes setmanes a la pintura de cavallet- es plantava en plena naturalesa i pintava hores i hores seguides fins a quedar extenuat. Pla parla de deliri. La seva figura tota ossos, la barba blanca i aspra, la seva obsessió bíblica, el seu temperament anarquista i el seu rebuig de tota convenció social, el fan una mena de profeta de la pintura sense peatges. Tal com ell l'entenia. Pinta amb gran quantitat de pasta descomposta, amb tocs a vegades petits, a vegades esfilagarsats, treballa dins gammes de color aparentment monòtones però vibrants de matisos. Variat, sembla molts pintors alhora. Els seus interiors amb figures, els retrats dels nens i de la dona, reflecteixen el món míser en què vivia. Pla parla de pintura proletària. I diu que seria l'autèntica i primera pintura proletària d'Europa, tan de veritat, tan allunyada dels cromos de la pintura proletària russa, tota mentida. I aquí podríem tornar a pensar en Malèvitx, evidentment.

¿Pintor fora de la història? Pintor que anticipa el gust per la matèria, que a vegades recorda Lucien Freud, que en alguns dels seus impressionants autorretrats fa pensar en la solitud dels de Bonnard. Hi ha forces ocultes que lluiten, a l'obra de Gimeno, dins el magma de l'herència de la pintura del segle dinou, que les emmascara. Ell no ho sabia, és clar, però hi són.